Davant un món dominat pel rendiment, el consum i la hiperactivitat, l'assaig Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil ens convida a redescobrir el buit, el silenci, l’atenció i la transcendència com a formes de vida possibles i necessàries. Amb un to íntim i meditatiu, Byung-Chul Han, el filòsof sud-coreà més llegit de l’actualitat, reinterpreta l'obra de Simone Weil oferint-nos-la com una brúixola ètica i espiritual per al nostre temps. D'aquesta manera recorre set conceptes fonamentals del pensament de Weil —atenció, des-creació, buit, silenci, bellesa, dolor i inactivitat— i els posa en diàleg amb les ferides contemporànies: la saturació digital, l’individualisme, la pèrdua de sentit, el col·lapse espiritual. Us n'oferim 14 fragments:
1. La digitalització accelera de manera perillosa la possibilitat total de controlar la realitat. Ens habitua a tenir-ho tot a la nostra disposició, que es pugui calcular i que sigui consumible a l'instant. És d'aquesta manera com es malmet l'atenció. Decauen actituds com l'espera o la paciència, que ens faciliten accedir a allò no-disponible. L'estímul que ens aporta el torrent informatiu esmicola la capacitat d'atenció. Una atenció profunda no es deixa endur pels estímuls.
2. Avui dia sempre estem distrets. Saltem d'una informació a una altra, d'un estímul al següent. [...] L'addicció funciona encara millor com menys atenció li dediquem. Els estímuls addictius atordeixen l'atenció. La societat de l'addicció d'avui en dia és una societat incapaç d'estar atenta.
3. Simone Weil assumeix que el Mal o la violència es poden atribuir a la manca d'atenció. En aquest sentit, l'atenció es podria considerar com un sedàs que destria el Bé del Mal. En conseqüència, hi hauria menys violència al món si fóssim capaços d'assolir una atenció més elevada, assimilada a la pregària. Segons l'ètica de l'atenció de Weil, un quart d'hora d'estar atents ja tindria més pes que el compliment de moltes bones accions.
4. L'atenció també conté una dimensió social. Així doncs, el fet que es trobi en decadència comporta greus conseqüències en les relacions interpersonals. Tant l'empatia com el respecte es fonamenten a ser atents envers l'altre. La societat s'embruteix quan l'atenció cap als altres es malmet. Condueix a un increment de la violència.
5. La mirada té, per a Simone Weil, una importància cabdal: «Una veritat primordial del cristianisme, i que avui tothom menysté per complet, és que allò que ens salva és la mirada». Estementa la «serp d'aram» de Moisès, que amb el seu esguard salvava aquell qui la contemplava: «La serp de bronze fou erigida perquè els homes, que jeien mutilats en la més profunda degradació, la poguessin contemplar i se salvessin». Simone Weil fa que la mateixa religió remeti als ulls: «Ara bé, s'hauria de reconèixer de forma pública i oficial que la religió no és res més que una mirada (un regard)».
6. La mirada atenta de l'altre, com a mirada sobrenatural, és una mirada que socorre, que no em jutja ni em condemna. No assenyala la caiguda, sinó la gràcia que em redimeix i m'eleva, en lloc de deixar-me caure. Simone Weil afirma de manera lapidària: «L'esperit és atenció». L'esperit és creador. Si és atenció, no la dedica al que ja existeix. Més aviat, gràcies a aquesta atenció, fa néixer allò-que encara-no-ha-estat, allò completament altre. A la intel·ligència, en canvi, li manca aquesta atenció creadora: «No hi ha res que la intel·ligència hagi de trobar. Al que s'ha de dedicar és a esbrossar. Només val per a tasques servils».
7. La intel·ligència artificial és quelcom sense esperit. Li falta l'atenció creadora. A causa de la seva manca d'esperit no pot fer més que processar o calcular. Ens continuarà fent servei, a condició que l'esperit no se li sotmeti. Si no, tornarem a ser esclaus de les coses que nosaltres mateixos hem fabricat.
8. El nostre present és pobre en genialitat creativa a causa de la manca d'atenció. El geni creatiu i la religiositat tenen arrels comunes en la profunda atenció contemplativa. La crisi de la religió implica, doncs, la manca de genialitat.
9. Simone Weil il·lustra l'atenció creadora amb una rondalla: «Una faula dels esquimals narra l'origen de la llum de la següent manera: «El corb, que en la nit eterna no trobava aliment, va desitjar la llum, i es va fer clar damunt la terra». Si el desig és autèntic, si l'objecte de desig realment és la llum, el desig de llum engendra la llum. El desig és autèntic quan s'hi dedica un esforç de l'atenció». [...] El desig cedeix el seu lloc a l'impuls. A diferència del desig, a l'impuls no li cal una atenció profunda. Tanmateix, l'esperit és desig. L'època dels impulsos és també una època sense esperit. [...] Justament la manca d'atenció fa que el món d'avui sigui tan pobre en pensadors i poetes.
10. El pensament, per a Sòcrates, té la intensitat d'una pregària. [...] També per a Emmanuel Lévinas l'atenció és un «increment de la consciència» que «pressuposa la crida de l'altre». L'altre exigeix atenció. El pensament de Lévinas és una ètica de l'altre com a ètica de l'atenció. Sense ella, som sords davant la crida de l'altre. És en l'atenció cap a l'altre on «es transcendeix el jo».
11. En una carta a Joe Bousquet, Simone Weil escriu: «L'atenció és la forma més rara i pura de generositat». L'atenció s'ofereix. És una ofrena, una donació pura que no demana cap recompensa ni compensació. Té un caràcter asimètric. En canvi, l'economia com a simetria ens priva de la generositat.
12. Sota la imposició de l'autenticitat, avui maldem per ser alguna cosa o algú, a la desesperada. L'autenticitat s'oposa a la descreació, que ens convida a ser un no-res o ningú, a practicar la renúncia d'un mateix. De la mateixa manera, l'imperatiu de la creativitat —que obeeix a la lògica productiva del neoliberalisme— ens torna cecs a la veritable creació. El frenesí creatiu neoliberal és una misèria si el comparem amb la glòria de la creació divina, o amb la bellesa de l'univers, que és un sagrament. Tot producció humana que mereixi el nom de creació obliga a la renúncia a un mateix. El geni de l'atenció no té un jo.
13. Entre les causes estructurals de la crisi de la religió es troba, sumat a la decadència de l'atenció, l'engegantiment del jo. Avui en dia la nostra atenció gira únicament al voltant del jo. Retem culte al jo, celebrem la missa del jo. En ella, cadascú és el seu propi sacerdot. En el vocabulari del règim neoliberal, el sacerdot particular de cadascú és anomenat «l'empresari d'un mateix». Tothom es produeix i es performa a si mateix.
14. Què és el poder? Qui l'ostenta sent que es fa gran en l'espai que ocupa. S'eixampla o es dilata. El creixement del poder es manifesta com una creixença del jo. El dèspota aspira a una màxima expansió de si mateix. Ho fa sotmetent-se a si mateix en l'altre. Així, el seu espai no es veu limitat per l'altre. El poder vigila que, en l'altre, ell continuï estant en ell mateix. El poder amplia l'espai del jo en relació amb l'altre.
Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil
© Byung-Chul Han
© d’aquesta edició: Edicions 62, s. a.
© de la traducció: Guillem Gómez Sesé, 2025
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
