Antònia Carré-Pons
Aquesta vegada li ha costat, trobar l’edifici. Estava situat a l’extraradi d’una gran ciutat, un terreny que li era del tot desconegut. El navegador del cotxe l’ha guiada amb destresa, però li ha costat localitzar la porta d’entrada. Com si l’edifici es volgués protegir de les mirades forànies, escrutadores, inquisitives. La segona sorpresa la té quan entra a la sala i veu les taules individuals ben arrenglerades d’aquell color verd que li fa pensar en l’aula d’un institut. Però a les cadires no hi seuen adolescents sinó gent granadeta, d’edats ben diverses, de pells ben diverses, de mirades ben diverses. Passen de la trentena, algunes persones superen els cinquanta i tot, esclar, es diu Ella, som en una escola d’adults, però reconeix que li ha sobtat identificar l’espai amb unes edats que no li corresponen. A la primera fila veu un home que pel color de la pell li sembla hindú. Té tot de papers al davant i no para d’escriure. La professora que l’ha convidada li explica que tots treballen, que molts tenen família, criatures petites, que aprofiten totes les estones que tenen lliures, els espais buits. Són gent responsable, amb unes vides ja fetes, o desfetes i començades de nou en un altre país. I Ella hi ha anat a parlar del seu llibre.
La professora la presenta. Tots se la miren amb interès. L’home hindú ha endreçat els papers i l’escolta atent. Ella comença a parlar del motiu que va dur-la a escriure el seu llibre, dels personatges que hi circulen, del per què de la trama, de l’estructura literària, de l’estil que li ha volgut donar. Mentre parla, va mirant tots els ulls que la miren. N’hi ha de cansats, n’hi ha que brillen. Un home de pell blanca amb barba se la mira fixament, Ella no en pot apartar els ulls. Però ho fa perquè no vol que ningú es pensi que menysté la resta de l’auditori. Quan li sembla que ja ha parlat prou, no voldria de cap manera avorrir-los, Ella llança les dues preguntes: ¿Us ha agradat el llibre? ¿Algú vol dir alguna cosa? S’aixequen mans a la sala. Comencen a parlar amb ordre i disciplina. Ella va responent a les preguntes, formulades en un bon català. S’hi esforcen. Ella no els interromp i espera que acabin de dir el que pensen o el que tenen apuntat al paper que es miren de reüll.
Una mà sobresurt de la penúltima fila. La d’una dona de pell negra i cap molt rinxolat, vestida de vermell, amb dentadura generosa i mirada intel·ligent. Ella li somriu, l’anima a parlar amb un moviment del cap. A poc a poc, amb llengua tímida, la dona deixa anar una pregunta que fa diana: ¿Et sembla que el sentit de l’humor és la millor manera d’afrontar els problemes? Ella triga uns segons a respondre. Se’ls mira a tots a càmera lenta i pensa que la vida no els deu haver tractat amb tanta magnanimitat com a Ella, que no ha hagut de canviar de país ni de llengua, que no ha hagut de fugir de la misèria o de la persecució política. I se sent petita, ridícula, per un moment voldria marxar, amagar-se a sota la taula, però pensa que alguna cosa ha de respondre a la dona que potser no sap que ha provocat un terratrèmol emocional que acaba d’esmicolar la vanitat de l’escriptora. Ella somriu i diu que sí, que el sentit de l’humor de vegades pot ajudar a afrontar els problemes, que és el que fan els personatges del seu llibre, que hi ha una frase cèlebre que diu que no és important el que et passa a la vida, sinó com t’hi enfrontes. Sap que és mentida. Que hi ha circumstàncies que no et deixen marge de maniobra. El públic és molt més savi que no pas Ella. Se sent com un prestidigitador trampós. Quan arribi a casa, encara tindrà el cor encongit.
La gran família
© Antònia Carré-Pons
© 2025, Club Editor 1959 SLU, per l'edició
