Són les 8.18 del matí i el grup de WhatsApp de la productora ja treu fum. ‘’Algú pot revisar aquest diàleg? No sona natural’’, escriu la meva cap. Obro el document, llegeixo la frase i penso en totes les vegades que hem parlat a classe de registres, de variació, de com la llengua canvia segons l’interlocutor. Modifico quatre paraules i, de sobte, la protagonista respira. A les 10 tenim la primera reunió del dia. Som sis: dos dramaturgs, un periodista, dues guionistes, i jo, el filòleg. Cadascú porta un món diferent a sobre, i és just aquí on comença la feina: fer que tots aquests mons parlin entre ells sense perdre el seu punt de vista.
A l’hora de dinar, una companya em pregunta:
—Però tu… com vas acabar fent això?
I jo li explico que vaig triar estudiar Filologia Catalana. Sempre hi ha un segon de silenci, com si la paraula filologia obrís un pou inesperat. Tot seguit ve la frase inevitable:
—Ah, però… no volies ser profe?
I jo ric. No pas d’ella, sinó del mite, aquella idea antiga que diu que els filòlegs només existeixen per corregir accents i explicar sintaxi a adolescents adormits.
—Volia treballar amb llengua. I aquí n’hi ha molta.
A la tarda toca revisar un episodi sencer. És treball d’orfebreria: detectar repeticions, ajustar ritmes, polir frases que encara grinyolen. Passo vint minuts discutint amb mi mateix si “no em ve de gust” és massa llarg per a un personatge que parla de pressa. Acabo canviant-ho per “passo”. Més curt, més viu, més ell.
A les 17.45, quan ja estem a punt de plegar, arriba un missatge de producció:
—Necessitem una versió alternativa de l’escena 9. Més emocional.
I aquí és on la literatura entra en joc. Penso en tots els textos que vaig llegir a la carrera, en com els autors construïen silencis, en com una paraula pot fer més mal que un crit. I és que de vegades les lectures obligatòries tornen quan menys t’ho esperes.
Surto al carrer a les 19.10. Camino cap al metro i em ve al cap aquella pregunta que em feien a batxillerat: “I la filologia catalana, per a què serveix?”. Doncs justament serveix per això: per construir històries que algú veurà un diumenge a la nit després d’una setmana que semblava no tenir final. Al capdavall, fer filologia també és entendre la llengua per poder posar-la al servei de la ficció. I les dues coses, al final, no són tan diferents.
A l’andana, encara amb el soroll de l’oficina enganxat a les orelles, miro la gent al meu voltant: cares cansades, bosses de supermercat, auriculars que aïllen del món. I penso que, d’alguna manera, tots busquem el mateix: una història que ens expliqui, que ens consoli, que ens recordi que no estem sols. Potser per això m’agrada tant aquesta feina, malgrat les presses, les revisions infinites i els canvis d’última hora.
