Dolors Miquel
Quantes coses he hagut de substituir per d’altres al llarg dels anys! I de vegades les substitucions han estat succedanis. Volia una nina per Reis. M’han portat uns retallables de paper que són nines pintades. Acabat l’Institut, ja no volia nines ni reals ni retallables. I semblava que comencés la meua vida. La vida. La tria eterna. El desig etern. ¿Què vols? Volia Grec i Literatura. Aquell company. Aquells amics. A parts iguals. ¿I el destí? El destí intervenint en tota tria. El destí i el segle. I la petita ciutat de Lleida, on César havia estat lluitant l’any 49 a. C. en un llarg setge. On, des del 1300, hi havia hagut l’Studium Generale amb el trívium i el quadrívium. Però aleshores, res. Cap carrera a l’horitzó que es digués Literatura. Inexistència de l’assignatura de grec a l’Estudi General del Carrer Cavallers, a l’edifici del bell convent dominic del Roser del segle XIII, on estudiaríem. Així que vaig triar, com qui remena roba en un mercadet, o sigui triar damunt de moltes tries, triar en un espai, en un lloc, en un temps, des d’una economia pobra de mercaillo, i sobretot en un època que ja ha triat què podràs triar i què no. Tria Condicionada. Llibertat Condicionada sempre. El que més se li assemblava era Filologia. Filologia estrangera. Filologia Hispànica per ser exactes. Un mesclum de lingüística, gramàtica històrica, fonètica, sintaxi, història de la llengua, llatí, història de l’art, amb alguna assignatura de Literatura cada any i una assignatura que es deia català on ensenyaven a escriure els lleidatans usant normes creades a partir de la fonètica dels parlants barcelonins. Ens va caure a sobre la vocal neutra, que feia veure que era neutra, però que no n’era gens, de neutra. A parlants que distingíem perfectament les as de les es, ens les explicaven com si no les distingíssim. Ridícul.
Els estudis duraven cinc anys, però al tercer any d’enfilar el costerut carrer Cavallers, que devia haver estat ple de cavallers amunt i avall, i seguint el costum de no entrar a l’edifici i anar a classe; vaig passar de llarg els portons oberts del Roser i vaig entrar al baret de la Maria i el seu home sense nom, que era a la voreta, on em donava a lectures literàries de tot tipus, a escriure poemes i a la gramàtica generativa de Noam Chomsky. I fou allí aquell any tercer quan, moguda per, diguem-ne, situacions personals i un gran desig i una necessitat vital d'abandonar la casa dels meus pares, vaig optar per mirar quina carrera podria fer a Barcelona que no es fes a Lleida. I resulta que l'única que podia fer a Barcelona i que no es feia a Lleida era Filologia Catalana. Així que vaig embarcar-me a fer quart de Filologia Catalana, sense saber escriure en català. Sense saber que existia Ramon Llull, Rodoreda, Víctor Català, Verdaguer, ni ningú de la meva llarga i rica cultura mil·lenària. I em vaig posar a fer quart de Filologia Catalana, sabent que no sabia res, fins al punt que quan vaig entrar a classe (i en aquella època no hi havia televisions catalanes amb parlants barcelonins que t’acostumessin l’orella), i vaig sentir parlar el professor en barceloní em va semblar com si parlés amb la boca plena de pa o de d’aigua. De manera que me costava molt agafar punts, perquè clar, els agafava sense saber escriure en català ni entendre gaire el barceloní. Llegir català també em costava molt i no ho entenia, que em costés tant. No me n’adonava de la diferència entre llengua parlada i llengua escrita. Ens eduquen per aprendre a parlar i a llegir gairebé ensems, de manera que esdevenen indestriables, i no ens n'adonem que són dos mons completament separats. Jo llegia amb molta fluïdesa, sí, però en espanyol. I no és el mateix parlar que llegir. Per acabar d’arreglar-ho em submergia en una tradició que desconeixia sencera, a diferència dels meus companys. Aquell ensopegar-me sovint amb l’ull contra la lletra, i aquella velocitat ralentida de lectura em van fer pensar que m’havia tornat tonta. Però no, perquè havia aterrat al bell mig de la construcció de la meva identitat catalana, que vivia amb mi des que vaig néixer, però que mai m’havia estat explicada.
Tot això em va fer triar Filologia Catalana, seguint sempre allò desitjat i allò designat, i la vaig triar sense pensar en les sortides professionals d’aquests estudis, actitud que em sembla completament inusual en la societat contemporània actual, on tot sembla medir-se per la seva utilitat manifesta. Però estudiar el logos, la paraula, connecta amb l’immens i misteriós mecanisme que la raó usa per manifestar-se i consolidar visions del món, segle rere segle. A més, bàsicament, l'estudi d'una llengua amplia el camp de coneixement i de comprensió de la realitat. Quan una experiència no té nom, sovint queda en un estat difús. Quan un ésser o cos no té nom, no existeix per a nosaltres. La paraula ens és una eina pràctica que ens permet assolir la convivència de la societat. O sigui, sense paraula és difícil que la societat pogués existir. Potser manades o grups reduïts, però res més. Fins i tot les manades o grups d’animals necessiten de les seues paraules per poder sobreviure i ésser. El món que veiem arreu avui, el món global l’ha creat la paraula. I després, hi ha l'art que es fa sobre aquesta eina útil, que és precisament la literatura. L’art de la literatura té com a matèria el logos, la paraula. De la mateixa manera que la pedra, el guix, l’argila... són matèria de l’escultura. En literatura l’universal es barreja amb allò quotidià, i el que pot ser dit amb allò que quasi es diu, i amb allò que no pot ser dit. Amb la matèria d’allò que no pot ser dit treballa el literat. Allò que no pot ser dit és exactament allò que persegueix tota literatura.
