Marcel Riera ha traduït el poemari Finestrals (LaBreu), d’un dels clàssics anglesos del segle XX i de la literatura universal, Philip Larkin (Coventry, 1922 – Hull, 1985). Al pròleg diu: “De nen fou tartamut; sempre miop i, de gran, força sord. Excuses perfectes per viure dins de la closca del seu món a la vegada que passava un munt d’hores al dia en la closca de la biblioteca d’una universitat, envoltat de muntanyes de paper com si fos nacre, i en una ciutat, Hull, on fins i tot els pocs anglesos que saben on para generalment no han estat mai. Tot això explica la seva poesia? No: hi ajuda. Perquè, per més que hi rebusquem, en tota poesia sempre hi ha alguna cosa d’inexplicable.” Us n'oferim aquest poema:
Que aquest sigui el vers
Et varen ben fotre, el papa i la mama.
Potser no ho volien, però així és de cru.
A aquells defectes que els donaren fama
has d’afegir-hi els teus, i aquest ets tu.
Però a ells els van fotre també
uns vells folls amb barret i abric galdós
que tot i tenir un aspecte sever
solien barallar-se com gat i gos.
D’uns homes a uns altres, talment un fat,
l’aflicció, com un banc de sorra, creix.
Així doncs, fot el camp ben aviat
i si vols tenir fills, doncs tu mateix.
This Be The Verse
They fuck you up, your mum and dad.
They may not mean to, but they do.
They fill you with the faults they had
And add some extra, just for you.
But they were fucked up in their turn
By fools in old-style hats and coats,
Who half the time were soppy-stern
And half at one another’s throats.
Man hands on misery to man.
It deepens like a coastal shelf.
Get out as early as you can,
And don’t have any kids yourself.
