El Barnasants engega màquines a l’Auditori Municipal de Terrassa. Enguany, el festival de cançó que des de fa dinou anys dirigeix l’incansable Pere Camps arribarà a la seva vintena edició homenatjant tot un referent de la cançó d’autor com és Ovidi Montllor, mort fa vint anys. L’Ovidi, poema sense acabar serà l’espectacle amb què Joan Massotkleiner, Toti Soler i Gemma Humet inauguraran els gairebé tres mesos que durarà el festival, un dels de més llarga trajectòria de Barcelona. La prèvia poètica tindrà lloc amb l’espectacle Com elles, amb dramatúrgia de Sebastià Portell-Clar i les veus de Mireia Vidal Conte, Odile Arqué i Marc Romera.
I per què a Sants? Doncs perquè el Barnasants només podia néixer al Districte 3. Un barri que va una mica a la seva, aliè a certes tendències imperants, on les botigues de sabates i de roba per a senyor encara guanyen terreny, sorprenentment, a les grans cadenes al llarg del que (diuen) és l’eix comercial més llarg d’Europa. Un barri on Can Vies i Can Batlló, exemples de l’autogestió i del treball cooperatiu, obren i tanquen el carrer amb el nom més bonic del món. L’únic barri de Barcelona que té una colla castellera de gamma extra. Un barri on (creuem els dits) la gentrificació encara no és cap amenaça per als seus habitants, d’edats i idiosincràsies heterogènies.
Perquè així és aquest festival de petit format: implicat políticament, plural, discret i perseverant en l’essència, sense cap ganes de perdre els orígens que van motivar-ne l’aparició l’any 1996. Quan, en paraules del seu director, els cantautors –que havien jugat un paper importantíssim durant el franquisme– van quedar relegats a un pla menys visible, Camps va creure en la importància de reivindicar aquests músics, minoritzats pel canvi de paradigma polític i per les noves tendències musicals.
Així, del 24 de gener al 14 d’abril, noms consagrats com Javier Krahe, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Xavier Baró, Kiko Veneno, Amancio Prada o Quico Pi de la Serra passaran el testimoni a veus més joves com Cesk Freixas, Rusó Sala, Pau Alabajos o Miquel Abras. Tindrem l’oportunitat de tastar les noves cançons de l’inclassificable i meravellós Adrià Puntí i podrem gaudir de l’espectacle galàctic de Sisa, Oliver i Portet. També de l’infal·lible Marc Parrot. Noms internacionals, com la portuguesa Maria de Medeiros i espectacles corals de puny enlaire com les “cançons d’Amor i Anarquia” de Joan Isaac o l’espectacle “Brigada Intergeneracional”, on cantautors i poetes de diferents generacions fan un recorregut per la nostra memòria històrica.
El Barnasants doncs, resisteix. Segueix fent les coses a la seva manera i es declara obertament “festival d’esquerres”, apostant per la paraula cantada o recitada com a valor de canvi. I no es queda només en la teoria: el seu caràcter marcadament polític no està renyit amb una oferta més que atractiva, per diversa i per ambiciosa.
I pensant en tot això, inevitablement, em torna a venir al cap el d’Alcoi. Perquè vull, deia ell. Aquesta deu ser l’única manera de resistir dues dècades: fent el què vols, perquè vols. Amb el puny enlaire i l’Ovidi al cor.
@mrspremisse
