El 27 de juliol del 2015, a la Generalitat de Catalunya, Jane Goodall (Londres, 3 d'abril del 1934 - Califòrnia, 1 d'octubre del 2025) va ser guardonada amb el XXVII Premi Internacional Catalunya "per la seva transcendental contribució científica que va permetre millorar la comprensió de la natura, la cultura i els comportaments humans". En el moment d’adreçar-se al públic, tenia vuitanta-un anys i els seus ulls brillaven d’entusiasme. Per expressar com seria el seu nom en "llenguatge ximpanzé" va udolar, cosa que va fer que el públic esclatés a riure. Avui en dia, des dels més menuts fins als més grans, tothom ha sentit a parlar d'ella. La majoria la coneix com "la dona dels ximpanzés" o "la mare dels ximpanzés", i no s’equivoquen pas: va passar dècades a l’Àfrica observant i estudiant ximpanzés en llibertat. Per això, el seu treball com a primatòloga i etòloga ha estat mundialment reconegut. Us oferim 14 fragments d'aquest discurs. El podeu llegir sencer, en la traducció de Jordi Pigem, al llibre Jane Goodall, aprendre dels ximpanzés (Akiara Books), que inclou un comentari en profunditat d’Irene Duch-Latorre, doctoranda en primatologia a la Universitat de Madison (EUA), i il·lustracions de Joan Negrescolor.
1. No seria aquí ni hauria pogut fer res del que he fet, si no hagués tingut una mare extraordinària. Va donar suport al meu amor pels animals, que va començar quan jo era molt petita. La meva mare no s’enfadava amb mi quan trobava cucs de terra al meu llit. Ben al contrari, em deia: «Jane, si els deixes aquí, es moriran». I aleshores els tornàvem al jardí. La meva mare tampoc s’enfadava quan vaig començar a somiar de viatjar a l’Àfrica.
2. Quan jo era petita, vam viure la Segona Guerra Mundial i la meva família tenia molt pocs diners. Tothom em deia: «Jane, per què no somies alguna cosa que puguis aconseguir? Val més que t’oblidis d’aquesta ximpleria de l’Àfrica!». Però la meva mare no m’ho va dir mai, això. El que em deia és el que jo ara dic als joves d’arreu del món: «Si vols alguna cosa de veritat, hauràs de treballar molt i aprofitar les oportunitats. I no et rendeixis mai». Crec que el suport de la mare va influir decisivament en la meva vida. En relació amb això, és interessant que entre els ximpanzés també hi ha bones mares i males mares. Les ximpanzés que són bones mares són afectives i protectores, però no sobreprotectores. I, sobretot, les bones mares donen suport als seus f ills, i així aquests se’n surten millor.
3. De fet, hi ha molts comportaments que són semblants entre humans i ximpanzés. Per exemple, la relació entre una mare i la seva família, els vincles de suport que duren tota una vida, societats ben complexes, gestos comunicatius com ara petons, abraçades i carícies... Va ser una mica impactant descobrir que els ximpanzés també tenen un costat fosc. Al principi, em pensava que eren com nosaltres, però més agradables. Però, ara que els hem estudiat, sabem que també poden ser violents, i fins i tot fer la guerra.
4. Quan vaig anar a Gombe, jo no havia passat per la universitat. Louis Leakey em va dir: «No hi ha temps perquè comencis una carrera, has d’anar directament a aconseguir el doctorat». Això em va espantar una mica. Dit i fet, em va aconseguir una plaça a la Universitat de Cambridge. Us imagineu com em vaig sentir d’aixafada quan em van dir que ho havia fet tot malament? No hauria d’haver donat noms als ximpanzés, els hauria d’haver numerat; no podia dir que tenien personalitat o una ment capaç de pensar, i, evidentment, no podia dir que tenien emocions. En aquell temps, es creia que només els humans podien sentir emocions i utilitzar eines.
5. Potser us pregunteu com vaig aconseguir enfrontar-me a aquells professors, tots tan erudits en el pensament científic, quan jo de ciència realment no en sabia res. Vaig aconseguir-ho perquè quan era petita vaig tenir un mestre fantàstic que em va ensenyar que els professors anaven errats. Aquest mestre va ser el meu gos, en Rusty. Va ser el meu mestre de la infància. No pots compartir la vida amb un animal sense acabar adonant-te que els animals tenen emocions.
6. L’any 1986, vaig participar en una conferència internacional que va reunir tots els experts en ximpanzés. Va haver-hi una sessió sobre conservació que va ser realment impactant. Arreu on s’estaven estudiant ximpanzés, per tota l’Àfrica, els hàbitats s’estaven destruint. També començava la caça d’animals salvatges per vendre’n la carn, ximpanzés inclosos. I, a mesura que la gent s’endinsava cada cop més a la selva, augmentava el perill de transmissió de malalties, perquè els ximpanzés es poden contagiar amb malalties humanes. També vam organitzar una sessió sobre les condicions als laboratoris mèdics que utilitzen ximpanzés per provar vacunes i cercar tractaments per a les nostres malalties. I, malgrat que aquells científics comprenien perfectament que els ximpanzés són ben semblants a nosaltres biològicament, no eren capaços d’admetre que també hi havia semblances pel que fa a la personalitat, la ment i, sobretot, les emocions.
