Quan tot s'ensorra, reneix la força més inesperada: la d'atrevir-se a viure amb el cor trencat. D'això parla La meva tercera vida, de Daniela Krein i traduït per Maria Bosom, un llibre sobre la pèrdua, el dol i la reconstrucció personal. I un dels títols editats pel segell Més Llibres, que també ens en presenten aquests dos: Qui diu i qui calla, de Chiara Valierio i traduït per Sara Serrano, que aprofundeix en el desig, el silenci i els límits morals en un context rural i opressiu; i Monstrilio, de Gerardo Sámano Córdova, que combina terror, fantasia i literatura del dol per parlar de l’amor, la pèrdua i la impossibilitat de deixar anar.
En sortegem dos lots. Hi podeu sortejar a través d'aquestes vies: Facebook, Twitter i Instagram. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. El 22 de desembre n'anunciarem els guanyadors. Us els presentem tots tres i us n'oferim la primera pàgina de cadascun.
La meva tercera vida, de Daniela Krein
La Linda viu una vida de conte. La seva feina com a comissària d’una fundació d’art li encanta, és casada, tenen una filla, la Sonja, i viuen en un pis ampli i lluminós. Tenen èxit, són feliços i confiats. Però, en un instant de distracció, el destí li ho pren tot: la vida de la seva filla de 17 anys, la seva pròpia salut i, fins i tot, el son. El dol és aclaparador i insondable. Una novel·la commovedora i precisa sobre el dol, la pèrdua i la recerca de sentit quan tot s’esfondra. La meva tercera vida és una reflexió subtil i penetrant sobre la fragilitat de l’existència i la força que sorgeix de tornar a començar.
Inici
Aquest matí, un aligot ha baixat en picat des del cel i s’ha llançat sobre una de les meves gallines joves, que s’havia aventurat a sortir del refugi que els ofereixen els arbres fruiters i picotejava el terra lluny de les altres. Just llavors, jo passava per davant del tancat de les gallines amb un carretó ple de fullaraca, brossa i branques seques de camí cap a la pila de compostatge i, de reüll, he vist que s’acostava el rapinyaire. He deixat el carretó, he obert la porteta del tancat d’una revolada i he arrencat a córrer. Com que portava els guants de treball, he agafat l’aligot sense pensar-m’ho. L’animal m’intentava picar amb el bec curt i corbat, feia xiscles aguts i movia les ales com un boig, sense deixar la seva presa. No m’esperava que tingués tanta força, i he girat el cap per protegir-me dels seus atacs. Quan per fi el tenia ben agafat, l’he llançat enlaire, tan amunt com he pogut, perquè se n’anés.
–Fot el camp! –li he cridat amb una veu que no semblava la meva.
Per un moment, m’ha fet l’efecte que estava ferit. Era com si no fos capaç de trobar el ritme amb les ales. Amb prou feines s’aguantava en l’aire a sobre meu i no aconseguia guanyar altura. Però, de sobte, s’ha allunyat batent les ales amb totes les seves forces, ha sobrevolat un cop més el galliner i, finalment, ha marxat.
M’he esperat una estona per si ho tornava a intentar. El cor m’anava a cent per hora i notava la sang que em bategava a les puntes dels dits dels peus i de les mans. Esbufegava, gairebé sense alè. La gallina jeia als meus peus sense moure’s. M’he tret els guants, m’he ajupit i, quan estava a punt de tocar-la, s’ha aixecat d’un bot i se n’ha anat corrent, fresca com una rosa. Només havia perdut un parell de plomes.
Durant un instant, he recordat com si l’estigués veient la persona que jo era abans: la dona que portava el tall de cabells que més l’afavoria, que tenia debilitat pel caixmir, la seda i la roba de lli cara, que anava amb les ungles ben cuidades i els ulls i els llavis impecablement maquillats i que sentia aversió per tot el que fos tosc i brut. La hipocondríaca que, quan notava qualsevol símptoma de malaltia, de seguida el buscava a Google i sempre creia que seria un càncer. Tan prudent que llençava el menjar quan només passava un dia de la data de consum preferent. Tan polida que repassava el que havia netejat la dona de la neteja.
