Kevin Prados
Qui més qui menys viu la vida cercant la felicitat. Aristòtil en va parlar àmpliament a la seva obra tot classificant tres tipus de béns: els exteriors, els del cos i els de l’ànima. Avui podem sintetitzar aquesta tríada en dos grans grups: els externs i els interns.
Vivim en una societat que busca la consecució i acumulació dels externs: diners, fama, prestigi, poder, posició, likes i seguidors. Tant és així que sembla que ens hem oblidat de la rellevància dels béns interns per l’assoliment d’una vida bona. Aristòtil no repudia els externs, diu que són necessaris, sobretot els més bàsics: menjar o tenir casa. Ho són com a mitjà per aconseguir el fi d’aquesta vida, la felicitat. Però, ¿es pot aconseguir només per acumulació de béns externs? Aristòtil i la tradició aristotèlica contemporània ho diuen de forma rotunda: no.
No podem ser feliços si no tenim certes condicions materials garantides, però tenir-les no ens fa automàticament feliços. Algú amb diners, fama i prestigi pot ser molt infeliç, i ser conscient que la seva vida és ampla però buida. No és difícil imaginar-ho, en coneixem infinitat de testimonis: “Ho tenia tot, però no era feliç”.
Idealment, en una bona vida l’infortuni no ha fet acte de presència, les condicions materials i psicològiques estan garantides i la persona en qüestió pot dedicar-se a la realització virtuosa d’activitats que poden proporcionar béns interns: arts, esports, rituals, ciència, jocs, aficions, política, causes socials, etc. Per tant, una vida estructurada al voltant dels béns externs oblida una part rellevant de l’existència humana.
¿Què són els béns interns? Alasdair MacIntyre deia que era el premi en forma de completesa que un experimenta després de realitzar una activitat amb honestedat, valentia i justícia, entregant-se de manera sincera i desinteressada, cercant l’excel·lència. Així, les pràctiques reporten eudaimonia. ¿Què vull dir? Realització, floriment humà. A la llarga, ser excel·lent pot reportar diners, fama i prestigi, però això és secundari: no constitueix la finalitat primària del camí.
Posem com a exemple el cas d’algú que fa novel·les: si concentra el seu desig en diners, prestigi i adulació, el plaer que rebrà d’aquesta activitat no serà propi de l’activitat —serà extern. En canvi, algú que escriu pensant en fer bones novel·les gaudirà del procés, amb els seus moments bons i dolents, i obtindrà uns béns que només es poden trobar escrivint. De la mateixa manera que hi ha uns béns interns exclusius per qui toca un instrument o per qui practica un esport amb excel·lència.
Quan la persona que escriu recorri la distància entre el principi i el final d’un llibre, acabarà el seu projecte sent algú diferent de qui va escriure la primera paraula. Si s’hi ha dedicat en cos i ànima, amb honestedat, valentia i sentit de la justícia —sense autoenganys ni trampes—, és molt possible que s’adoni que és una persona millor de qui era abans de començar. I és possible, fins i tot, que la gent compri la novel·la, la llegeixi i la gaudeixi.
Aquesta idea dels béns interns funciona amb qualsevol activitat que cerqui l’excel·lència, que impliqui esforç, dificultat i grandesa, i exploti capacitats i talents pròpiament humans. Vistos així, els béns interns són senyals dins la biografia de cadascú que permeten entendre íntimament si estem vivint la vida orientant-la cap a projectes profunds, que fan progressar l’activitat que cadascú tria i, amb ella, la societat. La seva absència ens pot indicar que vivim una vida orientada a coses buides, caduques i sense més sentit que proporcionar un plaer individual que s’esgota en el moment que es gaudeix, i que deixa, en passar, la trista consciència de la buidor que ha intentat omplir sense èxit. Perquè intentar omplir una biografia només per mitjà de plaers que estan relacionats amb els béns externs, és com intentar omplir una piscina amb un got d’aigua.
