Després de l’excel·lent acollida de Casada i callada, Emma Zafón (que a Catorze és autora de la secció Beneïda sou vós) ha publicat La mare, una novel·la que aprofundeix en els vincles familiars i en allò que es transmet en silenci de generació en generació.
Sense fer soroll, Piedad ha estat el pilar de la família durant anys: cuina, renta, organitza, consola, preveu, manté la casa. Un dia té un accident i els fills descobreixen que no només la mare s’ha fet mal, sinó que ha trontollat tot l’equilibri familiar. Lorena, la filla, s’escarrassa fent menús al bar del poble; Roberto treballa en una oficina bancària que va endeutar els seus amics i coneguts, i Àlex, un picapedrer que té mandra de créixer, s’ha instal·lat còmodament amb un plat a la taula familiar. Quan la mare deixa de sostenir-ho tot, surten a la llum les dependències, els silencis i les renúncies que havien fet possible l’aparent normalitat. Us n'oferim un tast:
Una cançó d'amor
La idea d’oferir cassoles de callos als esmorzadors del cap de setmana va ser de Lorena i la idea de comprar una pissarra per a posar-la fora del bar i anunciar la novetat va ser del seu home, Enrique. El primer dia, a les nou del matí, ja havien fet parròquia amb els homes del poble, que sempre estan amanits per a apuntar-se a una bona fartera.
—Teniu callos?
—A la gana.
—Però de casa?
—Fets per Lorena. En unes panxes boníssimes que me baixen de Càlig.
—Va, pos. Els provarem.
Després dels primers panxuts, van arribar diversos grups de ciclistes. Abans eixa afició era més d’allà dalt, dels bascs, però ara té adeptes per tots els pobles de Castelló. Els dissabtes i els diumenges homes de totes les edats agafen la bici per a voltar d’ací cap allà i a mig matí s’entaulen en algun lloc per a afartar-se de cervesa, de menjar i de cigalons.
—Com que teniu callos? Això és nou!
—Ara vos en trauré una cassoleta i voreu si són bons.
Cap al migdia, quan al perol només li quedaven dos dits de guisat i la caixa lluïa més folgada que de costum, va arribar la seua filla major, Elisa, que llavors havia començat les classes a l’institut.
—Això de la pissarra qui ho ha escrit? —Se’ls va plantar davant de la barra.
—Jo —va contestar Enrique—. Què passe?
—Pare, per favor. Has escrit NIA CALLOS, ene i a, i això està malament.
—Collons, Enrique, que pareixerà que no hem anat a escola.
—Xa! I com s’escriu?
—Hac i hac a: HI HA. Dona’m el clarió, que ho arreglaré.
—Bah. De tots els que han entrat al bar este matí ningú s’ha donat compte —va rematar ell.
A Lorena, els callos li donen molta faena. Netejar-los bé, tallar-los xicotets, guisar-los... Al principi havia comptat amb les mans expertes de la sogra. D’ella, de Mari Cruz, n’havia heretat l’ofici, l’espai de treball i una obsessió quasi patològica pel punt just de cocció que ha de tindre una bona truita de pataca. Cada divendres, tot i haver-se jubilat, la dona li acudia puntual a les deu del matí per a ajudar-la amb el menú del migdia, i així Lorena podia centrar tota l’atenció en el perol on el guisat feia xup- xup. Però uns mesos abans de la pandèmia les mans de Mari Cruz van dir fins ací hem arribat i aquelles extremitats que durant dècades havien trossejat cebes, ossos i filets ara s’encondolien per culpa de l’artritis.
Des de llavors és sa mare qui s’endinsa en la cuina del bar una vegada a la setmana per a fer de subalterna. I això que la incorporació de Piedad al ritme frenètic dels fogons no havia sigut gens fàcil. Per molt que fora la perfecta mestressa de casa, sa mare mai s’havia enfrontat a les mides d’una cuina industrial.
Al principi els caldos li quedaven dessaborits i l’oli roent l’atacava per totes bandes com una nuvolada de puces. A poc a poc, però, les dos havien aconseguit controlar la situació. Els crits i la tensió inicials, «mare, que se t’ha cremat el pollastre», «mare, que has posat l’oli de fregir a l’amanida», «mare, eixa salsa ere per a l’entrecot, no per al secreto», havien donat pas a una harmoniosa rutina laboral durant la qual, fins i tot, podien aprofitar per a explicar-se coses.
—Tu te’n recordes de quan me van buidar?
