Mentre ella mateixa busca una casa, Stefanie Kremser ens convida a entrar a les llars de la seva vida —del passat, del present, del futur— i de les vides d’altres persones. Amb cada porta i finestra que obre, sentim la remor d’unes dones que endrecen objectes, gestos, idees, sentiments. Perquè una casa és molt més que les seves quatre parets, i pot ser tan diversa i personal com els seus habitants al llarg del temps. A mig camí de la memòria i l’assaig, són moltes les veus que escoltem a Acció de gràcies per una casa: veus reals i de ficció, veus d’altres escriptores, pensadores i artistes. Veus que ens transmeten històries, vivències, desitjos, i que totes juntes afinen el sentit d’aquest llibre: tenir un lloc on puguis dir "això és casa meva". Tal com ens diuen des d'Edicions de 1984: "Acció de gràcies per una casa brilla per la bellesa amb què teixeix memòria, identitat i pertinença, i ho fa a través d’una prosa íntima i evocadora que connecta l’experiència personal amb una dimensió universal.”
Ara que s'apropa Sant Jordi, us animem a regalar i regalar-vos aquest llibre que ens convida, també, a passejar per totes les cases de la nostra vida: aquelles on vam viure de petits, les que (entre mudances) hem habitat de grans i aquella on desitjaríem viure en un futur. Des de Catorze en sortegem dos exemplars: hi podeu participar a través de la publicació que n'hem fet a Instagram. El divendres 17 d'abril n'anunciarem els afortunats. A més a més, us obrim la porta d'aquesta obra oferint-vos-en aquest fragment:
Acció de gràcies per una casa
La casa del passat és un arxiu d'imatges i sensacions. El misteri que evoca —aquella barreja de records clars i imprecisos alhora— s'intensifica quan penso que ens hi estàvem tres persones, i que cada un de nosaltres la va viure d'una manera diferent. Per a mi, conté l'encant del món infantil i adolescent: és on vaig descobrir, llavors un ésser encara en transformació, la complexitat de les relacions familiars, dels rols que anaven canviant a mesura que jo creixia. Vaig entendre de mica en mica la importància d'una casa com a oasi al bell mig de la cacofonia urbana, però també el significat d'una habitació pròpia (la que fos) com a refugi contra l'atabalament del pare i la melancolia de la mare. L'estranyesa particular que hi vinculo ve del fet que aquesta casa del passat és, en certa manera, només la del meu passat: per als pares, segons ells mateixos i la seva necessitat d'oblidar, va ser un parèntesi temporal sense daltabaixos memorables; per a mi és el teixit fundacional de la meva persona. Sense els anys en aquella casa del passat on anava canviant d'habitació, no hauria sabut continuar sent una itinerant durant les següents quatre dècades a la recerca d'una llar permanent.
Són moltes, les meves cases del passat, tantes que em fan pensar en un arxipèlag mig enfonsat, una sèrie d'illetes sensorials enfilades en un collar de memòries, algunes ja desdibuixades per l'aigua. Ara les veig (¿eren aquí o allà?), ara no les veig. Les dones d'aquell poble submergit tenien raó: només necessitem saber recordar la casa desapareguda —tant si n'era una com si n'eren unes quantes— per poder crear-ne una de nova: potser serà sorprenentment millor, o incomparablement pitjor; potser en resultarà una còpia empobrida, o un experiment apassionant. Sempre serà diferent, això segur. I sempre sabrem per on recomençar, «teixint vincles que uneixen un passat molt antic amb el nou dia», com deia Gaston Bachelard. La seva «cultura de la cera» —imaginar i conservar, polir i endreçar, conjuntar l'heterogeni de forma inesperada— podria ser, també, la definició d'una cultura de l'escriptura, on potser escrivim per recordar, però sobretot recordem per escriure.
La meva casa del passat més recent és, una vintena d'adreces després d'aquella casa on vaig passar l'adolescència, un lloc on m'havia tornat a sentir a casa de debò. Hi vaig viure tretze anys, tot un rècord. Més que amb les cases anteriors —vull dir habitacions en pisos compartits, apartaments-estudi per a mi sola, pisets per a una parella—, hi vaig aconseguir lligar l'antany amb el present, en un intercanvi serè i inspirador. La vista des de les finestres a Barcelona, de vegades, feia espurnejar dins meu les vistes que havia tingut en altres barris d'altres ciutats a d'altres països, perquè sempre hi ha una brisa que mou la branca d'un arbre, sigui palmera, castanyer o pi, sempre passen ocells i avions per l'horitzó, sempre ressonen passos i claxons al carrer. Passejant per la ciutat, indrets d'arreu que m'eren familiars se sobreposen misteriosament al paisatge barceloní: la plaça Urquinaona, amb les palmeres, els vianants, les parades d'autobús i els dos edificis alts que fan pensar en un tímid intent de gratacels (amb molta imaginació, sí, però això no em falla mai) em recorden la barreja de caos i pau de la plaça Largo do Arouche, al centre de São Paulo; passar per la porta oberta d'un petit edifici de Gràcia i veure-hi d'esquitllada una escala gastada i estreta en la penombra em transporta a una de les cases d'escrivans, a Cochabamba, on acompanyava l'àvia boliviana per demanar algun segell notarial als despatxos de la primera planta; creuar el passatge de Sant Felip, que és d'una bellesa irreal, em provoca el mateix encanteri que les Villenkolonien noucentistes del barri de Nymphenburg, a Múnic.
Al pis de lloguer que volíem que fos casa nostra per sempre més —era una ganga, trobat gràcies a un cop de sort—, el meu marit i jo hi vam portar els objectes col·leccionats amb el pas del temps, seus i meus: fotografies, pintures i dibuixos fets pels amics d'arreu; les mantes andines heretades de l'àvia boliviana; dos cobrellits brodats de la sogra catalana, curosament embolicats i guardats durant dècades fins que els vam rescatar d'un armari; el joc de plats i coberts portats d'Alemanya, regalats per la mare; l'hamaca brasilera que em bressola des de fa quaranta anys; alguna cadira trobada i restaurada; llums i gerros adquirits perquè em semblaven irresistibles; plantes cultivades a partir d'esqueixos donats pel sogre català; estris de pintura; música, pel·lícules, llibres, llibres i més llibres. Però com que no havia après els perills del sedentarisme i, des que era una adulta, m'havia desacostumat a una generositat d'espai, només n'experimentava el plaer. Aviat hi aniria afegint coses noves, amb el resultat d'un cert excés de roba i, sorprenentment, de paraigües; amb una butaca bonica, però que caldre no ens calia; amb més d'un parell de mantes i coixins innecessaris; amb dos llits per a convidats, a més del sofà llit vell; amb més llibres, llibres, llibres. Ara el meu marit i jo teníem espai de sobres, estudis propis, llargs passadissos amb molts metres de prestatgeries, armaris encastats perillosament fondos i, com a regal extra, vistes obertes més enllà de la teulada del mercat del Born per descansar la mirada. La sensació era d'haver arribat a un estat de plenitud.
Acció de gràcies per una casa
© Stefanie Kremser
© d’aquesta edició, Edicions de 1984, s. l.
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar-hi (i, si pot ser, guanyar).
