La Barcelona d’Oller, Rusiñol i Sagarra

El que a ‘La febre d’or’ és excés i a ‘L’auca del senyor Esteve’ mediocritat, a ‘Vida privada’ és pèrdua, mancança i sobretot desig: "El desig és més fort que tot, i no mesura les conseqüències"

Biblioteca

Xavier Sirés

Narcís Oller, Santiago Rusiñol i Josep Maria de Sagarra

Al desert no hi pots caminar sense deixar marca a la sorra. A ciutat, en canvi, el terra és d’asfalt, llambordes i panots; no té memòria. Hi pensava l’altre dia mentre caminava pel passeig d’Isabel II: ¿quanta gent, rica o pobra, coneguda o anònima, l’haurà travessat al llarg dels anys? Els edificis i monuments de la ciutat no recorden ningú, independentment de qui sigui. És com si les persones estiguéssim de pas i Barcelona fos l’únic que durés per sempre.

Vaig topar amb l’edifici imponent de la Llotja de Mar i vaig recordar que aquí comença La febre d’or, la novel·la que Narcís Oller va escriure i publicar entre 1890 i 1892. Barcelona ha canviat molt des de llavors. Tot i que li són més pròximes en el temps que l’actual, la d’Oller tampoc és la mateixa Barcelona que la de L’auca del senyor Esteve (1907), de Santiago Rusiñol, ni la de Vida privada (1932), de Josep Maria de Sagarra. Potser només Barcelona romangui, però a condició de transformar-se constantment.

Al centre de La febre d’or hi ha Gil Foix, un fuster que prova sort amb les inversions i s’enriqueix. Si la novel·la comença a la Llotja és perquè aquest espai, al segle XIX, albergava la borsa. Foix i la seva família es converteixen en nous rics de cop i volta i s’han d’acostumar a les dinàmiques de la classe social a què han ascendit: ensenyen el fill petit, l’Eudaldet, a dir “mamà” en lloc de “mama”, o es pregunten si les ostres s’haurien de menjar abans o després de la sopa. Fan comentaris trivials, com que “les ostres són com totes les coses: bones per a aquell a qui agraden, dolentes per a aquell a qui no agraden”, i remarquen molt el preu de les coses que compren.

No hi ha res que faci més de nou ric que queixar-se del preu de les coses que estàs disposat a pagar. A la sèrie documental Soc la Georgina (Netflix, 2022-2024), que gira al voltant de la parella de Cristiano Ronaldo, la protagonista compra bosses d’Hermès que poden costar desenes de milers d’euros però s’escandalitza perquè, en un hotel de luxe on li fan un massatge, els cogombrets que li posen al voltant dels ulls valen quatre euros. Gil Foix, d’altra banda, no es cansa d’emfatitzar que els puros “li eixien a vuit rals cada un”.

La de La febre d’or és una Barcelona burgesa, benestant. La família de Foix acut al desaparegut Hipòdrom de Can Tunis, a la zona actual del port; a la galeria Sala Parés, a comprar art, perquè “les parets amb una cosa o altra s’han d’animar un xic”; o al Liceu, on la Delfina, la filla de Gil Foix, hi fa acte de presència més per xerrar als entreactes que per escoltar òpera. També hi van melòmans exigents i, si la representació no els agrada, ho fan notar i s’enfronten als espectadors que aplaudeixen: “El Liceu semblava que anava a ensorrar-se. Tot el públic de baix tenia el cap enlaire, escandalitzat, tement que comencessin a caure fustes. Algunes senyores porugues volien fugir. Allò no era un teatre, sinó una plaça de braus”. És una imatge que contrasta amb el Liceu com a lloc de civisme i bon to. Fa unes setmanes vaig anar-hi a veure la Balkan Erotic Epic de Marina Abramović i vaig tenir com a companys de butaca una parella que va decidir que era una bona idea obrir una bossa de patates i unes llaunes de refresc a mitja obra. En temps d’Oller, si algú es comportava disruptivament al Liceu era perquè l’òpera l’havia disgustat; si passa avui, és perquè no ho sap fer millor –o, en altres paraules, perquè no l’han educat per fer-ho millor.

Em va sobtar trobar ja a la novel·la d’Oller el tòpic segons el qual la gent de Barcelona és més hermètica que la de Madrid. Una amiga de la Delfina es dedica a “pintar els barcelonins com isards, i llurs cases com fortaleses inexpugnables”. El baró amb què conversa li respon en espanyol: “Buscar aquí el trato de Madrid es soñar imposibles. Ni está en nuestro carácter (que es, efectivamente, algo adusto), ni nuestras ocupaciones nos lo permiten”. És el mateix que, cent trenta anys més tard, diuen Samantha Hudson i María Barrier a un episodi antològic del pòdcast Bimboficadas: suposadament les “modernes de Barcelona” són més obscures que les “modernes de Madrid”, i la justificació seria que a Barcelona la gent es tanca en els seus grups d’amics de tota la vida mentre que a Madrid tothom és nouvingut i inclou els altres nouvinguts –els prejudicis també es transmeten a través dels segles.

