Charity va ser «baixada de la Muntanya» quan era petita. No conserva cap record de la seva vida anterior, a banda dels rumors vagues de la gent de North Dormer, un poble allunyat i perdut de tot i de tothom. L’arribada de Lucius Harney, un jove arquitecte de la ciutat, un tediós dia d’estiu, descobrirà a Charity la il·lusió de l’amor i del desig, així com una realitat diferent de la que sempre havia viscut. Tot i això, la promesa del somni es veurà frustrada molt aviat pel pes inevitable de la realitat i les seves vicissituds. Univers ha publicat, en la traducció de Núria Parés, Estiu, d'Edith Wharton (Nova York, 1862 – Saint-Brice-sous-Forêt, 1937), una de les grans novel·listes nord-americanes de tots els temps. Us n'oferim l'inici.
Una noia va sortir de la casa de l’advocat Royall, situada al final de l’únic carrer de North Dormer, i es va aturar al llindar.
Era a primera hora d’una tarda de juny. El transparent cel primaveral abocava una pluja de sol platejada sobre les teulades del poble i sobre les pastures i boscos de làrix que l’envoltaven. Un vent lleuger bufava entre els núvols blancs i rodons que hi havia al cim dels turons, projectant les seves ombres sobre els camps i sobre el camí on creix l’herba a la part central, i que pren el nom de carrer quan passa per North Dormer. L’indret és enlairat i obert a la intempèrie, sense l’abundant ombra que tenen els pobles més protegits de Nova Anglaterra. El bosquet de salzes a la vora de l’estany dels ànecs i els avets noruecs davant de la portella dels Hatchard projecten gairebé l’única ombra entre la casa de l’advocat Royall i el punt on, a l’altre extrem del poble, el camí s’eleva per sobre de l’església i voreja el mur d’avets que tanca el cementiri.
La brisa de juny, que bufava juganera carrer avall, va sacsejar les malenconioses agulles dels avets dels Hatchard, va fer voleiar el barret de palla d’un jove que passava per allà i el va enviar a l’altra banda del carrer, fins a l’estany dels ànecs.
Quan el jove va córrer per recuperar-lo, la noia que s’havia aturat al llindar de la casa de l’advocat Royall es va fixar que es tractava d’un foraster, que anava vestit amb roba de ciutat i que reia ensenyant les dents, tal com solen fer les persones joves i despreocupades davant de contratemps com aquell.
A la noia se li va encongir una mica el cor, i la inquietud que a vegades s’apoderava d’ella quan veia persones amb cares alegres la va fer girar de nou cap a la casa fingint que buscava la clau, que sabia perfectament que ja s’havia guardat a la butxaca. A l’estret mirall verdós amb una àliga daurada a la part superior que hi havia a la paret del rebedor, la noia va contemplar la seva imatge amb desaprovació i va desitjar per milionèsima vegada tenir uns ulls blaus com els de l’Annabel Balch, la jove que a vegades venia des de Springfield per passar una setmana amb la vella senyoreta Hatchard, es va redreçar el barret per protegir-se la cara petita i morena i va tornar a sortir a la llum del sol.
—Com odio aquest lloc! —va murmurar.
El jove havia traspassat la portella dels Hatchard, de manera que ara disposava de tot el carrer. North Dormer és un lloc buit a qualsevol hora, i a les tres d’una tarda de juny els pocs homes sans eren al camp o als boscos i les dones no sortien de casa, ocupades en monòtones feines domèstiques.
