En un lloc indeterminat viu un poble sotmès a una llei que vetlla per destruir tota forma de desig. Els personatges se senten amenaçats per éssers que no han vist mai i per una primavera que ho canvia tot. Un noi de catorze anys, en el moment de fer-se home, comença a rebel·lar-se i sembra la llavor d’una guerra civil.
La mort i la primavera (Club Editor) és la novel·la que Rodoreda volia convertir en la seva obra mestra, i la més autobiogràfica de totes: és on mostra també la seva cara més intrèpida. En comptes dels escenaris familiars, s’inventa un univers inquietant en què les abelles i el riu tenen enteniment, mentre que els éssers humans semblen monstres. Per això és tan real: és l’experiència íntima de la vida que Rodoreda ens deixa en el seu esplèndid testament literari.
1. I abans de sopar, després del ball i de les corregudes, un home, sol i nu, es ficava al riu i travessava el poble per sota per vigilar que l’aigua no descalcés les pedres i no s’endugués el poble avall. I aquest home de vegades sortia amb la cara feta malbé i de vegades amb la cara arrencada.
2. Va tornar a la seva feina, més cansat, com si cada vegada que aixecava la destral aixequés tot el pes de la vida.
3. I mentre mirava enlaire se m’anava trencant un lligam amb la vida i em sentia separat de tot.
4. Amb el darrer alè, sense que ningú se n’adoni, l’ànima fuig. I no se sap on va.
5. Sempre estaven tranquils perquè havien vist la veritat de molt a la vora, deien els vells, i era com si després d’haver passat el riu haguessin tornat a néixer sense l’embranzida i l’encegament de la primera vegada. Però morien igual que els altres: de viu en viu i amb la boca plena de ciment fins al ventre.
6. I des d’allí sentíem el vent i ella va dir que no era el vent el que sentíem, sinó la pena dels morts.
7. I el ferrer, que estava al meu costat, em va dir que aviat tindria feina a fer matar el desig i jo encara no sabia què feien per matar el desig ni què volia dir matar el desig.
8. Va dir que les ànimes totes són bones, que el mal es fa amb les mans i amb els ulls i elles no tenen res de tot això... només una cosa... ser ànimes i poder fer el vent.
9. Totes les coses que un es creu de debò, passen.
10. Tot li era igual: viure envoltat de barrots o viure sense barrots al voltant, I va dir que ell mateix era la seva presó. I tors van amb la seva presó...
11. I si vius pensant que el riu s’endurà el poble no pensaràs en res més... que se t’endugui el patir però no el desig... perquè el desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se’ls menja.
12. Jo que sé molt et puc dir que no sé res, però sé una cosa, el que passa és el que val.
13. I vaig sentir néixer el desig com no havia sentit mai... el desig sol, violent i sol com una pedra.
14. Només aquesta pena d’adormir-se i de despertar-se i de sentir-se una vida que no saps d’on et ve i que fugirà sense que sàpigues per què te la van donar i per què te la prenen.
La mort i la primavera
© Mercè Rodoreda
© d’aquesta edició, Club Editor, 2017
© Edició a cura de Núria Folch de Sales, revisada per Arnau Pons.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
