Els marcians som nosaltres

El CCCB dedica una exposició a la nostra relació amb el planeta Mart

Valles Marineris: El gran canyó de Mart (mosaic d’imatges preses per la Viking Orbiter 1)  © NASA/JPL-Caltech  


Imagina’t com a un humà antic, que amb prou feines coneix el terreny que trepitja i que encara no ha trobat explicació al comportament del món on viu. Mires al cel de nit i hi veus un esclat d’estrelles i un d’aquests punts no brilla com els altres. Brilla vermell. Des de l’inici dels temps, els humans hem mirat al cel buscant respostes, explicacions al que vivíem, patíem o esperàvem, però aquesta mateixa observació ens ha dut a noves preguntes i la voluntat de saber.

El planeta Mart és visible a ull nu des de la Terra, i els antics el van fer correspondre amb el déu de la guerra. Es va dir Nergal a Babilònia, Ares a l’antiga Grècia, Auqakuh pels inques, noms diferents per a la personificació dels mateixos atributs. La guerra, sí, i la por, la mort i la destrucció que comporta, i alhora, la protecció dels conreus, del naixement de l’aliment, d’una vida que tornava a néixer amb la primavera, al març, el mes que els romans van consagrar al seu Mart.
 

Esquerra: Mars Balearicus. 400 a.C. Bronze. ©Museu de Mallorca / Dreta: Escarabeu amb una representació del déu babilònic Nergal. Finals del segle V aC o primeria del segle IV aC. Jaspi verd (escarabeu); plata (anell). © Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera


El CCCB dedica una nova exposició a la història que els humans hem fet sobre el planeta vermell, com ens hi hem projectat, des de l’antiguitat fins avui dia. Mart. El mirall vermell (que es pot visitar fins a l’11 de juliol) estava prevista pel 2020, però una pandèmia que algun déu amb mal humor va llançar sobre nosaltres l’ha fet coincidir, feliçment diria jo, amb l’aterratge del Perseverance al cràter Jezero del nostre planeta germà, i, qui sap si algun dia, casa nostra.

L’exposició, comissariada per Juan Insua, ens porta per la història comuna dels humans i de Mart, a través de representacions mitològiques del déu, de la visió del cosmos que va plasmar Ptolemeu a l’Almagest i d’una infinitat de creacions humanes sorgides de la fascinació i les possibilitats gairebé inacabables que oferia un planeta tan proper i tan desconegut, i així, tan llunyà. Un llenç blanc (o vermell) sobre el qual els autors han abocat especulacions, fantasies i terrors de ciència-ficció, des de La guerra dels mons d’H.G. Wells, passant per les novel·les pulp d’Edgar R. Burroughs i les Cròniques Marcianes de Ray Bradbury, fins a les pel·lícules que, després de la Segona Guerra Mundial, van portar les invasions marcianes (i una mica comunistes) als autocines dels Estats Units.
 

Herbert George Wells The War of the Worlds, amb il·lustració de coberta de James Gary Whitman Publishing, 1938 © David Saunders Collection


Mart. El mirall vermell també explica la història del coneixement humà sobre el planeta, dels seus observadors i de la ciència, una tasca cooperativa feta a través de generacions, que ens hi ha apropat. No hi falten Schiaparelli, Asaph Hall –que en va descobrir els dos satèl·lits i va batejar-los Fobos i Deimos, la por i el terror fills de l’Ares grec– i Percival Lowell i els canals que va assegurar haver vist a la superfície marciana. Entre molts dels audiovisuals que acompanyen el trajecte hi ha Blues per a un planeta vermell, el capítol que Ann Druyan, Steven Soter i Carl Sagan van dedicar a Mart a la seva sèrie Cosmos. Sagan hi explica, entre moltes altres coses, que la primera ordre que tenia la sonda Viking que hi va aterrar era fotografiar-se els peus, com faria un humà qualsevol animat a compartir un viatge de vacances, perquè des de la Terra poguessin saber si el sòl marcià era prou ferm per sostenir-la.


Al segle XXI, Mart és també un lloc on buscar respostes o intentar veure un possible futur terrestre amb anticipació. La desertització del planeta, del nostre, i la crisi climàtica ens obliguen a buscar solucions a curt, mitjà i llarg termini i la història de Mart ens pot servir de mirall. El Perseverance té l’encàrrec de buscar restes de vida microbiana en un planeta fred, desèrtic, on la vida humana no és possible ara mateix. No sabem si la vida hi va habitar algun dia o ho farà en un futur. De moment, la intel·ligència que Lowell va relacionar amb la construcció dels canals que va veure a Mart es trobava només a la seva banda del telescopi, a la Terra, i els humans som els únics éssers vius que hem pensat, interpretat, observat i viscut el planeta vermell. En la distància, sí, però els marcians som nosaltres.
 

Percival Lowell observant a través del seu telescopi © Lowell Observatory collection


Mart. El mirall vermell

Del 25 de febrer a l’11 de juliol de 2021 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

L’exposició aborda el nostre vincle amb Mart des de l’antiguitat fins als nostres dies i s’acompanya d’una programació paral·lela de debats, cinema, trobades amb experts i activitats educatives.

 

 

Nou comentari

Ajudeu-me
A canviar per roses les espines
One
Més entrades...