Fa més de quinze anys treballava de professora de música a l'ESO. Un dia, després d’una discussió acalorada, un alumne es va inventar que jo li havia dit subnormal. Qualsevol persona que em conegui una mica i estigui al cas de la meva realitat familiar sabrà que és impossible que mai hagi fet servir aquesta paraula, i menys per insultar algú.
Però l’alumne que va llençar aquesta acusació era una persona molt estimada, líder de la classe, i, a més, el seu pare tenia una malaltia molt greu, en definitiva, provocava moltes simpaties. Els seus amics li van fer costat, el noi s’ho estava passant molt malament per altres raons, i hi havia un ambient, absolutament lògic, de voler-lo protegir.
Vaig tenir una conversa amb el seu pare, que era una persona de gran serenor i molt bona gent. Va estar d’acord amb mi que el seu fill estava molt emocional i que potser sobredimensionava el que li passava. Sempre li estaré agraïda, va saber mantenir el cap clar i tirar sorra sobre l’incendi. Gràcies a ell l’acusació va quedar en això, uns quants adolescents afirmant que jo havia dit una cosa que de cap manera havia pronunciat, ni aleshores, ni mai.
També vaig tenir sort: en aquells moments les xarxes socials no estaven tan esteses. Aquella calúmnia avui hauria tingut un ressò enorme. I gent que no em coneix s’hauria afegit a l’aquelarre. El meu nom hauria anat en boca de tothom. I segur que hauria sonat la frase terrible: “Alguna cosa deu haver fet, si ho diu tanta gent".
A partir d’aquell incident tan surrealista em va quedar una brossa a l’ànim molt gran, em vaig sentir molt sola, i no sabia com fer front a la sospita que planava sobre la meva ètica professional. El que vaig passar aquells mesos no ho sap ningú, i escric això a contracor, perquè sé que reviure-ho em tornarà a costar nits d’insomni.
No sé si faig bé d'explicar-ho ara, però sento que ho he de fer. Com la gent que s’ha trencat un os i quan canvia el temps se’l nota, sempre que a xarxes, o a premsa, o en una conversa, algú fa una acusació, recordo aquells moments, i em poso a la defensiva. És el drama de tenir aquest trauma, que m’emboira l’enteniment. Voldria posar-me sempre al costat dels vulnerables, i tant, i em sap greu pensar que potser la meva prevenció pot afegir més mal a qui és víctima d’una agressió. Però no em vull equivocar afegint-me a un escarni incendiari. Sovint penso que el meu dubte es pot interpretar com una forma de tebior, o de llevar importància a fets gravíssims, però les vísceres m’impedeixen entonar alegrement el “jo sí que et crec”. Perquè jo he estat acusada injustament, i sé el que se sent.
I mai, mai estem protegits. Qualsevol ens pot acusar, pot llençar per xarxes una soflama, i altra gent s’hi pot afegir, gent que no ens coneix, que per solidaritat amb qui ens acusa, per altres traumes anteriors, pel que sigui, pot fer la pilota grossa i embolicar la troca de valent. L’altre dia vaig escoltar una entrevista a Sílvia Intxaurrondo, que explicava que difícil és, avui dia, rebatre una mentida. I que difícil és l’equilibri: que tothom que sigui agredit pugui ser acompanyat, però que no sigui tan escandalosament fàcil ensorrar una persona i el seu entorn.
Perquè és molt fàcil, destruir. Rossini va parlar-ne, a la seva esplèndida ària de La calúmnia del Barber de Sevilla. Escolteu com, per baix, la calúmnia va fent el seu camí, com, a poc a poc, va creixent, va fent-se forta, fins que l’envilit calumniat, esclafat, només pot demanar morir.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
