Enguany es commemora el centenari del naixement del poeta, novel·lista i crític d'art Blai Bonet (Santanyí, Mallorca, 10 de desembre de 1926 - Santanyí, 21 de desembre de 1997). Fill de família humil, va ingressar al seminari, però va haver d’interrompre els estudis eclesiàstics a causa de la tuberculosi. La seva obra poètica inclou obres com ara El Color, L’Evangeli segons un de tants, El poder i la verdor i Nova York. I en el gènere narratiu destaca la novel·la El mar (1958). Va obtenir reconeixements com el Premi Ramon Llull, el 1998, i la Creu de Sant Jordi, el 1990. El seu treball reflecteix una visió poètica i profundament introspectiva de la realitat humana, amb una forta influència del paisatge de Mallorca.
Us n'oferim un poema que forma part de la Poesia completa, publicada per Edicions de 1984. Al pròleg, Margalida Pons diu: «Qui és aquest home que es fon amb els poetes i artistes d’ultramar, amb els arbres, amb els lladres, amb els profetes, amb els damnats, amb els qui duen la cara com una perdigonada, amb les verges de quinze anys que es vesteixen de núvies pobres, i prova de parlar no com ells, sinó des d’ells? Qui és aquest home que, més que no pas estrafer veus —la seva és indissimulable, fins i tot quan s’apropia dels mots d’altri—, manlleva mirades? Blai Bonet parla com si fos el mar, com si fos un gitano, com si fos la ramificació d’un arbust. I amb aquest parlar com si, els poemes queden surant en l’aigua ambigua de la virtualitat, amb un estatus de realitat incert, però saturats de puntes de sentit.»
Escorça del pare
La vida duu just una adreça, una i única:
travessar totes les situacions imaginables,
aconseguir totes les formes reals i possibles,
sense il·lusió ni ficció, estrictament
amb amor real, perquè, quan hi ha
amor substantiu, tot es veu aclarit
sense necessitat de planificar una investigació
on la vida s'il·lumini amb la coneixença de si mateixa.
Pare, Tu, quan em dius: «Noi, això,
Daniel, allò», sense ni Tu sospitar-ho,
amb els ulls de la mirada em preguntes:
«Qui creus que sóc jo?
Què t'agradaria saber de mi?»
També amb el silenci empaitador de la mirada,
que, sense explicar-te Tu per què,
té la blavor dels eucaliptus encara tendrells,
del lleopard cristal·lí del bessó dels ulls estant
alhora jo et pregunto:
«Què t'interessaria saber sobre Tu mateix?»
A fi d'encetar el brumer disforjo
de l'interès sobre la teva vida,
sense gens de curolla d'escodrinyar-hi una mica
et diré el que he vist de Tu,
perquè tot quant n'he ullat és natural,
inevitable, precipitat natural, destí estricte,
com el suro d'una alzina surera
o la reïna que regalima
des del tal fet a l'escorça d'un pi...
Poesia completa
Blai Bonet
© Hereus de Blai Bonet
© de l'edició crítica: Nicolau Dols i Gabriel S. T. Sampol
© del pròleg: Margalida Pons
© Edicions de 1984, S. L., 2014
