Una caseta blanca. A prop del mar. Amb un pi que m’ha vist créixer, i alguna rosa al jardí.
Quatre parets que s’han expandit, cap amunt i cap als costats, adaptant-se a la família que ha anat creixent. El record dels padrins feinejant al jardí, a la cuina, a la cotxeria. Les passes primerenques i vacil·lants dels meus fills a la terrassa. La llar de foc a l’hivern, sentint espetegar els tions cremant-se. Les tempestes en què sentíem el mar bramulant i l’agitació frenètica de la ventada al pinar. L’ombra benèfica a l’estiu, la mandra de les migdiades.
El ressò de les converses. Les cigarres impertèrrites i tossudes, entabanant amb el seu so inmisericorde les tardes d’estiu. Els caminois vibrants i sinuosos de les formigues.
Aquella òliba majestuosa que vèiem volar de nit, silenciosa i greu, i aquella gata que passava veloç, i que ens mirava fastiguejada, pensant-se que havíem ocupat el seu espai. L’abeurador per als ocells. Les persianes verdes. La resina enganxifosa. L’olor de protector solar i de citronella.
El papamosques que enguany ha fet un niu amb ous blaus, que a principis de juliol han esclatat en piuladissa alegre. La piscineta de plàstic en la qual els menuts de la família xipollejaven alegres, l’hamaca que un dia ens van robar. El fil d’estendre, amb un esclat multicolor de tovalloles i banyadors.
Els peus d’ànec, les ulleres de busseig, l’alenador, els cubells de platja, les pales i rampins. Les troballes del mar: pedres maques, esquelets d’eriçons, petxines. La llibertat que estrenes quan tens dotze anys i una bicicleta. Dinar amb la sal a la pell, perquè tanmateix a la tarda et tornaràs a posar en remull.
Les cadires a la fresca, pel capvespre, amb la padrina fent randa i saludant qui passava. Aquests veïns de tota la vida, que ja són amics.
Pensar, durant els llargs hiverns a Barcelona, que allà hi ha la casa, esperant pacient. Tornar-hi un any més gran, un any més sàvia, i reconeixer-te tu, però ja no tu, perquè el que has passat t’ha transformat, però la casa és la mateixa, i allà et recol·loques. Retrobar els amics de sempre, amb qui ens hem pelat els genolls, amb qui hem nedat fins tenir els dits ben arrugats, amb qui hem començat a conduir un cotxe atrotinat per anar a les festes dels pobles. Els enamoraments d’estiu. Les converses llarguíssimes a la vora del mar, amb gust de sal i de vent.
La porcella rostida el dia de la Mare de Déu d’agost. El cava, el gelat d’ametlla crua, l’ensaïmada farcida, la taula tota oberta, i una jerarquia per edat: en un extrem la trona i els nens, els padrins a l’altra punta, i nosaltres, amb recança, adonant-nos que ens anàvem movent de lloc a mesura que els anys passaven, els vells marxaven i arribaven els menuts.
Ara, que segurament he passat més estius dels que em queden per viure, em vaga de mirar la casa estimada i saber que algun dia jo també seré un record en el cor dels que he estimat, i confio que tot el que hem passat junts en aquest espai serà un tresor que els acompanyarà sempre.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.