Laia Malo
Hi ha una tendència morbosa i lletja a dir que la millor literatura s’escriu amb el cor trencat, el desig no correspost, la veu amortida o menyspreada. Hi ha un fanatisme, perillós com tots, envers les escriptores que renunciaren a la vida. I massa sovint es proposa, fluixet, que els millors versos han sorgit en temps de sang i censura. Tot plegat em sembla un relat enganyós i populista, perquè, tal com diu Biel Mesquida, això d’ara també és la guerra i, tal com assenyala Míriam Cano, no hem d’oblidar que als mons modern i postmodern —capitalistes i anticrítics— només s’amplifica allò que pot convertir-se en espectacle.
Al meu llibre de literatura catalana d’institut dels noranta, al marge d’una de les pàgines on es comentava l’obra de Carles Riba, hi havien entaforat un requadret amb un apunt biogràfic en tipografia minúscula on s’afirmava que “l’any 1916 es va casar amb la poetessa Clementina Arderiu”. Qui era aquella poeta, per què li atribuïen un sufix amb tants drings d’escola d’hostaleria i, sobretot, per què no ens en deixaven llegir cap vers, va provocar-me un neguit que no vaig treure’m de sobre fins a l’estiu abans del meu primer alliberament, l’any 2001. En una lectura inicial i iniciàtica de la poeta barcelonina, vaig connectar amb el ritme encomanadís i l’ús d’un vocabulari planer, directe, al meu abast. Ara bé, he de reconèixer que la manca de dramatisme en aquella poesia va estranyar-me respecte del seu valor i transcendència, amb tants prejudicis com m’enrondaven aleshores: com si el bon poema hagués d’implicar obligatòriament una ruptura violenta.
Fins a cert punt, a l’etapa del meu segon alliberament, es va acomplir aquell altre oracle que profetitza que escriure un bon poema feliç costa més que no pas combatre pors i penes a cops de lletra contra el teclat. De sobte, trobava molt més complicat escriure regatejant amb el “si visc no visc” d’Arderiu, crear des d’aquest estat intermedi en el qual el benestar emocional i/o pràctic se’ns apareixen com una nosa, assumir el risc i la dificultat de comprometre’s amb un art d’esperança, d’alegria, de tendresa. Que sí, sort en tenia de la poesia per intentar pair les vivències trasbalsadores; però l’enamorament, la meravella quotidiana i els enigmes del llenguatge em regiraven i empenyien de manera igualment incontenible a envestir el paper.
Després del tercer alliberament, a quaranta anys, la meva admiració per l’obra de Clementina Arderiu no atura de créixer: penso que ennova amb la possibilitat d’una escriptura i un amor treballats amb esforç i juguera, amb constància apassionada i ambició literària. Hi intueixo la suor que brolla de l’estira-i-arronsa amb les herències literàries i identitàries (El nom); les esgarrinxades pel frec transformador amb institucions com matrimoni i fidelitat, i amb les convencions i capelletes artístiques (Cançó); el mal de panxa o de cap acostumats en el debat ritual i fondo entre l’harmonia natural i el concepte humà d’equilibri (Presència de la mort). Amb Arderiu, malgrat que el sofriment dels altres, els dubtes íntims i el misteri universal siguin els rum-rums que emmenen amb més nervi al destí d’escriure, me’n recordo que l’ànima de l’artista és l’amor.
Vaig viure massa anys arrapada amb dents i ungles als Cims borrascosos d’Emily Brönte, però ara que he aterrat (no pas al pic ni a la vall de la contemplació, sinó al mig de la mar que exigeix braços i cames) me’n quedo la idea que és un error voler patir abans d’hora o enaltir el sofriment amb ínfules literàries. M’arremango en l’aventura salvatgina amb l’amic amat, i provo d’escriure una revolució sostinguda que subverteixi aquell menyspreu mesquí envers les poetes dels amors llargs —envers les que enfilem versos amb l’arduosa dèria de construir futurs.
