El 25 de febrer de 1963, Ramon Folch i Camarasa (30 d'octubre de 1926 - 2 de gener del 2019) va escriure a Joan Sales, que aleshores feia quatre anys que havia engegat Club Editor, per fer-li arribar un original. La resposta de Sales va iniciar un diàleg que va durar vint anys. Al llibre Ara tinc editor, carta rere carta, veiem les vicissituds mundanes d'un escriptor que necessita diners per mantenir la família (nombrosa), d'un editor que busca la complicitat perquè cada veu nova arribi a bon port, d'un món literari que creix i intenta professionalitzar-se, del naixement de grups editorials que cacen autors amb projecció, de l'adveniment dels premis literaris com a reclam. Us n'oferim un tast:
11 de gener de 1971
Estimat Sales:
Ni una ratlla. Hi he lluitat dia darrere dia i tot ha estat en va. La primera versió, la "finalista", és senzillament inaprofitable. Intueixo que hi ha d’haver una segona versió, una altra manera de dir tot allò, però no la trobo.
Fins i tot, desesperat, he intentat escriure una altra cosa, una nova novel·la. Fracàs absolut.
Llavors, t’aconsello que no comptis amb mi, per ara. Et faria anar malament, i jo també hi aniria, i el resultat —si n’hi hagués— no podria ser sinó mediocre tirant a pitjor.
No saps com em mata, això. És allò de si és pitjor tenir gana i no tenir pa o tenir pa i no tenir gana. Quan escrivia i no trobava editor, em considerava el més dissortat dels mortals. Ara tinc editor —l’editor, que ets tu, i editors, que són els altres— i no escric!
Et dec 15.000 ptes., ja ho sé, però això no m’amoïna gaire. Te les tornaré, en papirus o en espècies el dia que ragi. Et soc ben sincer: el que m’enfonsa és aquesta mena d’impotència literària. Justament ara que convindria tant sortir amb un èxit! I sé perfectament per què soc incapaç d’escriure: temporalment he deixat de creure en mi, i en els meus lectors, i en el nostre món. L’aparent triomf dels ximples, l’aparent fracàs de les coses que estimo, i la mesquina angoixa del pa de cada dia formen un context que em deixa sense esma, sense el mínim entusiasme que cal per escriure. No dec tenir la teva fibra de lluitador, i aquesta constatació m’acaba de planxar.
De les meves "oposicions" per a l’OMS no hi ha notícies. I, naturalment, penso que les dec haver perdut. Mentrestant, sembla que aquesta setmana em donaran el passaport, prèvia instància i influències. Mentrestant, continuo fent cada dia 112 quilòmetres per portar els fills a escola. Mentrestant, continuem tenint el tercer al llit, des de fa tres mesos llargs. Mentrestant, vaig fent traduccions al castellà.
Única nota positiva: algunes cartes d’"admiradors" que llegeixen les "Històries possibles" d’en Patufet, i l’altre dia la publicació d’El naufrago feliz en edició bilingüe per la qual m’ha pagat 15.000 ptes. la Polígrafa, pessetones que m’han permès cobrir aquestes tres setmanes que he consagrat a desesperar-me davant la màquina descriure immòbil. Per cert que he rellegit El nàufrag, que havia oblidat del tot, i m’he acabat de desmoralitzar: que en sabia, abans! L’he trobat gairebé bona i amb tots els ingredients per constituir un èxit popular. I bé: encara no s’han venut els 2.500 de l’edició original de l’Albertí, a 30 ptes. I d’aquesta luxosa i inútil edició original bilingüe es preveu que se’n vendrà de 300 a 400!
I bé, plego d’escriure aquesta carta planyívola i decadent, i torno a mis traducciones.
Vull creure que no et crearé massa problema i que ja deus tenir algun original preparat per substituir la meva novel·la fantasma. M’acabaria d’enfonsar saber que et perjudico.
Tampoc no voldria que em suposessis desesperat. Si tingués vint anys me’n sentiria. Com que en tinc quaranta-quatre, sé que tot plegat és fruit d’una conjuntura i que cal esperar que sigui passatgera. Bastarà un canvi en el context: dues o tres alegries familiars i literàries, un respir en la situació econòmica, i se’m dispararà la maquineta de fer novel·les.
Ara de moment, perdona’m, però no me’n surto.