He mogut el cap amb incredulitat, he tornat a agafar el carretó i l’he anat a buidar a la pila de compostatge. He remenat la pila amb una forca perquè el que acabava de descarregar es barregés amb la resta i he tornat a escodrinyar el cel per si veia l’aligot. La propera vegada no en sortiria tan ben parat. Si se li acudia tornar, li estamparia el cap, amb aquells ulls grocs que et miraven fixament, contra el primer arbre que trobés.
Em dic Linda.
Linda significa «bondadosa», «amable», «dolça». Aquest nom ja no té res a veure amb mi.
La meva tercera vida
© Daniela Krien
© d’aquesta edició, Més Llibres
© de la traducció, Maria Bosom
Qui diu i qui calla, de Chiara Valierio
Scauri no és un poble ni bonic ni lleig, però té la seva pròpia gràcia. És aquí on es muda la Victòria als anys setanta, amb la Mara. Hi ha qui diu que l’ha adoptada, hi ha qui diu que l’ha raptada. Es diuen tantes coses... Ningú al poble no entén la Victòria, però, alhora, la gent se’n sent atreta. Un dia, la Victòria apareix morta a la banyera. El poble ho accepta, perquè sap entendre les desgràcies, i calla. Però la Lea Russo, no. La Lea és advocada, té un marit, dues filles i una vida plena d’obligacions. Sempre ha estat fascinada per la Victòria, per això es proposarà entendre qui era de debò. La Lea descobrirà les passions, les inquietuds, les veritats i els enigmes, els silencis del present i els ressons del passat: tot es mou sempre, tot pot canviar sempre. A Qui diu i qui calla res no està quiet.
Inici:
Les nenes van baixar del cotxe, es van posar a córrer i no es van acomiadar de nosaltres.
Aturada a la porta, la meva mare les va abraçar i em va somriure alçant el mentó com dient No pateixis.
En Luigi va engegar el motor abans que em pogués saber greu o em pogués penedir d’haver acceptat la invitació a un cap de setmana a l’illa de Ponza, en una casa des d’on es veia el port.
La travessia amb el ferri des de Formia va ser agradable i la tarda de divendres, calorosa. Una calor humida. De fet, dissabte i diumenge al matí, abans de sortir, l’aire era espès i semblava que hagués de ploure, però no va ploure. Vam passejar, vam menjar i ens vam banyar. En Luigi no, deia que l’aigua era freda. No era veritat. Senzillament, s’estimava més escoltar les converses de la gent assegut a les taules del bar del port.
Diumenge al vespre, després d’arribar a casa, vaig posar les nenes a dormir, vaig fullejar Il Golfo, el full ciclostilat de les dues parròquies, i em vaig fumar una cigarreta.
No em vaig assabentar de la mort de la Vittoria perquè abans d’anar a dormir no llegeixo les necrològiques ni els anuncis immobiliaris.
Qui diu i qui calla
© Chiara Valerio
© d’aquesta edició, Més Llibres
© de la traducció, Sara Serrano
Monstrilio, de Gerardo Sámano Córdova
La Magos, una mare afligida, talla un tros del pulmó del seu fill Santiago, de només onze anys, que acaba de morir. Guiada per un instint matern ferotge i la lògica dubtosa d’una antiga rondalla, cuida aquell tros de pulmó fins que adquireix consciència i es converteix en el petit i carnívor Monstrilio, a qui manté amagat dins les parets de la decadent mansió familiar a Ciutat de Mèxic. Amb el temps, el Monstrilio comença a assemblar-se al Santiago que havia estat, però els seus impulsos innats –encara que són continguts per la cura col·lectiva de la seva família biològica i escollida– amenacen de destruir aquesta fràgil segona oportunitat de vida. Monstrilio, de Gerardo Sámano Córdova, és una meditació colpidora sobre el dol, l’acceptació i les cares monstruoses de l’amor i la lleialtat. Amb una imaginació desbordant, una prosa evocadora i una profunditat emocional admirable, l’autor ens ofereix, en quatre actes que recorren el món des de Brooklyn fins a Berlín, un retrat catàrtic i precís del que significa ser humà.
