La poeta Clementina Arderiu (Barcelona el 6 de juliol de 1889 - 17 de febrer de 1976) va néixer en una família d’argenters, però va decidir no continuar l’ofici familiar i dedicar-se plenament a l’art. Es va casar amb el poeta Carles Riba, i això ha fet que sovint la seva obra s’hagi llegit de manera parcial o reduccionista. Enguany es commemora el cinquantè aniversari de la seva mort. Rellegir-la és una oportunitat per reconèixer la seva profunditat, sensibilitat i aportació a la poesia catalana. Us n'oferim un poema que dedica al seu nom (i aquí en podeu llegir un altre recitat per ella mateixa):
El nom
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
"Quin nom més bonic!
–deia alguna d'elles–,
però no t'escau:
és nom de princesa."
"Ai, quin nom estrany!"
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
–jo mateixa el deia–
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
(Del llibre Cançons i elegies)
