El ghosting, els divorcis, el poliamor, la incomunicació, Tinder. La manera com ens relacionem ha canviat radicalment: com qui va a mercat, triem amb qui ens ajuntem mirant un catàleg de persones. El llibre La fi de l'amor, de la sociòloga Eva Illouz (traduït per Lourdes Bigorra i publicat per Eumo), parla sobre el que ha esdevingut normal en les relacions: abandonar-les. Us n'oferim un fragment:
Acabar una relació sense parlar
[...] Les idees culturals de llibertat, contracte, matrimoni i amor han evolucionat força: de la llibertat per entrar-hi s’ha passat a la llibertat essencial de sortir-ne. La possibilitat d’acabar una relació, i fins de manera reiterada, està integrada en el contracte sexual. Però integrar la finalització en el contracte comporta que la percepció de les relacions, tant abans com durant la seva existència, es transformi i que la possibilitat mateixa de formar-les quedi soscavada.
Trencar-la en algun moment s’ha convertit en un dels aspectes rutinaris d’una relació, fins al punt que moltes o la majoria de les relacions contenen una anticipació intrínseca del seu final. Això es constata sobretot, com ja hauria d’haver quedat clar a hores d’ara, en el nou «món feliç» de les cites per internet, en què la gent no torna les trucades, no es presenta a les cites, interromp l’intercanvi de missatges sense explicacions, abandona una cita abruptament i posa fi a una relació amb explicacions o sense. Per a molts dels meus entrevistats, en especial per a les dones, però no només, sembla que això s’ha convertit en la tònica habitual de les relacions. En Ross, un mestre anglès de quaranta-un anys, ofereix l’exemple següent:
La setmana passada parlava per telèfon amb una dona amb un perfil agradable. Vam començar a parlar i vam mantenir una conversa agradable. Em va dir que cada dia recorria amb bicicleta trenta-cinc quilòmetres, dins i fora de la ciutat [Londres]. També em va dir que no duia casc. Per tant, li vaig dir que hauria de portar casc. I la tercera vegada que vaig treure un argument per convèncer-la que es posés casc, penso que de manera cordial, em va dir: «Ho sento, me n’he d’anar». I va afegir, crec que per SMS: «Penso que no som compatibles».
Els actors moderns cultiven la seva personalitat tant a través dels gustos de consum com de l’autofiguració psicològica i, per tant, esdevenen molt sensibles a les petites diferències d’estil, que alhora condueixen a un rebuig ràpid. Amb molt poques excepcions, és probable que la majoria de les persones, casades o no, amb relacions consolidades o incipients, experimentin al llarg de la seva vida una ruptura o un rebuig, sia menor –com en el cas d’en Ross–, sia significatiu, sia unilateral i abrupte sia consentit. Curiosament, mentre que en les transaccions econòmiques o d’un altre tipus l’abandonament suposa incomplir el contracte i de vegades fins i tot rebre una penalització, en les relacions sexuals i/o romàntiques ja compromeses, o a totes dues, l’abandonament es produeix sense cap cost simbòlic ni estigma per a la persona que trenca. Els contractes emocionals i sexuals són únics en el sentit que no tenen pràcticament penalitzacions quan no es compleixen. Això s’exemplifica en la pràctica del ghosting, un terme que s’ha difós força en la cultura popular. Tal com el descriu l’article d’un diari:
Què és el ghosting?
Ghost, que significa «fantasma», és una paraula que molt sovint s’associa a Cole, el nen que veia morts, i a una pel·lícula de 1990 protagonitzada per Demi Moore i Patrick Swayze. En anglès també ha passat a utilitzar-se com a verb per referir-se a «desaparèixer» d’una relació romàntica tallant tot contacte i ignorant els intents d’apropament de l’exparella.
Qui fa ghosting?
El terme ja s’ha incorporat al lèxic de les enquestes: l’octubre del 2014, una enquesta de YouGov/Huffington Post a 1.000 adults va mostrar que l’11% dels estatunidencs havia «esborrat» d’algú. Una enquesta més informal de la revista Elle sobre una mostra de 185 persones va trobar que al voltant del 16,7% dels homes i del 24,2% de les dones s’havien «esborrat» en algun moment de les seves vides. És discutible si aquest comportament ha esdevingut més predominant amb l’arribada de la tecnologia, però potser ara és més dolorós, ja que hi ha moltes maneres de veure que la persona estimada interactua amb altres persones mentre ens ignora. L’auge d’aplicacions com Tinder i Grindr, i la impressió que donen que sempre hi ha algú més –literalment– a la cantonada, sens dubte potencia els «esborrats».
