Eressos, illa de Lesbos, a la riba de l’Egeu, podria ser un paradís perdut. Un paradís lesbià, si en aquest cas no fos un pleonasme. Les platges, els hotels i els cafès només per a dones que hi arribaven ━sorprenent o escandalitzant certes dones locals, i molts homes━ com estols d’ocells les darreres dècades del segle XX podrien ser una bellíssima relíquia del passat, uns anys daurats de la història gai femenina, una prova que qualsevol llum val la pena encara que s’extingeixi, encara que es transformi en alguna cosa menys fervent, fins i tot en decadència. El testimoni d’un camí reeixit per fer-se un lloc comú, respirable, acollidor, feliç, d’una llibertat desacostumada, bona per als cossos des de tots els punts de vista, malgrat la malfiança, malgrat les traves. L’exemple d’una comunitat que va saber ser conscient a temps del que, importat d’esquemes externs, hi sembraria la discòrdia i el mal des de dins.
Eressos, el Tenth Muse, el Lesbos Hotel, els campaments a la platja, els banys, l’esport, els llibres, la poesia, les festes bigarrades amb femmes, butches, lipsticks, dones amb tota mena de ploma són això, són també això, però el més important és que no només perquè Tzeli Hadjidimitrou, realitzadora nascuda a Mitilene i participant en primera línia d’aquella comunitat des del principi, ho ha documentat i lliurat per al record i la memòria de les protagonistes, i com un llegat a les joves generacions de lesbianes que ens acostem a escoltar-les com qui desbrossa tossuda la selva d’una història que no pot haver-hi més que unanimitat a considerar absolutament oculta.
S’han de tenir ganes de trobar-la, però un cop trobes el camí, impossible no estendre una mà per agafar el relleu d’una comunitat que, transformada, continua viva a l’illa, i en les consciències de qui hagi vist Lesvia. I que continua convidant-nos expressament a anar-hi, a conèixer-les i quedar-nos-hi l’estona que vulguem.
I d’això es tracta, d’agafar-lo des del punt on el món ens el deixa, el món de l’illa i el de fora, cada cop més inclement amb la diferència, amb les persones que malden per existir com plantes enfiladisses, amb llibertats amigues de l’exuberància i la vida vibrant. I cada cop més semblant a un enorme mercat sense pal·liatius. Ho adverteix una protagonista al final del documental: “Vam passar de pervertides a clientes. Mentre sigui un producte soc acceptada. Si pago, puc ser el que soc i això és dolent”.
Monique Wittig escrivia a Les Guerrilleres: “Si tu, dona, lesbiana, no et recordes de la història de què has sigut desposseïda, inventa-la, recrea-la!”. L’experiència d’Eressos va ser una miraculosa anomalia en aquell món i crec que seria faltar a la veritat no admetre que qualsevol cosa que remi en aquesta direcció brillant ho serà en el nostre. Sabríem perfectament portar la torxa lluminosa de la varietat i la dissidència sense que hi hagués foscor al voltant, però si l’hem de passejar per la foscor la flama serà encara més visible. I manifestacions com Lesvia ens acompanyaran en aquesta irrenunciable invenció perpètua de la història.
