"La paraula suïcides no ven", li van dir a Lídia Pujol el 1998, quan va proposar aquest títol com a nom del primer disc que feia amb Sílvia Comes. "La proposta va ser censurada, i el disc va sortir sense títol. El mateix li va passar a Cecilia: al seu segon disc volia que sortís una foto d'ella embarassada i titular-lo Me quedaré soltera. Va ser censurada. Ella va titular-lo 2. Nosaltres, 0". Ara, Lídia Pujol ha convertit aquell nom prohibit en una de les cançons del seu disc, Babel. Gravat i produït gràcies al premi Espai Ter de Música 2023, serà la forma amb què celebrarà els seus vint anys de carrera musical. Un àlbum dedicat a la memòria d'Arcadi Oliveres i Sinead O’Connor que vol ser "una acció de gràcies per formar part de la vida, la veritat i la bellesa", i que presentarà aquest dissabte 3 de febrer a les 20:30 a l'Auditori Teatre Espai Ter de Torroella de Montgrí (en podeu comprar les entrades aquí).
Tal com ens explica, "A El conte dels dos suïcides es parla de dos drets fonamentals: el dret a la vida i el dret a decidir. El qui està condemnat a morir salta a l'altra via i sobreviu, i el qui l'acompanya, que no salta, es queda amb una última mirada d'incomprensió. Aquest conte es pregunta quin és el nostre desig més profund i ens respon amb una hòstia letal. L'únic que desitjo és que saltem a l'altra banda de la via com més aviat millor. Estem enganxats a una pantalla que ens aplana el cervell. Cada cop les eines són més potents i nosaltres, més iguals. Si els adults hi estem tots enganxats, imagineu-vos un nen. Tota la pressió mediàtica dels likes, dels filtres. Desitjo que fem un pas enrere i legislem el mòbil, que és el nou ídol, el nou déu: els cotxets ja els venen amb pantalles incorporades. Hem de tornar a la vida del tacte, de la mirada, de l'abraçada, de la tendresa, d'ajudar-nos els uns als altres. Aquest saltar vol dir tornar a estar tu i jo junts, sentir l'altre, donar la cara. ¿Com ens rebel·larem si no hi posem el cos?". I el cos, diu, ha de ser present en tot: "Fins i tot en l'últim moment de les nostres vides: una mà que ens acompanyi. La mateixa que, durant el covid, la llei va privar a la gent gran. Haver deixat la gent morir sola és el pecat més mortal que hi ha hagut, perquè abans una persona anava a ajudar els leprosos i el feien sant i ara se n'aniria a la presó. La mirada d'incomprensió del suïcida del conte és la d'haver volgut seguir el seu estimat allà on no el pot seguir. Que mai més en nom de res deixem que ens prenguin la llibertat de donar la mà a qui se'n va a l'altra riba."
Sobre el tabú del suïcidi, diu: "Hi ha molta gent que se li ha matat un fill o una mare perquè no podien suportar la pressió de viure. Estem en un sistema que no ens ensenya a estimar i comprendre, sinó que ens condueix a odiar, aparcar i silenciar. I hem de permetre que els familiars de persones que han perdut la vida tinguin veu: parlant les coses es converteixen en comunitat. La incomunicació és l'infern." Amb aquest disc, Lídia Pujol vol tornar a l'essencial: "A la possibilitat d'estimar-se un mateix: no ens ensenyen que soc estimable perquè sí, per una dignitat que me la dona el fet d'haver nascut. Voldria tornar a allò primordial: a valorar-nos com a peces úniques. Per això aquesta cançó et diu: espavila! La humanitat va encarrilada en una via, ens anem matant, i no fem res. Salta de la via i fes el teu camí."
Anaven dos suïcides
per la via del tren.
En veure el fum
de la locomotora
tacar el cel
amb mirada de comiat
es van besar.
En l'últim moment
un d'ells es va penedir
i va saltar,
va saltar a l'altra
banda de la via;
l'altre sense temps
ja per res, va morir,
amb una última mirada
d'incomprensió als ulls,
perquè el que tenia
la sida no era ell.
* La producció musical de Pau Figueres és un convit a la reflexió. El patró rítmic et posa en relació amb el temps, la gravetat, la finitud. La circularitat de l'arranjament li dona moviment, ens parla del camí, de l'orientació errònia que ha pres la humanitat. Els músics que hi participen són: Dani Espasa (piano), Pau Figueres (guitarra clàssica), Miquel Àngel Cordero (contrabaix), Carlos Montfort (violí), Didak Fernández (bateria), Xavi Lozano (moxeño).
