"La terra prohibida, una tetralogia amagada molts anys a l’interior d’unes escales de fusta de la casa de Tàrrega de la família Pedrolo, va ser escrita malgrat que l'autor, Manuel de Pedrolo, sabia que, almenys en aquell moment, no seria publicada. Això demostra la personalitat d’un escriptor, immens en tots els sentits, que va voler convertir la seua escriptura en una eina al servei d’un ideari i d’un projecte que no tan sols era seu: l’alliberament dels Països Catalans." Ens ho diu l'escriptora Teresa Ibars, que afegeix: "Per tant, aquesta obra hauria de ser tractada com el que és: un clàssic sobre la resistència d’un seguit de catalans dels anys cinquanta del segle XX que, autocrítics amb el que van viure al llarg del conflicte bèl·lic, aixafats i vençuts després, van haver de moure’s entre la clandestinitat, la tortura i l’exili amb el dolor de veure com el pes de la dictadura franquista volia fer desaparèixer el seu somni. Un somni que, malgrat la guerra i els temps foscos que la van seguir, perdurava entre els independentistes que resistien com podien davant del règim. Aquest llibre és un clàssic de la postguerra, dels perdedors i de la clandestinitat. Però, alhora, també hi ha una sexualitat molt explícita. De Pedrolo molestava que sempre parlava del catalanisme i de la llengua, i que feia escenes eròtiques de l'altura de qualsevol escriptor europeu." Us oferim 14 fragments escollits per Ibars:
1. Jo sempre he opinat que tothom era lliure d’escriure en la llengua que volgués, però em sembla que aquesta llibertat queda molt limitada quan, pràcticament, t’obliguen a escollir-ne una altra, i precisament una altra que et volen imposar per anorrear la teva.
2. Hom s’adona que es troba en terra conquistada. T’hi han deixat tornar, però precisament per això, perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen.
3. Va pensar en tots aquells que havien traït llur cultura, l’esperit de la terra, per una glòria miserable i efímera, per una vanitat ridícula. Era tan fàcil junyir-se al carro del vencedor! Però no és veritat, va reflexionar aleshores. És curiós que tots aquells que tenen alguna cosa a dir la diguin en la nostra llengua... No, tampoc no era curiós; era simplement natural. No hi havia cap altra llengua amb la qual dir-la. La llengua era quelcom arrelat en l’entranya del poble, era la manifestació més distingible dels seus valors i només aquells que els traïen li podien fer traïció...
4. El vencedor no és el règim, com diuen, sinó tots vosaltres, els aprofitats, els qui us heu sabut fer rics sense pensar que el poble que explotàveu és el mateix d’abans, el mateix de sempre.
5. No hi ha individus, sinó pobles, podries dir també. Però sostinc que hi ha dues coses. Sense individus no hi hauria res. Tots plegats formen una organització superior, però això no s’oposa gens ni mica a les determinacions individuals de cadascú. Admeto la cultura Europea. L’únic que demanem, doncs, és que se’ns reconegui aquesta individualitat que, lliurement, s’integrarà al concert general.
6. Cal confessar, prescindit de tot partidisme polític, de simpaties i antipaties, que el problema econòmic no ha estat solucionat pel règim actual; que no ho pot ser mentre ens mani una oligarquia financera... Hi ha una multitud d'aspectes de l'economia dita nacional que han estat negligits d'una manera gairebé criminal. El primer de tots, el del camp.
7. Si tots ho miréssim com tu, a l’ajuntament no hi hauria ningú, la diputació estaria buida... De fet, ho estaria tot.
—I per què no? T’imagines com podia haver canviat la situació si tot el poble català en pes s’hagués negat a col·laborar? Que no haguessin trobat ningú per constituir sindicats, juntes, ajuntaments...?
—Hi haurien posat castellans, que encara hauria estat pitjor. S’haurien mostrat més durs.
—Més ens hauria valgut. Ben durs voldria que fossin. Que no ens deixessin ni respirar. Aleshores potser trobaríem la força per explotar d’una vegada.
—Ets un insensat. Ja saps que això no pot ser.
—El que sé és que sempre ens perdrem per contemporitzar...
8. —Per què preocupar-se del després? Existia, potser?
9. Déu meu. Déu meu!, va dir-se –i era potser la primera vegada que l’invocava. Ho feia d’una manera mecànica, és cert, però amb prou persistència perquè li fos possible de veure que, des dels pòsits de la seva infància, perdurava quelcom que l’unia a l’esperança absurda d’aquell nom (...) No esperava res, potser ni volia res, però li havien ensenyat una fórmula que després oblidà, i ara la recordava de bell nou i se’n servia.
10. Va semblar-li que era terrible poder-se dir, haver de dir-se: érem tan joves! I no era cap consol reflexionar que tothom havia viscut o viuria la mateixa tragèdia. És a dir, tothom no: hi havia els morts, els innúmers morts, els que van fer ells i els que van fer els altres, els que van amuntegar entre tots, morts joves que mai no tingueren ocasió de sentir recança pel passat.
11. Més que res, el molestava que l’haguessin tret del llit aquella hora, quan la dormida és més dolça i profunda. En pensar-hi, però va acudir-se-li recordar tots aquells infeliços amb els quals ell i els seus homes havien procedit exactament de la mateixa manera, i potser amb més brutalitat. (...) Mai, aleshores, no s’havia imaginat que un dia ocuparia el lloc que van ocupa aquelles víctimes...
12. En tornar al dormitori la va veure tota bruna, gairebé negra sota la llum que només revelava indirectament. S’havia mig girat ventre enlaire, amb els braços caiguts i ell va contemplar-la com encara no havia tingut ocasió de fer-ho mai, ni el primer dia. Tenia una cama estirada fins al capdavall del llit, on es perdia entre els llenços rebregats, i l’altra plegada cap amunt, amb el peu gairebé a l’altura del genoll de la primera, en una posició descurada i impúdica que exposava descaradament el sexe.
13. Molt sovint s’ho deia: quin sentit té la fidelitat quan no hi ha amor, quan no hi ha res, llevat d’una rutina?
14. Catalunya sempre ha estat un carreró sense sortida. No un passadís ni una plaça de reunió; un carreró, un veritable cul-de-sac.
La terra prohibida
Manuel de Pedrolo
Primera edició: març 2026
© hereus de Manuel de Pedrolo
© de l'epíleg: Jordi Puig Ferrer
© Editorial Comanegra
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