La Barcelona de La febre d’or creix una mica a l’ombra de París. Gil Foix decideix viatjar a la Ciutat de la Llum amb la seva amant perquè creu que és el que faria un milionari, però s’hi troba fora de lloc: “Què valien sos milions al costat de la milionada que representava allò que veia? Qui era, un banqueret de Barcelona, posat allí?”. També hi fa cap el seu cunyat, que és artista, perquè “un premi qualsevol, una senzilla menció del Saló, et daria molt més nom i profit que una gran medalla a Espanya”.

La vida frívola que duen els Foix només és interrompuda per la mort. De tornada del cementiri de Montjuïc, el germà de Gil Foix es queda embadalit: “El carruatge passava llavors pel peu de les escarpades pedreres de Montjuïc que donen al mar. En Bernat llançà la mirada somiadora als confins d’aquell horitzó infinit que la calitja enterbolia, i pensà que era més infinit i misteriós encara el cor de l’home”. No debades el gran representant del naturalisme francès, Émile Zola, va dir d’Oller que el seu era un “talent entendrit”. Això es nota en la dolçor amb què Oller tracta els seus personatges. En el cas de Gil Foix, fins i tot en els moments en què no toca de peus a terra té una engruna de consciència, com quan s’adona que, tenint una amant, “mancava i traïa hipòcritament a la seva dona, a la família tota!”.

A L'auca del senyor Esteve, en canvi, Rusiñol aborda els personatges des de l’humor. Canviem de classe social: aquí hi trobem menestrals i botiguers, que viuen i treballen al barri de La Ribera. Hi seguim el protagonista des del naixement fins a la mort, des que l’anomenen Estevet, tot passant per la maduresa –Esteve–, fins a la tercera edat –senyor Esteve. La seva família té una merceria, La Puntual, a la qual donarà continuïtat amb una diligència total. L’Esteve valora l’ordre en tot: a la feina, a casa, fins i tot a l’oci. El que no podrà preveure ni impedir, però, és que el seu fill, en Ramonet, se senti cridat a ser artista.

El barri que envolta l’Esteve és un reflex del seu caràcter prudent, calculador, “un barri de pau [...] a on tothom menjava a l’hora, i dormia a l’hora, i estimava i somniava a l’hora”. Si, a dia d’avui, passeges pel carrer de la Princesa amb una mica d’atenció, hi descobriràs fàcilment una placeta anomenada de La Puntual, amb un bust en honor a Rusiñol. És el millor regal que la ciutat li podria haver fet al puntualíssim senyor Esteve i al creador de L’auca. El carrer de la Princesa, de fet, manté el ritme incessant amb què és descrit a la novel·la: “Una espessor de carros, de crits, de trasbals i de bullici”. Un altre punt rusiñolià de la ciutat és el carrer Petritxol; entre les ceràmiques que hi trobem en algunes parets, n’hi ha una sèrie que reprodueixen els dibuixos que Ramon Casas va fer sobre L’auca del senyor Esteve, i els rodolins amb què Gabriel Alomar els va acompanyar. L’edició que Barcino ha fet de la novel·la –que va ser escrita deu anys abans que l’obra de teatre homònima– també els reprodueix en annex, de manera que se’n pot gaudir reposadament des del sofà de casa.

Una de les poques ocasions en què l’Esteve abandona el barri de La Ribera és quan s’acaba de casar amb la seva dona i decideixen passar el diumenge a fora, a la Muntanya Pelada, que és com es coneixia l’alineació de turons del Carmel i la Rovira –allí on hi ha els concorreguts Búnquers. Davant de l’horitzó de la ciutat, al senyor Esteve li falten paraules: “Aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat estesa allà baix, a la blavor, amb la blancúria de les cases arrupides sota Montjuïc, amb els braços dels carrers estirant-se sobre els conreus, va tenir un crit d’admiració i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, per a ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes”.

Si a La febre d’or s'hi plasmava l’ambició desmesurada dels nous rics, és a dir, l’excés, L’auca del senyor Esteve és un retrat de la mediocritat. El senyor Esteve es conforma a ser "mig ric"; l’horroritza destacar. Si li demanen la seva opinió política, diu que no en té, perquè, a la seva botiga, "cada comprador té una ideia i s’han de respectar les ideies dels que fan gasto en una casa; la política era un encegament que l’home neutral no l’ha de tenir, i ell n’era del tot, de neutral”. El prosaic i neutre Esteve no està gaire lluny del cineasta Wim Wenders, que, com a president del jurat de la darrera Berlinale, va venir a dir que l’art s’ha de mantenir al marge de la política.

