Però una cosa és la infantesa i una altra la infantilització de la gent adulta. La paradoxa és perversa: així que accedim a la majoria d'edat, se'ns intenta infantilitzar com a consumidors, com a treballadors i com a votants. Les lògiques del mercat, de les empreses i dels partits polítics funcionen millor si ens aboquem a comprar el nou model d'iPhone, si fem cas sense replicar dels qui han escalat més a la feina i si fem encaixar el nostre pensament (o, com a mínim, els nostres tuits) en la visió de món que ens serveixen en safata els polítics de cada color.
Anar per lliure té un preu: la responsabilitat absoluta dels nostres actes. Si assumim realment el poder de decidir, serem amos fins i tot dels propis errors i fracassos, i haurem d'aprendre a suportar-ne les conseqüències. Anar per lliure té un risc: la descoberta que som contradictoris, que podem canviar d'opinió, que ahir ho vèiem tot groc i avui ens comença a enamorar el blau.
Si ens posem a pensar, pot passar que fem preguntes, que qüestionem maneres de fer, que fem trontollar jerarquies, que desemmascarem gurus, que ens saltem segons quines regles, que diguem en veu alta que ens volen fer empassar raonaments sense cap ni peus, que arribi el dia de les eleccions i no tinguem ni idea de qui votar. Si pensem gaire serem un perill públic, vaja. Però, coi, potser es tracta d'això.