El ghosting és una prerrogativa de la llibertat d’abandonar els contractes romanticosexuals en qualsevol moment. Com a forma específica d’abandonament, no requereix explicacions ni mantenir les aparences. El ghosting és, de fet, una expressió tant del fet que trencar una relació és una pràctica força rutinària i estàndard com del fet que la gent se sent cada cop menys obligada a donar explicacions quan trenca. Sarah, una dona israeliana de cinquanta-dos anys, expressa en termes contundents com la seva autoestima es va veure minvada quan la seva xicota (avui ex-xicota) es va «esborrar».
Vam tenir una relació durant un any, no, un any i mig, en realitat, i aleshores em va enviar un SMS dient-me que s’havia acabat, que posava fi a la nostra relació. Ho va fer amb un missatge. Vaig intentar trucar-li. Però no va respondre. No puc superar la humiliació que algú trenqui amb mi així. Ni tan sols es va molestar a parlar amb mi. Vaig intentar telefonar-li moltes vegades però, per descomptat, no em va agafar cap trucada, ni tan sols quan ho vaig intentar des d’un número que ella no coneixia. No puc superar el dolor i la humiliació. Després vaig saber a través d’un amic comú que havia conegut algú. Ni tan sols va tenir la decència de dir-m’ho en persona.
Altres entrevistats també havien estat víctimes de ghosting (a la meva mostra, només ho havien estat dones, però això no té res a veure amb el gènere, sens dubte).
Atès que l’ètica del consentiment és el discurs moral principal i gairebé exclusiu que regula l’amor i les relacions, el consentiment legitima retirar-se d’una relació en qualsevol moment quan canvien les emocions. «Sentir-se menys atret» o «conèixer una altra persona» atorguen el dret a trencar una relació a voluntat, sovint sense necessitat de «justificar-se». De fet, si hi ha una característica singular i impactant de la llibertat contractual emocional és que l’abandonament de les relacions pot estar mancat de qualsevol règim de justificació. Hi ha persones que donen explicacions, per descomptat, però cada cop se senten menys obligades a fer-ho.
Trencar és una situació tan estesa que crea un efecte dòmino en tot el procés de relació, inclosa la concepció de les relacions. La Tara, una dona escandinava de quaranta-vuit anys, professora de química, es va posar en contacte amb mi a través del correu electrònic per expressar-me algunes reflexions sobre les seves experiències de cites a través d’internet. Amb metàfores contundents, així descriu ella les seves experiències:
Només una reflexió:
A la novel·la Flight Behavior [Conducta migratòria], de Barbara Kingsolver, hi ha una escena en què la protagonista i el seu marit compren en una botiga de «tot a un dòlar». Tot és barat i està fabricat en sèrie en indrets llunyans. Els clients agafen objectes i els tornen a les prestatgeries amb desinterès o amb consternació. Volen alguna cosa –el desig forma part de la lògica–, però no saben què, i, en realitat, no necessiten res del que veuen, però tot i així compren, perquè és barat.
Aquesta escena em va fer pensar en el comportament dels que busquen parella. [...] Trobar parella s’ha convertit en una empresa totalment personal d’elecció, necessitats i millora de la pròpia identitat, una mica com comprar roba nova.
Sospito que les cites en línia són les culpables d’aquest fenomen del «romanç ràpid» (com el menjar ràpid o la moda ràpida). És l’alienació definitiva: Els «productes» són abundants i de fàcil accés, però no s’hi inverteix gaire emoció. Aquesta forma de veure les coses s’ha estès també a altres relacions, de manera que si coneixes algú a la vida real, pots «provar-lo» durant un temps i després tornar-lo a la prestatgeria sense donar explicacions. Això ho fa encara més feridor i confús. Abans, era de cortesia acabar les coses explícitament. Se suposava que havies de donar una explicació de per què el teu interès o els teus sentiments havien acabat, o per què havies decidit que la cosa no funcionava. Amb l’amor ràpid, sembla que l’abandonament es dona per fet, es veu com una opció de sortida fàcil, per molt intens o íntim que hagi estat el romanç. Moltes persones «surten de cites» i «compren», multituds de consumidors exigents en un mercat global barat de possibles relacions romàntiques o sexuals. És la mercantilització definitiva.