Buidar-se és el que els metges anomenen histerectomia. Em van buidar, han buidat ma mare, a Carmen la dona de Juan el de la ferreteria l’han buidat. A peu de carrer, tothom ho diu així. Un dia Elisa, ja més grandeta,li va amollar: mamà, no creus que és molt fort que la uela diga que l’han buidat quan només li han llevat l’úter? I llavors ella, com cada vegada que la xiqueta li pega un colp de realitat, es va quedar paralitzada uns instants, amb les galtes roges del desconcert i sense saber què respondre.
—Clar que me’n recorde, mare —contesta mentre sosté una paella amb la mà esquerra i volteja uns daus de xoriç amb la mà dreta—. Lo únic que mai se t’oblide en esta vida són les nits d’hospital.
—I te’n recordes que entonces Àlex tenie una novieta?
Lorena alça la mirada de la paella i s’esforça per recordar una xica a qui fa anys que no veu.
—Quina ere la novieta d’entonces?
El seu germà xicotet havia festejat a trompades, sense punts intermedis. En dos ocasions havia estat molt i molt ennoviat, tant que la família va arribar a pensar que per fi es calmaria. Però cap dels dos festejos va acabar com tocava, que és firmant uns papers al registre civil i uns altres papers a l’oficina del banc. Ningú de sa casa va saber mai els motius pels quals això no havia eixit com estava previst, tot i que Lorena podia intuir-los.
—Aquella que ere de Cabanes i estudiave una carrera.
—Ah, sí.
L’oli roent de la paella abraça el xoriç i fa aflorar milers de bambolletes que enrogeixen la superfície cada vegada més cruixent. Lorena pega una última voltejada i agafa l’espàtula per a traure els daus i deixar-los reposar en un bol de plàstic. La substància del xoriç ho ha impregnat tot i ara l’oli de la cooperativa, eixe líquid dens de varietat borriolenca, està llest per a daurar la ceba trossejada.
—Com se deie aquella xica? —insisteix sa mare.
—Carla —respon amb el nas mig absort amb el baf del guisat—, la de Cabanes se deie Carla.
—Pos diu que s’ha separat. —Piedad és la corresponsal de la família. Cada dia va amunt i avall i entra al forn a comprar el pa i passa pel Charter per a agafar un paquet de fideus i sap que si parla poc i escolta molt al final acaba tornant a casa amb el cabàs ple de contalles—. Se veu que se va casar en un de Saragossa i se’n va anar a viure allà.
I ara s’ha separat i ha tornat.
—Ah.
—I jo li ho he dit a Àlex.
—El què, li has dit?
—Que ara que eixa xica ha tornat, que vage a buscar-la.
—A buscar-la per a què?
—Pos per a festejar una altra vegada.
—Mare, per favor, no sigues pudenta.
Dels mals de fer-se major, a Lorena li és igual si de sobte veu desenfocada la pantalla del mòbil o si les mamelles li roden panxa avall fins a l’altura del melic. El que més li preocupa amb molta diferència és el risc de convertir-se en una àvia pudenta com sa mare. No pot evitar pensar que eixa és la pitjor maledicció per a una dona cabal com ella. I, pel que ha pogut vore al seu entorn, és un fenomen que passa de la nit al dia. Sense previ avís. Un dia et sents jove perquè vas a la moda amb uns pantalons de campana i al dia següent t’és igual la moda i l’única cosa que tens ganes de fer és posar-te a opinar sobre la vida dels altres. Fer-se pudenta és com un llampec brusc, plaf, una descàrrega que et transforma per a sempre i que no té marxa enrere.
—Carla va nàixer amb dents. —Ací al poble, a Borriol, quan algú és molt sabut diuen que ha nascut amb dents—. I jo me faig gran, filla. Què farà el teu germà quan jo no estigue?
—Com que què farà, mare? Àlex té trenta-set anys.
—Però està a soles. Tanta festa i tanta festa i no ha sigut capaç de casar-se. I jo me n’aniré més tranquil·la si sé que té una xica que el cuide.
—Pos coneixent-lo... és prou que tu el mamprengues ara amb això com per a que ell se’n vage de rave tots els caps de setmana fins que se li acaben els diners.
La porta d’estil vaivé, que pareix que siga de taverna de western, fa un sorollós clap-clap quan Enrique l’empeny per a entrar a la cuina. Els sogres de Lorena la van instal·lar perquè és còmoda de travessar amb les mans ocupades però hi ha dies en què ella es cansa tant de sentir-la que voldria destrossar-la a martellades.
—Com va tot per ací? —pregunta el seu marit.
—En marxa —responen les dos a la vegada.
