El debat sobre l’agonia del català és avui més necessari que mai. Que les llengües evolucionen i n’hi ha que acaben desapareixent absorbides per una altra de més forta és un fet que s’ha donat al llarg de la història, però, observar-ho des de ben a prop sense fer-hi res no és una aposta plausible. Com no ho seria quedar-nos asseguts de braços plegats sota l’ombra d’una alzina mentre algú s’ofega. La reacció immediata és salvar. De les vies i recursos a fer servir en aquest rescat es va parlar a la Segona Jornada sobre Política Lingüística als Municipis celebrada el 20 de febrer a La Ciba a Santa Coloma de Gramenet, on es va presentar una nova eina perquè la política lingüística arribi poble a poble i barri a barri: els plans locals d’impuls al català.
La trobada va reunir alcaldes, regidors i altres treballadors municipals per tal de posar en comú l’experiència de les polítiques lingüístiques més recents. En la seva intervenció, el conseller de Política Lingüística, F. Xavier Vila, va destacar que la jornada havia estat possible gràcies a “la sinergia cada vegada més intensa entre el Departament, el CPNL i els ajuntaments” i és que si la llengua és a urgències, es fa imprescindible la implicació de tots els agents que hi treballen. En aquest sentit, va exposar Vanessa Bretxa, directora general d'Accés al Coneixement i Impuls de l'Ús del Català del Departament de Política Lingüística, les dues principals campanyes que s’han dut a terme per impulsar l’ús del català, d’una banda, subvencionar formacions a municipis petits que fins ara no tenien possibilitat d’oferir cursos i de l’altra la campanya Benvinguts a Catalunya, benvinguts al català que treballa en l’acollida dels nouvinguts oferint-los tota mena de possibilitats per a aprendre la llengua i facilitar-ne la integració.
Per tal que la llengua es mantingui viva cal que es faci servir. L’han de parlar els de casa i l’han de parlar també els nouvinguts. L’arribada d’immigrants és un fet real que es dona de manera desigual i canviant al llarg del territori i, per tant, la tasca a desenvolupar ha de ser específica. En mostra un exemple concret i extrapolable a altres municipis Montserrat Perelló, regidora de l’Ajuntament de Tivissa, en explicar el cas del seu municipi que es caracteritza per molts quilòmetres i pocs habitants.
La primera onada migratòria que van rebre ja fa unes dècades es componia de jubilats d’origen europeu (Alemanya, Regne Unit sobretot, però també d’altres països del nord) que, buscant sol i qualitat de vida, o una vida barata, s’instal·laven prop de la costa a passar l’últim tram de vida. La integració en aquest cas no va ser gens fàcil. Els últims anys, però, les migracions han canviat i actualment reben població del sud, del Marroc, l’Índia o Colòmbia. Arriben buscant oportunitats i unes millors condicions de vida i es dediquen fonamentalment a treballar al camp o en les cures. Aquesta
població necessita urgentment la llengua per a integrar-se i per a treballar.
El municipi s’ha centrat en l’acollida d’aquesta població acabada d’arribar i en orientar-la. Si abans els havien de derivar a formacions en línia, ara, gràcies a les subvencions en matèria lingüística, aquesta nova onada migratòria ha pogut rebre per primera vegada una formació local. Duta a terme al mateix ajuntament, s’ha comptat amb més de vint persones inscrites i un mestre de català per arrencar el projecte. El suport del Consorci de Política lingüística ha estat cabdal en l’assessorament i la disposició de material perquè aquesta formació hagi estat un èxit. Aquesta és només una petita mostra de les tasques que es duen a terme per afavorir la reanimació i conservació de la llengua. Granets de sorra que acaben formant un sorral del qual les noves generacions puguin formar-ne part.
Encara avui ens sorprenem quan topem amb una persona d’una altra raça o cultura que parla en català. Cada vegada són més els que parlen la nostra llengua i som més els que hem entès que parlar-los en català no és una manca d’educació sinó una mà estesa a l’hora d’integrar-los. Potser hem començat a comprendre aquella idea tan bàsica, que la llengua no morirà mentre la població la parli.
Una família xilena que durant la pandèmia va estar confinada amb una nena petita a Tivissa, quan més endavant va poder accedir a la formació municipal, va explicar als encarregats d’aquesta integració sociolingüística que per a ells el català era la llengua dels contes. Durant el confinament s’havien dedicat a aprendre català per a poder explicar els contes a la filla i que aquesta es pogués integrar a l’escola en acabar la pandèmia. Tant de bo per a aquesta família xilena i per a tantes i tantes altres famílies nouvingudes el català pugui esdevenir també la llengua de vida.
