Manual per a dones de fer feines (traduït per Albert Torrescasana i publicat per L'altra) és una tria dels millors contes de Lucia Berlin. Els relats, gairebé sempre autobiogràfics, constitueixen un retrat de les angoixes i aventures de l’autora, que va afrontar sempre la seva vida convulsa i complicada amb alegria i bon humor. Cada conte és una mirada lúcida sobre la fragilitat humana, tots destil·len una comprensió profunda del caràcter femení i en copsen magistralment les febleses, fortaleses i particularitats sense impostures ni solemnitat. El conjunt és d’una autenticitat i una candidesa desarmants, uns contes vitals i lluminosos que tenen la força de Raymond Carver, l’humor de Grace Paley i una mescla d’enginy i malenconia purament marca de la casa. Berlin extreu miracles de la vida de cada dia i troba escenes elegants i memorables a les bugaderies de barri, les vivendes per a expresidiaris del sud dels Estats Units, les cases de la gent adinerada de Bay Area, o entre operadores i mares que van de bòlit per arribar a final de mes. Us n'oferim 14 fragments:
1. Els que diuen que saben com se sent algú altre són uns carallots.
2. Consell per a les dones de fer feines: accepteu tot el que la senyora us regali i doneu-n’hi les gràcies. Ho podeu deixar a l’autobús, a l’espai entre els seients.
3. Dones de fer feines: per norma, no treballeu mai per a amics. Tard o d’hora s’empiparan amb vosaltres perquè en sabeu massa coses. O, si no, sereu vosaltres les que ja no els podreu veure perquè en sabreu massa coses.
4. Els pobres s’esperen molta estona. A serveis socials, a les cues de l’atur, a les bugaderies, a les cabines de telèfon, urgències, a les presons...
5. La següent bestiesa que vagi fer i els motius que em van empènyer a fer-la són una cosa que no entendré mai.
6. Hi ha una cosa que tinc clara sobre la mort: com «més bona» és la persona, com més afable, feliç i afectuosa, més petit és el forat que deixa la seva mort.
7. Em fa llàstima que practiquin una substitució total de maluc o un bypass coronari a un avi de noranta-cinc anys que xiuxiueja: «Sisplau, deixeu-me marxar».
8. La por, la pobresa, l’alcoholisme i la solitud són malalties terminals. Urgències, de fet.
9. Les persones que estaven satisfetes amb la companyia parlaven tan poc com les que traspuaven rancúnia o ensopiment; era el ritme del discurs el que diferia, com un piloteig mandrós de tennis o com les fuetades d’un matamosques.
10. La mort és lenitiva, ens indueix a perdonar, ens recorda que no volem morir sols.
11. ¿Què és el matrimoni, al capdavall, doncs? No l’he entès mai. I el que ara no entenc és la mort.
12. No em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides.
13. Fa aquella cara d’abatiment que veus en les dones maltractades. Que Déu em perdoni, perquè jo també soc una dona, però quan veig una dona amb aquesta cara em venen ganes de bufetejar-la.
14. L’únic motiu pel qual he viscut tant de temps és que m’he desprès del passat. He tancat la porta de l’aflicció del penediment de la recança.
Manual per a dones de fer feines
Títol original: A Manual for Cleaning Women
© Lucia Berlin 2015
Primera edició: març del 2016
© per la traducció: Albert Torrescasana, 2016
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
