Quan Pep Guardiola era entrenador del Barça, llegia poemes de Miquel Martí i Pol als jugadors per motivar-los. Però l'admiració al poeta venia de temps enrere. Sovint anava a visitar-lo a casa seva, a Roda de Ter, per conversar sobre la vida. Montserrat Sans, vídua del poeta, ens ho explica: «En Pep era molt amic de Lluís Llach i li va demanar si podria presentar-li el Miquel, que li agradaria venir a fer-li una visita. En Lluís el va portar a Roda, i des d'aquell dia es van fer molt amics. Quan li semblava, es presentava aquí, a casa, o li escrivia cartes des d'Itàlia, Alemanya o on fos que jugués. El Miquel sempre estava molt content de rebre-les.»
«Algun cop va venir a dinar amb la seva dona i la seva filla gran, i a nosaltres també ens van convidar a casa seva. Al Miquel li agradava la manera de fer del Pep, com pensava. Era una relació d'admiració mútua. Quan venia a casa, sempre estaven hores al despatx. El Miquel no es podia moure gaire perquè tenia esclerosi múltiple i parlava molt fluix. Contínuament, rebia molta gent i a vegades es posava nerviós perquè volia dir una cosa i no li sortia i l'altre ràpidament ja parlava. En canvi, el Pep esperava que li sortís la paraula, tenia la paciència. Amb l'altra gent que venia jo havia de ser-hi per traduir-lo, però el Pep sempre em deia: "Ves, no et preocupis".» I més que de poesia, parlaven de la vida.» Us oferim dos vídeos en què Pep Guardiola recita el poeta:
Fragment de Torna al teu clos
Torna, doncs, al teu clos i fes-t'hi fort
amb una opció de vida, ara que saps
que morir-te no és la mort, i emplena
d'amor el buit de l'estimada morta.
Punt i final
Ho deixo tot, però estreno claror.
Faré un pas més i fugiré de mi
per preservar l’empremta d’un desig
que sé que mai no m’abandonarà.
Perdre la hisenda em dóna llibertat.
El mirall s’ha trencat en mil bocins
i en cadascun m’hi veig, desmesurat.
Amor, amor que em crides quan no hi sóc,
¿per quins camins massa sovint te’m perds
si et duc al sexe, al cor i al pensament?
Ho deixo tot i aprenc codis secrets
en el silenci lúcid de la nit.
Demà em dibuixaré en una paret,
demà passat, si em vaga, faré el mort
i al tercer dia ressuscitaré.
Després els versos es riuran de mi
i jo em riuré dels versos, complagut.
Seré molts o potser no seré cap.
Ho deixo tot, aprofiteu’s-en, gent.
Al que no sóc li agrada el esgavell.
Tot el turment em turmenta ben poc.
Només un cos de dona em fa feliç
i ara el descric tancant, solemne els ulls.
Espero el llamp que m’ha de redimir.
A poc a poc, em posaré dempeus.
S’apropa el gran moment. Ho deixo tot.
Llibre de les solituds (1997)