Inici:
El seu fill es mor en un llitet de nen petit, prou gran per a ell, però just perquè hi càpiguen ella i el seu marit, que s’aferren a les vores, encongits, per poder estar un a cada costat del nen. Ella s’esplaia en aquest ajustar-se constant, en aquest estrènyer-se per poder-se mantenir al seu lloc.
El seu fill era viu i ara ja no hi està. No hi ha trons, ni àngels que ploren, ni la Mort amb la seva capa, ni cap gràcia; només el seu cos silent, sense respiració, i la constatació contundent que això és tot.
Quin avorriment, pensa. Podria cridar, podria posar-se de genolls i estirar-se els cabells, maleir Déu. Emporta-te’m a mi, podria suplicar, clavant-se cops al pit amb el puny. Però no ho farà. No pot reunir tot el drama que s’havia imaginat. En les seves fantasies... És massa macabre, dir-ne fantasies?, ella creu que no.
En les seves fantasies el seu fill es moria en un centre comercial, un dels més grans de Ciutat de Mèxic, perquè en un centre comercial hi ha públic, i ella volia públic, però pensava que morir-se al carrer era massa sòrdid. Al centre comercial, doncs, el seu fill es desplomava, i mentre ella sostenia el seu cosset a la falda, els clients s’aplegaven al seu voltant amb un respecte silenciós davant el seu dolor, inimaginable per a tots ells, mentre ella es convertia en una pietat, esplèndida i de marbre. Unes llàgrimes grosses i netes li regalimaven per les galtes i se li acumulaven a la barbeta. Quan s’ho imaginava, plorava amb el seu jo agenollat.
I ara, res. Ha arribat el moment —la Mort!— i ni una llàgrima. Potser sí, que necessita públic, però l’únic públic que té en aquesta habitació tan lluminosa és el seu marit que ploriqueja, i un home ploriquejant no és ben bé un públic. El seu marit acaricia el nen amb el nas en l’espai que el petit coll del nen li permet, com si el seu marit fos un cervató i el seu fill la cérvola.
El seu marit l’estreny amb tot el cos: mans, cames, cap i pit. L’estreny i gruny. Deixa anar uns alens forts contra el seu coll, l’ensuma intensament. Ella també estreny el seu fill, intenta fer el que fa el seu marit perquè sembla que ell sí que sap com plorar, però ella no. El seu marit li agafa el braç i l’estira cap al centre del llit, cap al seu fill. Sembla que el seu marit creu que si s’estrenyen prou fort seran capaços de tornar-lo a portar al món. Vaig ser jo, qui el va portar al món, pensa ella. No l’hi tornaré a portar. Els cabells rossos del seu marit cauen sobre la cara del seu fill. Ella els enretira amb el dors de la mà, tot i que sap que ara ja no li poden fer pessigolles. El seu marit la deixa anar. No emet cap so. Potser també s’ha mort. Està massa cansada per comprovar-ho.
Pel que no està massa cansada és per sortir del llit i obrir la finestra. Entra una ràfega d’aire fred. És primavera i l’aire és fresc, fa molt poc per a la mort. Ella porta els cabells deixats anar, i com que els porta deixats anar sent com li voleien al clatell. És com un aleteig, no l’arriba a desvetllar del tot. No ha dormit. Dormirà, però ara encara no.
Monstrilio
© Gerardo Sámano Córdova
© d’aquesta edició, Més Llibres
© de la traducció, Sebastià Portell
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar-hi (i, si pot ser, guanyar).