La noia va començar a caminar, agitant la clau que li penjava d’un dit i mirant al voltant amb l’atenció aguditzada per la presència d’un desconegut en un lloc familiar. Quin aspecte devia tenir North Dormer, es va preguntar, per a les persones d’altres parts del món? Ella hi vivia des dels cinc anys i sempre havia suposat que era un lloc d’una certa importància. Però un any enrere, més o menys, el reverend Miles, el nou pastor episcopalià de Hepburn, que cada dos diumenges venia —quan els camins no estaven impracticables pels camions de transport— per fer la missa a l’església de North Dormer, havia proposat, en un atac de zel missioner, portar la joventut local a Nettleton per assistir a una conferència i una exposició d’imatges sobre Terra Santa; per tant, la dotzena de nois i noies que representaven el futur de North Dormer es van amuntegar en una camioneta agrícola i els van dur a través dels turons fins a Hepburn i, un cop allà, van agafar un tren local que els va portar fins a Nettleton. En el transcurs d’aquell dia increïble, la Charity Royall va experimentar, per primera i única vegada, un viatge amb ferrocarril, va veure botigues amb grans aparadors de vidre, va tastar el pastís de coco, va seure en un teatre i va escoltar un home que deia coses inintel·ligibles davant d’unes imatges que ella hauria gaudit contemplant si les seves explicacions no li haguessin impedit entendre-les. Aquella iniciació li havia fet descobrir que North Dormer era un lloc petit, i li va despertar una set de coneixements que la seva feina com a encarregada de la biblioteca del poble no havia aconseguit estimular-li mai. Durant un mes o dos es va submergir de manera febril i incoherent en els polsegosos volums de la biblioteca Hatchard Memorial; després, la impressió causada per Nettleton es va començar a esvair i la Charity va trobar més fàcil adoptar de nou North Dormer com a mesura de l’univers que no pas continuar llegint.
La presència del foraster li va tornar a revifar els records de Nettleton, i North Dormer es va reduir a la seva mida real. Mentre observava el poble d’una banda a l’altra, des de la descolorida casa vermella de l’advocat Royall en un extrem fins a l’església blanca a l’altre, li va prendre la mida sense pietat. Allà el tenia, un poble entre els turons cremat pel sol i les inclemències del temps, deixat de la mà de déu, abandonat pel ferrocarril, el tròlei, el telègraf i totes les coses que enllacen vides a les comunitats modernes. No hi havia botigues ni teatres, no es feien conferències ni existien els negocis; només una església que s’obria cada dos diumenges si les carreteres ho permetien, i una biblioteca per a la qual no s’havien comprat llibres nous des de feia vint anys i en què els vells es florien a les prestatgeries plenes d’humitat. I malgrat tot, a la Charity Royall sempre li havien dit que havia de considerar un privilegi que la sort l’hagués dut a viure a North Dormer. Sabia que, en comparació amb el lloc d’on ella venia, North Dormer oferia tots els avantatges de la civilització més refinada. Tots els habitants del poble l’hi havien dit d’ençà que l’havien portat allà de petita. Fins i tot la vella senyoreta Hatchard li havia comentat en una terrible ocasió: «Reina, no has d’oblidar mai que va ser el senyor Royall qui et va baixar de la Muntanya».
L’havien «baixat de la Muntanya»; de l’escarpat penya-segat que alçava les seves adustes parets per sobre dels vessants més suaus d’Eagle Range, creant un paisatge perpetu de tristesa a la vall solitària. La Muntanya era a uns vint-i-cinc quilòmetres, però s’alçava d’una manera tan abrupta sobre els turons que gairebé semblava que projectava la seva ombra fins a North Dormer. A més, era com un imant enorme que atreia els núvols i els escampava en forma de tempesta per tota la vall. Si alguna vegada, en l’immaculat cel d’estiu, s’arrossegava un fil de vapor per sobre de North Dormer, lliscava cap a la Muntanya com un vaixell atret per un remolí, i llavors quedava atrapat entre les roques, s’esquinçava i es multiplicava per tornar cap al poble en forma de pluja i foscor.
La Charity no tenia una idea gaire clara de la Muntanya, però sabia que era un lloc dolent, que era una vergonya provenir d’allà i que, passés el que passés a North Dormer, havia de recordar —tal com li havia dit la senyoreta Hatchard— que a ella la van portar d’allà, i per tant havia de callar i mostrar-se agraïda. Va alçar la vista cap a la Muntanya, pensant en tot allò, i va intentar sentir gratitud, tal com solia fer sempre. Però la visió del jove travessant la portella de la senyoreta Hatchard li havia fet recordar els carrers resplendents de Nettleton, i es va sentir avergonyida del seu vell barret per protegir-se del sol, farta de North Dormer i gelosament conscient de l’Annabel Balch de Springfield, que devia obrir els seus ulls blaus en algun lloc llunyà per contemplar unes meravelles molt millors que les de Nettleton.
—Com odio aquest lloc! —va repetir.
Estiu
© Edith Wharton
© d’aquesta edició, Univers, 2023
© de la traducció, Núria Parés Sellarès
Imatge de la coberta: Jacobo Muñiz
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
