Un cos damunt d’un altre cos. Una plaça sencera que aguanta la respiració. L’enxaneta que s’enfila fins a tocar el cel... A Contra la gravetat, Kevin Prados parteix d’aquesta experiència física i col·lectiva per preguntar-se què vol dir ser casteller avui i per què continua emocionant-nos. No parla només d’una tradició, sinó d’una manera d’estar al món que posa a prova el cos, la confiança i els vincles. Aquest llibre, il·lustrat per Marina Barberà, és un assaig que es llegeix com un relat viscut. Prados hi entrellaça filosofia, memòria personal i mirada cultural per mostrar com els castells expliquen una història èpica sobre la grandesa de l’ésser humà. En l’esforç col·lectiu, el risc assumit i el contacte físic hi emergeixen valors com l’altruisme, la responsabilitat, el coratge i una idea de comunitat que desborda l’individu. Us n'oferim un fragment en què parla de què representa la valentia, la temeritat i la covardia en el món casteller (i, també, a la vida). I us convidem a assistir a la presentació que farà aquest dissabte 11 d'abril a les 12.00 a la Casa Seat (us hi podeu inscriure aquí) acompanyat de Letícia Dolera, autora del pròleg.
Contra la gravetat
La virtut del valor és el punt mitjà entre dos vicis: la temeritat i la covardia. Tant defecte és una com l’altra. La temeritat és l’exercici de l’acció sense prudència. La covardia es basa en la paràlisi provocada per una por irracional, que t’esclavitza i no et deixa fer allò que vols fer i saps que pots fer.
Davant de la imminència d’una diada, ser valent és portar a plaça aquells castells que es poden fer i que el col·lectiu es mereix fer en relació amb la feina feta durant mesos d’assaig. Si el castell que s’ha d’intentar pot realitzar-se amb èxit a la plaça, depèn de molts factors.
S’han hagut de fer una sèrie de proves a assaig que demostrin que la colla té suficient control sobre l’estructura. Igual que per fer una carrera de cent quilòmetres, les corredores i els corredors abans fan entrenaments de cinquanta i seixanta, per fer un castell de nou amb folre abans el fem sencer de vuit, i l’assagem gairebé sencer de nou.
També és vàlid per a actrius i actors de teatre, que proven la representació un cop i un altre, sense públic, i acaben per assajar els trams més difícils amb més intensitat. O igual que les persones que executen un número acrobàtic ho fan amb arnesos i cordes abans de fer-ho el dia de l’estrena, sense proteccions, els castells els fem amb xarxa, durant l’assaig, abans de fer-los a plaça.
La condició mental del grup també és important, i ha de ser idònia. Portar a plaça un castell sense haver fet les proves i amb una sensació col·lectiva d’inseguretat (i aquesta inseguretat col·lectiva pot existir tot i que les proves d’assaig hagin sigut bones) és una temeritat. De vegades es veuen temeritats al món casteller, i sempre són criticables i condemnables. Normalment passen perquè el desig de fer la construcció s’anteposa al seny. Molts cops aquest desig s’anteposa a la prudència per la por de quedar per darrere de les altres colles. Molts cops, també, té a veure amb desitjos individuals d’aconseguir una fita, i quan això succeeix, el que s’està fent
és utilitzar com a mitjà per als propis fins totes les persones que integren el grup.
No hi ha res pitjor que un cap de colla que anteposa els seus desitjos als interessos del col·lectiu, a la seva seguretat i al seu esdevenir històric. Actua amb més virtuosisme algú al capdavant que sap entendre que de vegades és millor frenar, a expenses del nivell casteller de la temporada i de la pròpia glòria, que no pas forçar la màquina fins a trencar-la, perquè competeix íntimament amb els altres caps de colla de la història de la seva agrupació o amb els de les altres colles.
