A Tots els homes per naturalesa volen saber, Nina Bouraoui parla de la necessitat que tenim tots els éssers humans d'acceptar qui som i de viure d'acord amb la nostra realitat. Nascuda el 1967 a Algèria, als 16 anys se'n va a París, on se li presenta un altre món. Allà viu sola en un pis, va a la universitat i freqüenta una discoteca de lesbianes. Ella, una dona a qui li agraden les dones, percep la violència per la seva preferència sexual. De manera que en aquest llibre contrasta els records de la seva infantesa a Algèria amb la seva descoberta al París dels anys 90. I tot el que implica: el reconeixement de qui és i de com vol estimar i mostrar-se al món.
Rifem 4 exemplars d'aquest llibre que, traduït per Anna Casassas i publicat per Les Hores, és altament poètic i té un fons molt potent de reafirmació personal. De fet, Bouraoui és coneguda com a capdavantera de la narrativa contemporània francòfona nord-africana. Els seus textos són novel·les d’autoficció escrites en primera persona, i estan molt influenciats per les obres de Marguerite Duras, Violette Leduc, Hervé Guibert i Annie Ernaux. Tal com diu, «Escric els passatges i els silencis, el que no veiem, el que no sentim. Escric els camins que evitem i els que hem oblidat. Abraço els Altres, tots els qui tenen una història que es propaga en la meva, com el corrent d’aigua dolça que s’aboca al mar. Faig parlar els fantasmes perquè deixin d’obsedir-me. Escric perquè la mare agafava els llibres contra el pit com si fossin els seus fills.»
Hi podeu participar a través d'aquestes vies: Facebook, Instagram i Twitter. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possibilitats tindreu de guanyar. El 24 de desembre n'anunciarem els guanyadors. Us n'oferim un fragment:
Tots els homes per naturalesa volen saber
Em pregunto qui entre la multitud s’acaba d’enamorar, a qui acaben de deixar, qui se n’ha anat sense dir res, qui és feliç, desgraciat, qui té por o qui va endavant amb confiança, qui espera un futur més clar. Travesso el Sena, camino amb homes i dones anònims i, tanmateix, són els meus miralls. Formem un sol cor, una sola cèl·lula. Som vius.
He viscut a França més temps que no pas vaig viure a Algèria. Vaig deixar Alger el 17 de juliol del 1981, abans de la dècada negra, tenia catorze anys. Quants amics, veïns, coneguts assassinats d’ençà d’aleshores? No em va seguir res, al carrer Saint-Charles, la primera adreça que vaig tenir a París. M’estic entre les meves terres, aferrada a les flors i els esbarzers dels meus records. El mar és l’única cosa que uneix els dos continents. Tinc una memòria fotogràfica. Restitueix el color i la textura de la pell dels cossos que es banyen al mar de Sersell. Tanco els ulls i travesso Orà, Annaba, Constantina. A les meves imatges no ha canviat ni canviarà res.
Podria fer el plànol exacte del pis d’Alger sense equivocar-me, el passadís i les habitacions, la sala i la biblioteca, els feixos de llum que ratllen l’enrajolat i que jo prenia per senyals enviats pels habitants d’un altre planeta, que somiava que m’escollien i se m’enduien.
En soc l’arquitecta i l’arqueòloga.
Recullo tot el que sé de la meva família tal com recolliria els trossos d’un objecte trencat per afegir-lo. Del desordre en neix un ordre. En els silencis reboten els ecos del passat. Vull saber qui soc, de què estic feta, què puc esperar, remuntant el fil de la meva història fins tan lluny com pugui, travessant els misteris que m’obsedeixen amb l’esperança d’elucidar-los.
Sovint em pregunto per la persona que hauria pogut ser si m’hagués quedat a Algèria, per la que seria si acceptés de tornar-hi. Quan dic «la persona» penso en la meva identitat amorosa.
Busco en el meu passat proves de la meva homosexualitat, relíquies, la meva infantesa amb aquesta orientació és com un astre o el vessant d’una muntanya.
París se m’obre. Al carrer del Vieux-Colombier, el Katmandou, club reservat a les dones als anys noranta, ara és un teatre. Hi abundaven les llàgrimes i les baralles. Hi vaig aprendre la violència i la submissió. Només cal que tanqui els ulls per veure un altre cop el decorat que acompanyava les meves nits, i que estiri la mà per agafar la de la noia que era jo. No he perdut la meva joventut, en vinc, ja m’anunciava.
Tots els homes per naturalesa volen saber
© Nina Bouraoui
Primera edició: octubre 2025
© de la traducció: Anna Casassas
© de l'edició: Editorial Les Hores S. L.
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar-hi (i, si pot ser, guanyar).
