Un dia, de l'ala forta i grisa d'un colom va caure una ploma entre matolls, pedres i fang. Però les patacades no són tan dolentes com a vegades ens sembla. Amb aquesta idea arriba el llibre La ploma, escrit per Mario Satz, il·lustrat per Maria Beitia i editat per Akiara llibres, amb la traducció de Tina Vallès. Alcem el vol per les primeres pàgines d'aquest àlbum il·lustrat.
1.
Una vegada, fa molt i molt de temps, passà que
en una picabaralla de coloms un d'ells perdé una ploma.
Va ser l'any dos mil i poc,
i la pèrdua es produí a l'alba, en primavera.
La ploma va caure lenta, girant sobre ella mateixa
fins aterrar en un prat cobert de matolls
on unes poques pedres es feien companyia.
2.
Al principi, la ploma va viure aquell despreniment
com un viatge a la més absoluta solitud,
una situació incomprensible i trista.
Primer tingué calor i després fred.
El vent l'alçà uns centímetres i la tornà a deixar caure.
De viure volant i viatjar per aires sempre nous
passà a veure's en un medi desconegut.
3.
Ella, que havia crescut en una ala forta i grisa,
que no temia ni el fred ni la pluja,
que observava el món des del capdamunt dels pins i els roures,
trobà que la seva nova situació era difícil,
allà, tirada a terra, en contacte amb una pols
que de vegades esdevenia fang
i l'embrutava.
4.
No sabia gaire per què,
però li agradava més la lluna que el sol,
l'alabatre d'una papallona
que el pas apressat de les formigues.
El costat bo de tot plegat —perquè les caigudes
no són mai tan dolentes com sembla—
era que ara tenia temps per pensar.
Una ploma que pensa sembla, en realitat, ben poca cosa,
però és fantàstic si recordem que el pensament
fa volar els éssers i les coses, els porta d'aquí cap allà
i fins els ressuscita si convé.
5.
Mentrestant, el colom del qual s'havia desprès la ploma
seguia amb la seva vida, parrupava, visitava turons
i cridava els seus amics per explicar-los en quin lloc
creixien les herbes tendres i en quin racó els arbres
havien deixat anar les seves petites llavors comestibles.
En el forat que havia deixat la ploma caiguda li va créixer,
a poc a poc però amb força, una altra ploma.
Grisa com el crepuscle a l'hivern, sedosa i ferma.
6.
Les plomes no tenen ulls, és veritat,
però tenen barbes, canó i un plomissol sensible
al llarg del seu eix o raquis.
A tothora saben
si el dia és humit, si la tarda és seca,
si un llangardaix els passa pel damunt,
si un conill les olora.
Als llocs del món on les plomes
són de colors brillants,
els homes i les dones comercien amb elles
i en fan joies que no pesen gens.
Adorns preciosos per despertar la realitat.
7.
La ploma que perdé el seu vol
va passar uns dies abandonada del tot,
en contacte amb la terra i els seus petits tresors:
un còdol, una branca, la molsa viva.
Un dia, mig adormida encara per la llum de l'alba,
s'aturà al seu costat una dona que passava.
Davant dels seus ulls, preciosa, tenia una ploma.
Tan sols uns segons, uns instants brevíssims,
trigà a ajupir-se per recollir-la amb la mà dreta,
i la subjectà com si aquell objecte tingués la força necessària
per fer-li créixer la sorpresa.
La ploma
© Mario Satz
© d’aquesta edició, Akiara Books, 2018
© de les il·lustracions, Maria Beitia
© de la traducció al català: Tina Vallès