Aquesta dona expressa, amb una eloqüència dolorosa, el fet que les relacions s’abandonen a voluntat, fàcilment i sense cap cost simbòlic o moral greu per a la persona que les abandona. Precisament per això, se sent com una mercaderia d’un sol ús, que es prova i es llença o, utilitzant la seva metàfora, «es torna a posar a la prestatgeria».
El sexòleg i metge alemany Volkmar Sigusch ha afirmat que la llibertat sexual ha diluït el sentiment d’obligació, un fet que en cap altre àmbit no és tan clar com en el de la ruptura. La generalització de la cultura de la ruptura marca un afebliment de l’obligació moral, un afebliment que enlloc és tan pronunciat com en l’àmbit sexual. A la seva obra Missing Love Manual that Makes Your Relationship Last, la matrimoniera i experta en matrimonis Hellen Chen afirma que el 85% de les relacions acabaran en ruptura. Si bé les estadístiques proporcionades per una persona aliena al món acadèmic no poden ser del tot fiables, la veritat és que apunta a allò que, sens dubte, s’ha convertit en una part generalitzada i estructural del procés d’aparellament. La majoria dels adults contemporanis, inclosos els joves, han experimentat repetides ruptures sentimentals, sia com a iniciadors sia com a objectes de ruptures.
Al llibre Exit, Voice, and Loyalty, Albert O. Hirschman explora dues opcions perquè els clients expressin la seva insatisfacció amb el producte d’una empresa: una és la retirada, abstenir-se de comprar el producte; l’altra és la veu, expressar verbalment o per altres mitjans el descontentament. Però, tant en les relacions íntimes com en l’intercanvi econòmic, sembla que la retirada és l’opció cada cop més preferida. Per què? Jo diria que es prefereix la sortida a la veu perquè no incorre en cap penalització normativa, perquè hi ha la percepció que existeixen alternatives (moltes altres botigues o moltes altres parelles) i perquè la veu es percep com una amenaça a l’autonomia pròpia o a l’autoestima. En el procés de formació d’un vincle, sovint es prefereix la sortida a la veu perquè la veu expressa dependència i vulnerabilitat, mentre que la sortida és una expressió performativa de l’assertivitat del jo. La sortida és una forma assertiva de no-elecció, és a dir, de triar retirar-se i posar fi a una relació que amenaça la seguretat del jo. Aquesta sortida és, de vegades, el resultat d’una decisió conscient, i d’altres, el resultat de processos semiconscients, com quan algú es veu atrapat en un conflicte d’objectius com a resultat d’una acció empresa en defensa de la seva autonomia o de la seva autoestima.
Hem arribat a considerar les ruptures com una prerrogativa tan fonamental de la llibertat del subjecte modern tardà per iniciar i trencar relacions, que amb prou feines ens hem parat a considerar els efectes que les ruptures repetides i les expectatives defraudades poden tenir en el jo i en la possibilitat de formar relacions. De les ruptures criden l’atenció dos aspectes. El primer és que no impliquen responsabilitat moral i, per tant, són relativament exemptes de normes. El segon és que comporten una forma de dany que podem anomenar dany emocional. Les ruptures són relativament innòcues per als que trenquen i potencialment perjudicials per als que les pateixen. Com que l’ideal de la llibertat sexual s’ha centrat en la repressió i la dominació sexuals, s’ha passat per alt la necessitat de ponderar-ne els efectes negatius en les cultures dominades per la llibertat d’abandonar les relacions. No s’ha indagat fins a quin punt l’experiència repetida o freqüent de ruptura pot perjudicar la possibilitat de mantenir un sentiment d’autoconfiança, així com de formar relacions duradores i significatives.
La fi de l'amor
© Eva Illouz
© 2025, de la traducció: Lourdes Bigorra
© d’aquesta edició, Eumo Editorial
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