7. Estem aprenent que els ximpanzés tenen cultures diferents depenent del lloc on viuen. La cultura és el conjunt de comportaments que es transmeten d’una generació a la següent a través de l’observació i l’aprenentatge. Per exemple, al Senegal els ximpanzés poden deixar el niu durant la nit per anar a buscar menjar. Els ximpanzés de Gombe no abandonarien mai els seus nius de nit, però això passa perquè al Senegal fa molta més calor que a Gombe. Encara estem aprenent coses fascinants sobre els ximpanzés, malgrat que la seva població minva cada vegada més.
8. Ara cada comunitat local vetlla per la salut dels boscos que té a prop. Els ximpanzés tenen tres vegades més bosc que fa deu anys. També estem començant a construir corredors biològics per connectar els ximpanzés de Gombe que estaven aïllats i no haurien pogut sobreviure a llarg termini. Tanmateix, el tràfic de carn d’animals salvatges fa que es dispari a les mares ximpanzés. Si es maten les mares, les cries queden òrfenes. També ens fem càrrec d’aquestes cries òrfenes.
9. Vaig decidir viatjar per tota l’Àfrica fent el que podia: donant conferències, parlant amb caps d’Estat, amb ministres de Medi Ambient, amb criatures… I em vaig adonar que gran part dels problemes de l’Àfrica es remunten als dies del colonialisme. L’arrel d’aquests problemes és que els països rics s’apropien dels recursos naturals de l’Àfrica. Per tant, vaig veure que era millor anar-ho a explicar a Europa i a l’Amèrica del Nord, i després a Sud-amèrica, a diverses parts d’Àsia, i ara fins i tot a l’Orient Mitjà.
10. Els ximpanzés són molt més intel·ligents del que ens pensàvem. També ho són les aus, els dofins i fins i tot els pops. Però no hi ha comparació amb el nostre cervell. Hem fet coets que han arribat a Mart. Però, òbviament, no volem anar a viure-hi, ja que és un planeta ben desolador. Volem viure al nostre planeta, que és preciós!
11. Llavors, com pot ser que la criatura amb l’intel·lecte més gran que hagi caminat mai per aquest planeta estigui destruint la nostra única llar? Com ens hem pogut permetre fer tant de mal? I ara que ho sabem, com ens podem permetre seguir fent mal? És per això que em concentro especialment en el nostre programa per a la gent jove.
12. Viatjant pel món, m’he trobat amb joves que tenen molt poca esperança pel futur, que estan enfadats, deprimits o, simplement, apàtics. I per què? Perquè, com em van dir, hem posat en perill el seu futur. Quan penso en el mal que hem fet al nostre planeta d’ençà que jo era petita, em sento avergonyida de la nostra espècie. Hi ha científics que creuen que, fem el que fem, ja no hi ha manera que puguem evitar destruir completament el nostre planeta. Potser soc ingènua, però crec que no tenen raó. Crec que hem de seguir esperançats.
13. També tinc altres raons per a l’esperança. Una d’elles és el fantàstic cervell dels humans. Ara que coneixem els problemes, estem utilitzant el nostre cervell per afrontar-los. Per exemple, hem creat tecnologies alternatives per extreure energies renovables del sol i del vent. Aquestes tecnologies són estupendes, però també podem utilitzar el nostre cervell per triar les accions correctes cada dia. Potser avui estalviarem aigua, o apagarem els llums, o esbrinarem d’on venen les coses que volem comprar. Poden semblar accions petites, però són molt importants. Si feu totes aquestes petites accions cada dia, seran milers de bones accions; si tothom fa aquestes bones accions cada dia, seran milions de bones accions.
14. I la meva següent raó per a l’esperança és l’indòmit esperit humà. Hi ha gent que afronta tasques que semblarien impossibles, sense rendir-se, com les persones que superen grans discapacitats físiques. Hi ha figures com Nelson Mandela, que, després de vint-i-set anys empresonat en condicions terribles, va ser capaç de perdonar i d’alliberar pacíficament la seva nació del terrible règim de l’apartheid. Però també hi ha moltíssima gent al carrer que ha patit tragèdies horribles i, malgrat això, ha aconseguit refer la seva vida.
Jane Goodall, aprendre dels ximpanzés
El discurs de la Dra. Jane Goodall, fundadora de l’Institut Jane Goodall,
Comandant de l’Orde de l’Imperi Britànic i Missatgera de la Pau de l’ONU,
es reprodueix amb el permís de la Generalitat de Catalunya.
© 2015 Generalitat de Catalunya, pel text del discurs,
amb motiu del XXVII Premi Internacional Catalunya
© 2021 Irene Duch Latorre, per les «Claus del discurs»
© 2021 Joan Negrescolor, per les il·lustracions
© 2021 AKIARA books, SLU, per aquesta edició
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