El que tenen en comú La febre d’or, L’auca del senyor Esteve i Vida privada no només és que mostren una Barcelona que canvia sinó també que posen el focus de la narració en una família que habita la ciutat. En el cas de Vida privada, es tracta d’una família de l’aristocràcia rural vinguda a menys, els Lloberola, de qui el narrador afirma repetidament que són “febles i covards”. La tendresa amb què Oller tractava els seus personatges està a les antípodes de la cruesa i cinisme amb què ho farà Sagarra. Cruesa, cinisme i unes gotes d’ironia exquisida que arrenquen més d’un somriure inesperat al lector quan, per exemple, s’afirma d’un personatge que, en casar-se, “es convertí en un home dolç, apagat, devotíssim i reaccionari”, o quan es sentencia que “els marits que prenen te acompanyats de la família acostumen a ésser d’una gran depravació”.

Aquesta Barcelona viu a cavall entre la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República. El pare dels Lloberola, don Tomàs, té dos fills depravats i sense escrúpols, Frederic i Guillem. Si el primer es dedica a posar les banyes a la seva senyora i anar de flor en flor, el segon serà capaç d’extorsionar algú per treure-li diners i fruir amb el seu propi sadisme. El que a La febre d’or és excés i a L’auca del senyor Esteve mediocritat, a Vida privada és pèrdua, mancança i sobretot desig: "El desig és més fort que tot, i no mesura les conseqüències".

Molts dels espais barcelonins que apareixen a Vida privada ja no existeixen: el Cafè Suís de la plaça Reial, que era on ara hi ha el club Jamboree –just al costat hi han posat un bar de tapes anomenat controvertidament Expat–; el Gran Hotel Colón; el Lion d’Or… L’altre dia, després d’un sopar, vaig passar pel carrer dels Escudellers i gairebé faig un salt quan, en el cartell d’una façana, hi llegeixo: Grill Room.

–Aquest lloc surt a Vida privada! –li vaig quasi cridar a qui m’acompanyava–. És on l’amant de Frederic, Rosa Trènor, li fa una esgarrinxada a la cara amb una ampolla trencada per haver-se’n anat amb una altra dona.

El meu acompanyant estava perplex.

Però potser un dels espais més fascinants de Vida privada sigui el cabaret La Criolla; estava situat al Raval i n’era un habitual el travesti Flor de Otoño. Una nit, de matinada, un grup d’aristòcrates i burgesos decideixen penetrar en el fosc Barri Xino i fer una excursió al local: “Les dames que no havien estat mai en aquell indret es trobaven una mica decebudes. Els havien explicat coses massa truculentes i només veien una mena de cafè popular que tenia pretensions de dàncing. L’establiment era un magatzem aprofitat; les velles columnes de ferro que aguantaven el sostre estaven pintades per donar la il·lusió que eren palmeres; en el sostre, la pintura simulava les fulles. En una mena de llotja hi havia els músics”. Amb quatre pinzellades Sagarra trasllada el lector a un indret que tant era mitificat en el seu moment com ho pot ser avui, que ningú que hagués ballat entre les seves columnes-palmeres deu continuar viu.

Una presència permanent a la novel·la és la de Les Rambles. Un amic de Frederic, Bobby Xuclà, “creia amb tota la fe que en cap ciutat del món no hi havia un carrer tan original, tan viu, tan humà, com les Rambles de Barcelona”. El barceloní actual sol percebre les Rambles com un lloc hostil, un lloc a evitar. S’alcen en símbol de tota la ciutat, que, amb preus desorbitats tant de lloguer com de compra, es torna inhabitable, literalment utòpica.

D’adolescent somiava amb la idea de mudar-me a Barcelona. Avui, dir que vull viure a la Ciutat Comtal em sembla tan inversemblant com el nen que exclama que serà astronauta. A Vida privada, la mare de Bobby Xuclà es lamenta “de la descaracterització [...] que s’havia operat a Barcelona”. Com retornar-li a la ciutat el seu caràcter? I com reclamar una ciutat per als que se la senten seva i hi volen arrelar? Descobrir la Barcelona de Narcís Oller, Santiago Rusiñol i Josep Maria de Sagarra no és un exercici de nostàlgia; en el millor dels casos, ens serveix per descobrir que ni estaven tan bé abans ni estem tan malament ara. I per celebrar les ruïnes del passat. Després de llegir La febre d’or no pots passar pel costat de la Llotja de Mar sense imaginar-la plena d’homes de finances, banquers i algun Gil Foix cobert de diners i pretensions. Després de L’auca del senyor Esteve, no travesses el Born sense preguntar-te quina plaça hauria pogut acollir la botiga de vetes i fils de l’ordenat senyor Esteve. Després de Vida privada, passes pel costat del Grill Room d’Escudellers i hi imagines una barreja de nobles decadents i “entretingudes” bohèmies allargant la nit copa rere copa.