Sol, solet,
vine’m a veure,
vine’m a veure.
Sol, solet,
vine’m a veure
que tinc fred.
Dolça i innocent. Una súplica amable a la llum de les llums perquè ens revifi dels calfreds de l’hivern. Però per sort, o la cançoneta té poc poder invocador o el Sol passa de nosaltres. I no per crueltat, sinó pel nostre bé: si obeís la cançó literalment duraríem menys que una papallona en un crematori.
Evidentment, i no cal ser gaire llegit per saber-ho, si el Sol ens vingués a veure tot sencer, i tenint en compte que és més d’un milió de vegades més voluminós que la Terra... bé, la frase s’acaba aquí. Però fem un exercici de mínims d’aquells que esbalaeixen.
Imaginem que el Sol diu ok, pesats amb tanta cançoneta. I ens fa arribar un mil·límetre cúbic del seu nucli. La mida aproximada d’un cap d’agulla.
El Sol no és una bola de foc, és una massa de plasma. ¿I el nucli? El nucli del Sol és la rave més salvatge del sistema solar: quinze milions de graus centígrads i una densitat cent cinquanta vegades més elevada que la de l’aigua. Pensem que, a tot estirar, aquí a la Terra tenim l’osmiridi, que és el material més dens conegut, amb una densitat de 22,6 g/cm³, llunyíssim dels 150 g/cm³ del nucli solar.
Però tornem a la hipotètica condescendència del Sol. Enviem-los un mil·límetre cúbic de nucli, diu amb la veu del Manel Vidal. Un petit fragment de només 0,15 grams.
I cau a la Terra.
Només un mil·límetre cúbic de nucli, ¿eh?
Per començar, l’aire del voltant es crema instantàniament. Rep una fava tèrmica tan brutal que les molècules es trenquen, els àtoms s’esberlen com cebetes i tot el que era gas es converteix en plasma en desenes, potser centenars de metres a la rodona.
Tot seguit, l’energia acumulada es descontrola perquè la pressió que mantenia estable aquesta mica de matèria dins el nucli solar, aquí no hi és. Per tant, es produeix una explosió termonuclear espontània amb un centre de devastació absoluta de diversos quilòmetres i efectes tèrmics i de pressió que es podrien notar en un radi de fins a cent quilòmetres.
El cel canvia de color, de blau a una mena de blanc encegador, com si algú hagués apujat la brillantor de l’atmosfera al màxim. Els núvols s’evaporen i l’aire es torna opac, com una cortina de pols incandescent. Durant uns segons, una lluentor insostenible. ¿I del terra? Ni rastre. Allò que abans era roca, gespa o formigó ara és vapor abrusador. Ho era ja abans que el fragment hagués acabat de caure. No hi ha cràter perquè no hi ha impacte; hi ha desaparició. Plasma i silenci. El silenci de l’absència de l’absència.
Al cap d’uns anys, veiem que ha quedat una superfície vitrificada, opaca; estranya perquè no reflecteix la llum, sinó que l’absorbeix. Una mena de pell negra i freda com l’ànima d’algú que no ha estimat mai.
El Sol és un franctirador. Un monstre descomunal de pols calent i punteria modèlica. Ens té al centre de la diana i ens permet la vida perquè encara no ha decidit aniquilar-nos. Però. És qüestió de temps. Va armat i és infernalment perillós.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