Hi ha algunes colles (poques) que s’enorgulleixen de «la seva valentia», quan en diades importants intenten a plaça castells que saben que no tenen, encomanant-se a la fortuna i a la capacitat per lluitar, amb paraules com l’honor i l’orgull. Són colles que confonen la valentia amb la temeritat de manera sistemàtica i per desconeixement de les definicions. No saben que intentar coses que no es poden fer no és exercir la valentia, és exercir el vici de la temeritat, que posa en risc la integritat i condueix en direcció oposada a l’excel·lència.
Però també és un vici la covardia. Si un es deixa governar per la por i decideix no provar un castell perquè no és capaç de superar-la, tot i que racionalment sàpiga que el castell és realitzable, està sent covard. Sense cap mena de dubte, la covardia és un defecte menys greu que la temeritat, almenys a la nostra pràctica; és millor pecar de covards, no fer el castell i no fer-se mal, que el contrari. Però continua sent un defecte i allunya de l’excel·lència a qui cau en aquest vici.
Hi ha moments que cal portar un castell a plaça tot i que no hàgim conquerit la perfecció a l’assaig. Hi ha estructures que no estan perfectes i que necessiten descarregar-se a plaça amb una mica de lluita per tornar-se solvents.
Tenir confiança en companyes i companys i en el criteri de qui mana és fonamental per a la valentia. Perquè no hi ha valentia sense confiança, sense que les persones que fan el castell creguin cegament que els altres faran el seu paper com toca i que no defalliran, que tothom estarà a l’altura.
Quan convertim la valentia en un hàbit no només la utilitzem a l’hora de decidir si intentem o no una estructura. La valentia cristal·litzada en virtut apareix en molts més àmbits de la pràctica que no tenen res a veure amb l’execució del castell a plaça i que fan millor al col·lectiu.
Els castellers i les castelleres són valentes perquè es comprometen hores i hores amb una cosa difícil i incerta. No dediquen el seu temps a una activitat on saben exactament què obtindran després de realitzar-la. Posen el seu esforç al servei del col·lectiu i de la possibilitat de la derrota. La incertesa i la dificultat és una vara per mesurar la valentia. Parafrasejant una idea kantiana, la grandesa de l’ésser humà pot mesurar-se en relació amb la quantitat d’incertesa que és capaç de suportar.
Crec que aquesta és una de les característiques que crea més admiració. No només ens juguem el físic, sinó el sentit. Ens passem anys i anys perseguint una construcció, i hem de suar de valent, i caure derrotats molts cops, per aconseguir-la. Hi ha qui mor perseguint-la, abans de conquerir-la. Això va en contra de la manera de viure que imposa la nostra època, orientant-ho tot a l’individual i immediat.
Es necessita valentia per sacrificar coses personals a favor d’una causa col·lectiva sense esperar res a canvi o, dit més exactament en l’àmbit de la pràctica castellera, sense esperar cap bé extern. També és necessària per resistir durant els moments durs. És a dir, que cal ser valent per ser altruista i per ser resistent.
Els castells, des d’aquí, poden considerar-se una activitat èpica que serveix perquè les persones es posin a prova contra reptes difícils, amb l’única eina de la seva virtut, que han de construir amb esforç i coratge, durant dies i dies d’assaig silenciós.
I com a paradigma de la valentia, la canalla, que puja al capdamunt dels castells d’una manera sincera i transparent. No hi ha cap canalla que no tingui por de pujar, ho hem vist amb la Maria. La valentia, per a elles, és la seva capacitat per controlar aquesta por i pujar a fer el castell, tot i que el cos es resisteixi.
S’estableix un equilibri entre pors: de pujar, per por de caure. I de no pujar, per por de deixar de fer el castell, d’intentar-ho, d’aconseguir-ho. L’equilibri entre aquestes dues pors és l’excel·lència de la valentia.
Això ens porta a la conclusió que aquesta virtut es relaciona de manera directa amb la responsabilitat. Si això que fan les canalles ho fessin només per a elles mateixes, no pujarien a un 90% dels castells. Però com ho fan per a tothom, s’obliguen a ser valentes.
La valentia és una virtut necessària per a les activitats col·lectives, una imatge perfeccionada de la generositat.
Contra la gravetat
© Kevin Prados
© d’aquesta edició, Arpa Edicions
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