Enrique i ella es coneixien del poble de tota la vida i es van enrotllar una nit de festes. En realitat, Lorena mai s’havia sentit especialment atreta per ell. Perquè Enrique era, i segueix sent, poc llustrós. En lloc d’anar vestit, al seu home li plora la roba. Amb els ulls cap enfora i uns cabells que pareixen pèls de testicle. Però aquella nit es van fer quatre morrejades perquè alguna cosa havien de fer i, mira, ella el va vore tan divertit i ell la mirava amb un agraïment tan sincer que al final va pensar, doncs este per a mi, que em farà paper. I van passar uns anys de festeig que van estar bé i després ja es van posar a signar papers. Els del registre civil i els del banc.
El bar que porten a mitges havia sigut dels pares d’Enrique i, abans de casar-se, Lorena hi va entrar a treballar de rebot. Havent acabat el BUP a desgana va decidir estudiar una FP d’administració per a tindre una faeneta mitjanament còmoda. D’oficina. Amb aire condicionat a l’estiu i calefacció a l’hivern, que era l’única condició que son pare, treballador de pedra, els havia gravat a foc. Feu lo que vullgueu, els havia dit una vegada i una altra, però no vos poseu al sol a l’estiu ni a la fresca a l’hivern. Que se passe molt malament i la vida se fa massa llarga. I així és com ella va entrar a treballar a les oficines d’una empresa de construcció.
Lorena no va tardar a entendre que eixa rutina no era per a ella. El poc de temps que va passar entre factures i albarans va ser el més angoixant de la seua vida. Mentre pensava què fer, la seua sogra Mari Cruz i el seu sogre Paco li van dir, xica, vine al bar i te traus unes peles per a estudiar una altra cosa. La faena li va paréixer dura des del principi i damunt incomplia un dels requisits de son pare: a l’estiu es moria de calor davant dels focs. Però allà dins li va passar una cosa bonica, i les coses boniques s’han d’agafar al vol perquè passen poques vegades. Un dia va descobrir que li agrada treballar en un ofici que fa gaudir la gent.
Lorena va tornar encantada a casa la primera vegada que un client els va felicitar pel pastís de formatge i Paco li va contestar que eixe pastís no l’havien fet ells, que l’havia fet la nora. I el client va dir: pos bones mans té, la teua nora. I a dia de hui encara s’unfla quan algú la felicita per una nova recepta o per unes noves postres.
El servei és ràpid entre setmana. Els pocs o molts clients que arrepleguen són treballadors i s’han de despatxar de seguida perquè han de tornar a posar-se a la vesprada. Normalment hi ha oficinistes, algun negociant, els d’un banc que queda a prop, una quadrilla de Tragsa que està pel poble arreglant camins... La desfilada habitual intercala les corbates amb els uniformes d’operari i, passat el migdia, allà només queden ella i Enrique netejant les restes. Açò és com un taller, li diu el seu home de vegades, ve la maquinària avariada perquè té fam i nosaltres l’arreglem per a que puguen tornar al tall.
El tracte entre els dos és que ella es deslloma a la cuina a canvi de no aguantar borratxos i de poder anar-se’n a mitja vesprada per a estar amb les xiquetes. De més xicotetes, anava a buscar-les a l’escola amb un berenar per a cadascuna i després les arrossegava fins a casa per a asseure-les a fer els deures.
Ara que són un poc més majors ja no va a recollir-les i les dos tornen soles des de l’institut. Quan arriba a casa se les troba a mig dinar o dormitant damunt del sofà. Ella els pregunta què tal això i què tal lo altre i llavors creua els dits perquè eixe dia hi haja lluna i alguna de les dos tinga ganes de parlar amb frases i no amb monosíl·labs. Balma, la menuda, encara és seua i li explica les coses. Però Elisa està en eixa edat roïna i de vegades gruny com si fora una ossa a la qual li han interromput la hibernació.
—Com ha anat l’examen, Elisa?
—Bé.
L’ossa dona senyals de vida des del seu acomodament al sofà. Lorena agafa aire, sent com els pulmons s’omplen fins que no hi cap una sola partícula més i el solta per la boca a poc a poc. Compta fins a tres. Ha sentit la punxada al fetge només vore que la seua filla sosté un got de llet amb Cola Cao a pocs centímetres de l’entapissat de color camel del sofà. De moment, decideix aguantar-se les ganes d’agafar i escridassar-la.
—Tu saps què m’ha dit Paco Campos?
—Què t’ha dit? —Lorena no pot apartar la mirada del got. Sap que si veu vessar una sola gota de llet i Cola Cao damunt del mobiliari patirà una embòlia allà mateix.
