L'escriptor portuguès António Lobo Antunes (Lisboa, 1 de setembre del 1942 - Lisboa, 5 de març del 2026) ha mort als 83 anys sense haver rebut el premi Nobel de literatura, tot i que va sonar de forma recurrent com a candidat al guardó. Entre 1971 i 1973 va servir com a metge militar a la guerra d'alliberament colonial d'Angola. Considerat un dels grans renovadors de la literatura contemporània, la seva obra destaca per un estil dens, polifònic i una exploració profunda de la ment humana i del passat colonial de Portugal. Destaquem 14 frases d'una conversa que va tenir lloc la primavera del 2005 a Barcelona.
1. Tots els llibres són autobiogràfics encara que no parlin de cap episodi factual de la vida de l'autor.
2. La història que trio explicar a cada llibre és el pretext que m’ajuda a arrencar. No començo mai amb una idea. A vegades començo amb un color, un to, una melodia, una frase... I em deixo portar.
3. Abans feia plans molt detallats, ara no: el llibre mana i es fa d’acord amb les seves normes, no pas amb les meves. No pots pretendre estar embarassada i decidir que el fill neixi ros o morè: surt com surt. El llibre té una identitat pròpia i, per molt que el vulguis acotar, sempre se t’escapa. L’escriptor s’ha de limitar a escoltar les veus que li dicten el que ha d’escriure. Si el llibre és bo, no deixa que l’autor li imposi la seva voluntat. Si un llibre obeeix, senyal que és dolent. Passa el mateix amb les persones: si en una parella tots dos pensen el mateix, vol dir que un dels dos no pensa.
4. Treballo en la foscor, avançant com un cec, i quan finalment obro els ulls i veig el que he fet, em sento feliç i alleujat. Em preocupa molt decebre la gent que des del principi va confiar en mi, amb una fe que jo no compartia.
5. Intento modificar l’art d’escriure, avançar-me al meu temps, i això no sempre és ben rebut. Fins i tot per a mi encara és massa aviat per entendre el que estic fent.
6. No soc candidat a res, el Nobel te’l donen o no te’l donen i ja està.
7. Jo no faig els llibres que vull, faig els llibres que puc, els que es deixen fer. Per escriure has de tenir molta humilitat, no pots presumir d’haver fet una cosa que no et pertany: els llibres ja existien abans d’escriure’ls, i tu has tingut la sort d’haver topat amb ells.
8. Quan acabo un llibre estic molt agraït amb el món, cada llibre és un miracle. Sempre em fa por ser incapaç d’escriure’n un altre.
9. Fins als 19 anys només escrivia poesia, però un bon dia em vaig adonar que era un poeta molt dolent. Escriure és una droga dura: com que aleshores ja hi estava enganxat, em vaig fer novel·lista.
10. El meu admirat Céline em va dir que ser escriptor requereix massa temps i sacrificis, i és cert. Vaig estudiar medicina per imperatiu familiar i perquè no es pot viure de la literatura. I em vaig especialitzar en psiquiatria, cosa que m'ha permès aprofundir en els traumes aliens.
11. Els cafès són plens d’escriptors que no escriuen, de pintors que no pinten i de músics que no componen. Hi ha molts artistes i ben poques obres d’art.
12. Em desconcerta que el món sigui tan ple d’artistes amb ganes de ser-ho. El drama ve quan et volen ensenyar les seves creacions.
13. Si no escrius ni pintes ni compons et pots dedicar a fer una obra d’art de la teva vida, que és molt més important que qualsevol llibre. La vida està per damunt de la literatura.
14. Als lectors que intenten llegir els meus llibres i els troben massa difícils, els diria que ho tornin a intentar sense prejudicis. Que tinguin paciència, que no llegeixin amb el cap, que tirin endavant com si caminessin enmig de la boira. Les coses s’entenen quan deixes d’esforçar-te per entendre-les. Els llibres no són per ser llegits, sinó per ser viscuts. Has de ficar-t’hi dins fins a emmalaltir. A mi em va passar amb Pedro Páramo: el llegia i no l’entenia. Però el problema no el tenia Rulfo, el tenia jo. Amb les persones passa el mateix: a vegades no comprenem algú perquè és diferent de nosaltres i ens costa penetrar en el seu univers. Però el defecte és nostre.