Ramon Folch
1 de maig de 1971
Amic Folch i Camarasa:
Deixa’m dir-te que ets un ase. La novel·la Encara no ja no pot estar millor. L’he llegit d’una tirada i per dir-te com m’agrada et diré que girant fulls em sentia coure els ulls i alhora, que així és el viure, unes grans ganes de riure, quedant-me sense acabar de riure ni de plorar, sempre endut per un suspense que ve d’una fibra tensa que es manté de cap a cap i que tu t’has tret del pap, tot veritat i tot vida, lluny del Plagi i la Mentida, tot or de llei, perquè és or tot allò que surt del cor i res no hi ha amb força tanta com l’ànima que ens aguanta. Oh, si n’ets de carallot que amb tal confitura al pot i havent-te-la jo pagada la tenies amagada sense voler-me-la dar ni deixar-la publicar, convençut que era un esguerro o un rebuig o un cagaferro. Tu sí que ets un capsigrany que mereixes un regany, que a mi, un home dels més mansos, em feies passar amb romanços després d’haver embutxacat un bon pico anticipat, dient-me que la novel·la no valia ni una pela! El títol, en veritat, és força desencertat; deixa-m’hi aquesta vegada ficar-hi la cullerada i en trobarem entre els dos algun de cara als lectors perquè com una corrua per comprar-lo facin cua. Oh què donaria jo, ja que el teu llibre és tan bo, per ser l’amo d’algun càrtel a fi de poder pagar-te’l amb un cabàs de bitllets en lloc de sis mil durets! De la fantasia en ales em veig fet, no en Joan Sales, sinó el rei del bacallà, del petroli o del safrà, amo de la Coca-Cola (la fantasia com vola!) i amb més dòlars que un rajà per poder-los fer rajar! Et donaria tants duros que et veuries net d’apuros, que el teu llibre és un tresor que val el seu pes en or; lluny de capelles i màfies, te’n daria un munt de pàfies, només ai que les tingués o per tant el Club donés. I deixant la poesia que és sublim i ens extasia però fa dir als inspirats més de quatre disbarats, tornem a la prosa grisa, però plana, clara i llisa.
No és broma. Encara no m’ha engrescat. I molt. Quedo tot pensatiu tractant de comprendre com havies avorrit aquesta novel·la fins al punt de no voler-me-la donar tot i que ja n’havies cobrat anticipats la meitat dels drets i que et costava tan poc donar-me-la ja que la tenies llesta i passada a màquina. Misteris de la psicologia dels autors. ¿Potser et vas deixar deprimir per la carbassa del premi aquell? Els premis no són més que rifes, que toquen a qui toquen; de vegades, per un atzar extraordinari, toquen a un autor de talent.
És una novel·la boníssima, que el jurat del Prudenci Bertrana (¿no es diu així aquell premi?) s’hauria cobert de glòria premiant-la en comptes de premiar la immensa lata d’en Riera Llorca que van premiar, pobret. Si com el seu nom indica aquest premi és una combinació de prudència i d’os bertran, molt em temo que no te’l donaran mai.
No he llegit encara la que hi envies, perquè t’he volgut escriure tot seguit d’acabar la lectura d’Encara no. A mi m’agradaria procedir tot seguit a l’edició d’aquesta (canviant-li el títol, que és dolent i a més s’assembla massa al d’una novel·la que hem publicat fa poc i té força èxit: Encara no sé com soc); però ara ens trobem lligats esperant el veredicte del Bertrana. Si te’l donen, haurem de publicar primer Tota una altra cosa (bon títol), naturalment, per aprofitar la propaganda del premi (i per complir, suposo, les seves enrevessades condicions) i en conseqüència retardar la publicació d’Encara no tot un any (per respectar la norma del Club de deixar passar sempre un any entre una obra i una altra d’un mateix autor). Creu-me que tot això em fa estar impacient, ja que estic entusiasmat amb Encara no.
Mirarem d’aprofitar aquest any de coll per trobar-li un títol encertat, digne de la novel·la. Per ara no se me n’acut cap, però ja vindrà.
Ni cal dir que si et donessin el Bertrana i els manefles del premi s’oposessin a la publicació de Tota una altra cosa pel Club, les 30.000 pessetes anirien, com de fet ja estava contractat de bon principi, per drets de la 1a edició d’Encara no.
Però em faig la il·lusió que totes dues seran del Club i que anirem de victòria en victòria. Tingues fe en el públic, que ens fa costat. No té altre defecte que ser tan reduït, però sap distingir molt bé una novel·la bona d’un bluf. El bluf el pot desconcertar al principi, com és fatal; però el temps posa les coses a lloc. No et deixis desanimar per tantíssima camama com aparentment triomfa; és un triomf aparent, el públic a la llarga no segueix. Anem fent la nostra amb tota l’honradesa, sabent molt bé que aquest món és de mones i que s’hi veuen contínuament espectacles que trobaríem divertits si estiguéssim de bon humor.
Llàstima que un no es lleva de bon humor cada dia.
Una abraçada de
Sales
Confiem que no vas pescar una pulmonia!
Ara tinc editor (Cartes 1963 - 1983)
© Ramon Folch i Camarasa, Joan Sales
© d’aquesta edició, Club Editor, 2026