—Tu te’n recordes que jo sempre me queixe perquè només mos pose cançons romàntiques per als listenings?
—Sí.
En realitat, no. No se’n recorda. El que passa és que a Lorena aquesta doctrina de no mentir mai als fills l’ha enganxada massa major.
—Pos un dia me va dir: dis-me quina cançó vols i la farem a classe. I jo, com ell és major i estem a l’institut, vaig pensar, home, no li portaré algo aixina més de discoteca.
Elisa s’incorpora perillosament per a posar el got sobre la tauleta de fusta del menjador i el deixa així tal com està, sense sotagot. Però és igual, Lorena, tu respira, ara per fi el sofà està sa i estalvi. Llavors la seua filla estira el cos cap a un extrem i penja el cap fins que s’acosta a molts pocs centímetres de terra. Els cabells, solts i embolicats, es gronxen suaument i mostren els experiments propis de l’adolescència. Per la part de baix, la que mor a la nuca, es poden vore dos rastes que unes setmanes enrere li havia fet son tio. Lorena els hauria matat als dos quan els va vore aparéixer amb eixa marranada que pudia a tord fregit.
—Entonces vaig pensar en eixa cançó que el pare sempre posave al cotxe quan érem més menudes. Islands. We are islands na na na na na, saps quina te dic?
—La de Bonnie Tyler.
—És de Mike Oldfield, mamà.
—Bueno, però la cante Bonnie Tyler.
—Jo estave tota contenta de fer una cançó diferent. I va i hui mos posem a fer el listening i resulte que també és una cançó d’amor.
—Vaja.
—I jo li ho he dit tota despagà a Paco, li he dit: Paco, que esta cançó també és d’amor. I ell me conteste i me diu: què te pensaves, que ere una cançó de Lubasa per a alçar quatre finques de pisos a les illes Columbretes?
Lorena i Elisa han arribat a eixe moment de la relació entre adulta i adolescent en què allò que fa enfadar la filla fa riure la mare i allò que fa enfadar la mare fa riure la filla.
Un dia Elisa va arribar a casa que s’encanava del riure. Vinga ha, ha, ha! i més ha, ha, ha! i ai, mamà, si sapigueres lo que mos ha passat. Lorena estava fent una d’eixes tasques mecàniques i tedioses que l’ajuden a deixar la ment en blanc: plegar la roba asseguda al sofà mentre veia un capítol de Walker Texas Ranger. Quan va poder parar de riure, la seua filla li va explicar que s’havien recolzat en un cotxe que hi havia aparcat davant del Carajillo, el pub del poble, i que estaven tots enjogassats i es van enganxar a barallar-se mig de broma i algú va tirar una cadira enlaire i sense voler van abonyegar la xapa del vehicle.
—Però un bony, mamà, un bony que pareixie un cràter.
La sang que corria plàcida per les ramificacions del seu sistema circulatori va trencar de sobte el punt d’ebullició. Ràpidament, les glopades que cavalcaven accelerades fruit de l’enuig van començar a colpejar-li la monyica, el pit i les galtes. Va aspirar tot l’aire que li va caber a dins de la caixa toràcica i va comptar un, dos i tres. I quatre i cinc i sis.
—Com que heu abonyegat un cotxe?
Igual en algun lloc remot, potser en un país poblat per una civilització antagònica, el cotxe no siga més que una ferramenta mundana per a agilitzar els desplaçaments. Però ací a casa seua això no és així. A Borriol, igual que a tota la comarca i igual que a tot el país i igual que a tot occident, el cotxe és de tot menys una ferramenta per a desplaçar-se. El cotxe és estatus sobre rodes, un bé que tots els homes que ella coneix s’estimen per damunt de la seua pròpia família.
—De qui és el cotxe?
—Jo què sé.
—Elisa. —Es va incorporar i va agafar la seua filla del braç—. Dis-me que no heu abonyegat la xapa del cotxe d’algú de la Coma.
—No. —Elisa va abaixar la mirada, avergonyida ara que sa mare li feia entendre que el que havien fet no estava bé—. Jolín, mamà, no. No ere un cotxe de la Coma. Devie ser un Fiat o algo aixina.
Dos converses telefòniques després podien onejar la bandera blanca sobre el Desert de les Palmes: el cotxe era un utilitari normal propietat d’un veí normal que acceptaria sense més problemes que els pares dels joves implicats pagaren les despeses del taller.
La mare
© Emma Zafón
© Empúries, 2026
