“Falta un gran poeta que pregunti com es corromp el cor quan la riquesa material mou el món sense volta que l’aturi. Falta una literatura que ho sàpiga preguntar com Hugo, acollint la comunitat humana de dalt a baix i fent sentir l’emoció de cada dia viscut quan la vida perilla. Per això ens entusiasmen els clàssics, per això diem com enzes que són actuals: perquè acullen el món en el que té de divers, inclement i ple d’esperança en lloc d’abraçar l’individu en el que té d’aïllat, encongit i passiu. També la literatura s’ha encomanat de la societat de consum. Sovint aspira a poc, s’alimenta de quasi res: una galeta, un refresc. En el moment d’acabar per segon cop la traducció d’Els miserables m’he preguntat: ¿hi tornaré mai més?”. Ho diu Maria Bohigas al postfaci d'Els miserables, l'obra mestra de Victor Hugo que s'ha encarregat de traduir i que Club Editor ens la presenta en una edició especial amb il·lustracions d’Aina Bonet. Us n'oferim catorze fragments:
1. ¿Existia abans de néixer? No. ¿Existiré abans de morir? No. ¿Què soc? Una mica de pols agregada en un organisme. ¿Què he de fer en aquesta terra? Puc triar: sofrir o gaudir.
2. Acabem de remarcar-ho, res no ensinistra les criatures al silenci com les desgràcies.
3. París anava ple de nens vagabunds. Les estadístiques donen una mitjana de dos-cents seixanta nens sense sostre recollits anualment per les rondes de policia als descampats, a les cases en construcció i sota les voltes dels ponts.
4. Tots els crims de l'home comencen amb el vagabundeig dels nens.
5. Hi ha gent que vol influència i protagonisme a qualsevol preu; allà on no poden fer d'oracle, fan de pallasso.
6. Quan un ésser que estimem està a punt de morir, el mirem amb ulls que se li aferren i que el voldrien retenir.
7. Les passes d’un coix són com la mirada d’un borni: ronsegen.
8. Les dones juguen amb la seva bellesa com els nens amb un ganivet: s’hi fereixen.
9. Marius i Cosette estaven a les fosques l’un per l’altre. No es parlaven, no se saludaven, no es coneixien: es veien; i, com els astres dalt del cel, separats per milions de llegües, vivien de mirar-se.
10. Vindrà un dia, ciutadans, que tot serà concòrdia, harmonia, llum, goig i vida. Sí, aquest dia vindrà. I és perquè vingui que nosaltres morirem.
11. Fauchelevent s'esperava qualsevol cosa menys aquesta: que un enterramorts pogués morir-se. Era la pura veritat. Els enterramorts també es moren. Cavant, cavant, obren la pròpia fossa.
12. El que sentien pare i filla no es pot expressar amb paraules. Havien quedat glaçats com per l'alè d'una calavera.
13. Marius va quedar enlluernat per aquelles ninetes plenes de llum i d'abisme. Sentia un braser que li cremava el cervell.
14. Me'n vaig, fills meus. Estimeu-vos sempre. No hi ha res més en el món: estimar-se.
Els miserables
© Victor Hugo
© 2025, Maria Bohigas, per la traducció
© 2025, Club Editor 1959, SLU, per l'edició
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
