"Marcel Proust (París, 1871-1922) és l'escriptor més important del segle XX. Després de dedicar la joventut a observar la societat mundana parisenca del seu temps, va passar els últims tretze anys de vida tancat en una habitació insonoritzada eternitzant un seguit inacabable de personatges que ja no existien. El resultat d'aquest esforç titànic va ser un mausoleu que va titular A la recerca del temps perdut. Amb un estil laboriós i imbricat, distingit per una subtilesa irònica inigualable, Proust reflecteix els mecanismes que conformen la memòria i el record, i el dolor infinit que pot provocar l'amor. Com tots els genis, Proust va ser capaç d'inventar un món i de canviar el que li va tocar viure." Ho diu l'editorial Flâneur, que ha publicat Fragments, Marcel Proust, un llibre que recull els passatges més importants de l'escriptor. Forma part de la col·lecció Fragments, que segueix el rastre escrit que autors atemporals han deixat en la seva obra. Us n'oferim un tast de catorze cites:
1. Sovint, quan comencem a estimar, advertits per la nostra experiència i sagacitat —malgrat la protesta del cor, que té el sentiment o més aviat la il·lusió de l’eternitat del seu amor—, sabem que un dia aquella el pensament de la qual ens fa viure ens serà tan indiferent com ara ens ho són totes les altres... («Les regrets. Réveries couleur de temps».)
2. Els llocs són persones, però persones que no canvien i que sovint tornem a trobar després de molt de temps, i ens sorprèn no retrobar-nos-hi tal com érem, o sobretot ens sorprèn continuar sent els mateixos perquè no hem fet res des que els vam deixar, perquè no hem fet res per apropar-nos a la felicitat on ens convidaven les seves aigües tan blaves, tan puerils aleshores com ara. («Les regrets. Réveries couleur de temps».)
3. En tots els fets que en la vida i les seves situacions contrastades es relacionen amb l’amor, el millor és no mirar de comprendre, perquè, en el que tenen d’inexorable i d’inesperat, semblen més aviat regits per lleis màgiques que no pas per lleis racionals. (A l'ombra de les noies en flor, juny de 1920.)
4. La nostra vida no s’aplega en un mateix lloc i [...], com passa amb els pintors, l’obra dels quals està escampada en diversos museus, i que tenen un quadre, potser el preferit, a milers de llegües, al menjador d’un burgès d’Amsterdam o de Viena, aquest record de la nostra vida, aquest retrat del nostre caràcter s’ha quedat a la casa d’un pescador, en la memòria d’una criada d’hostal, on seria extraordinari que el descobríssiu. Tanmateix, hi és. (ibíd., «Beg-Meil».)
5. Per molt indiferents que sapiguem que som a aquella que encara estimem, li atribuïm un seguit de pensaments —encara que siguin d'indiferència—, una intenció de manifestar-los, una complicació de la vida interior, on potser som objecte d'una antipatia, però també d'una atenció permanents. (Carta a André Gide, octubre de 1917.)
6. Sembla que passi el mateix amb els objectes, els països, les penes i els amors. Els qui els posseeixen no en perceben la poesia. La poesia només il·lumina de lluny. Això és el que fa que la vida sigui tan decebedora per als qui tenen la factultat de veure la petita llum poètica. («La Comtessa».)
7. Quin gran plaer el dia que allò que ens era desconegut i desitjàvem, i que ens ultrapassava, esdevé conegut, posseït, i ara som nosaltres que ho ultrapassem. Tots aquells costums i aquella casa on somiàvem obrir-nos camí, tot ho tenim a les mans, ens ha estat lliurat. («El raig de sol al balcó».)
8. L'únic que queda en un llibre és l'inexpressable, allò que crèiem que no aconseguiríem fer-hi entrar. És alguna cosa vaga i obsessiva com el record. És una atmosfera. L'atmosfera blavosa i porpra de Sylvie. («Gérard de Nerval».)
9. El que la gent ha fet, ho tornarà a fer indefinidament. I si cada any anem a veure un amic que les primeres vegades no va poder acudir a la cita que tenia amb nosaltres, o es va refredar, el tornarem a trobar amb un altre refredat, tornarà a faltar a la nova cita, per un mateix motiu, permanent, que ell creu que en són diversos, ocasionats per les circumstàncies. (A l'ombra de les noies en flor, juny de 1920.)
10. Fins i tot des del punt de vista de les coses més insignificants de la vida, no som un tot materialment constituït, idèntic per a tothom i que tothom pot conèixer com si es tractés d'un plec de condicions o d'un testament i prou; la nostra personalitat social és una creació del pensament dels altres. (Pel cantó de Swann, novembre 1913.)
11. La vida, de mica en mica, cas per cas, ens permet observar que el que és important per al nostre cor, o per a la nostra ment, no ens ho ensenya el raonament, sinó altres forces. I aleshores, la intel·ligència mateixa, adonant-se de la superioritat que tenen aquestes forces, abdica per lògica davant seu i accepta esdevenir-ne col·laboradora i servent. És la fe experimental. (Albertine desapareguda, 1925).
12. La mentida és essencial en la humanitat. Segurament hi fa un paper tan important com la recerca del plaer, i, a més, està dirigida per aquesta recerca. Mentim per protegir el plaer o l'honor, si la divulgació del plaer és contrària a l'honor. Mentim tota la vida. (Albertine desapareguda, 1925).
13. L'home és aquest ésser sense edat fixa, aquest ésser que té la facultat de tornar a ser molt més jove en pocs segons i que, envoltat dels envans del temps en què ha viscut, hi flota, però com en una bassa, el nivell de la qual canviés constantment i que el posés a l'abast ara d'una època, ara d'una altra. (Albertine desapareguda, 1925).
14. Les resolucions definitives sempre les prenem a causa d'un estat d'ànim que no està destinat a durar. (A l'ombra de les noies en flor, juny de 1920.)
Fragments, Marcel Proust
Títol original: Ainsi parlRait Rainer Maria Rilke
© Éditions Arfuyen
© de la traducció al català: Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago, 2024
© del disseny de la col·lecció: María Peinado Florido i Editorial Flâneur
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
