A finals del segle XIX es van posar de moda els anomenats “panorames”, uns espectacles immersius que permetien admirar pintures en immenses rotondes amb una visió en 360°, després que el públic hi accedís a través d’una rampa. Aquest tipus d’instal·lacions, possibles gràcies a les noves tecnologies de l’època, oferien un punt de vista inaudit i nou de les imatges i van ser molt populars. Era la tècnica pionera i més primitiva del que avui en dia és el 3D o la realitat virtual. A l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 hi havia tres “panorames”, un dels quals, instal·lat a la plaça Catalunya i que mostrava una escena pictòrica de la batalla de Waterloo, s’hi va quedar dos anys més per aprofitar el seu gran èxit.
Panorama, en grec, es refereix al concepte de “visió total”. I ja se sap que és impossible abastar una visió completa de les pràctiques artístiques que es realitzen actualment en el context de Barcelona i el seu entorn però precisament aquesta és la intenció que té el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) quan ha engegat la sèrie Panorama, que ara obre la seva primera edició amb una exposició col·lectiva que inclou 17 projectes transdisciplinaris d’artistes que viuen i treballen a la ciutat. Sovint s’ha acusat al museu de no estar prou amatent al que succeeix en l’escena artística local més emergent o de no haver patrocinat prou noves produccions dels creadors que hi treballen ben a prop. Panorama vol omplir aquest buit i contribuir al diàleg i a l’encontre entre el museu i els agents artístics locals, sobretot els que encara no han arribat als circuits museístics.
En aquesta edició inaugural, que es podrà veure fins al pròxim 27 de febrer, s’ha encarregat coordinar el projecte a un equip curatorial format per una persona de dins de la casa –Hiuwai Chu– i el duet de comissaris de Latitudes –Mariana Cánepa i Max Andrews–-, una fórmula –algú de dins i algú de fora– que es repetirà en cada edició de Panorama, un esdeveniment que es preveu que sigui triennal. Precisament la nova directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, ha anunciat que la pròxima edició tindrà lloc el 2024 coincidint amb l’obertura de l’ampliació del museu i tindrà com a tema central les pràctiques de pedagogia radical de l’art.
De moment, però, aquesta primera edició, concebuda amb no pocs obstacles per culpa del confinament i la pandèmia, no té pròpiament un tema concret però sí que neix amb la voluntat de, segons Hiuwai Chu, “construir un diàleg entre el museu i la creació actual tant en arts visuals, com en performance, música i pràctiques artístiques de difícil catalogació”. Mariana Cánepa afegeix que aquesta és “una exposició que recull l’energia del que està passant a Barcelona artísticament”.
El títol d’aquesta edició, Apunts per a un incendi dels ulls, és també el títol del poemari de l’escriptor Gabriel Ventura, autor inclòs dins del grup de creadors que participen a la mostra, una prova més del caràcter transdisciplinari del projecte. “El títol qüestiona el predomini de la visió i justament amb aquesta mostra volem donar importància a la resta de sentits –apunta Chu–. De la mateixa manera, la paraula “apunts” fa referència a un procés no tancat. Les obres d’aquesta exposició són, de fet, els nostres apunts”.
Una de les obres de l’exposició que més s’apropa a aquest concepte d”apunt” és la que actua com a portal d’entrada del recorregut. És una mena d’arc, realitzat en cartró pedra, que evoca l’univers dels cabarets i espectacles de varietats desapareguts del Paral·lel. Aquest és un tema recurrent en l’obra d’Antoni Hervàs, que ha construït el portal amb papers reciclats que documenten la pròpia concepció del projecte i el mural pictòric de 24 metres de llarg que està a punt d’acabar davant l’antic edifici del Teatre Arnau. Només entrar a l’exposició també s’exposa el projecte La ciutat com una exposició, del col·lectiu Ruta de autor, que parteix justament d’una investigació d’arxiu sobre els panorames de l’Exposició Universal del 1888. Marc Vives, per la seva banda, exposa un vídeo amb pretensions immersives en què l’artista, nedant des del mar, observa la Costa Brava.
La pintura també està present a l’exposició amb una instal·lació de grans dimensions amb gairebé una cinquantena de quadres de l’artista danès resident a Barcelona Rasmus Nilausen, inspirada en el Teatre de la Memòria del filòsof renaixentista Giulio Camillo. L’italià va invertir la perspectiva del teatre clàssic situant l’espectador a l’escenari central amb la intenció impossible de representar tot el coneixement humà i del cosmos.
També té un caràcter immersiu l’audiovisual en pantalla doble del duet El Palomar, una poètica recreació de l’internament en un manicomi del president del Tribunal Suprem alemany Daniel Paul Schreber, a finals del segle XIX, per afirmar que se sentia una dona. Schreber va ser diagnosticat amb un reguitzell de malalties mentals –Freud va considerar que patia de demència paraoide– però mai ningú el va tractar com algú que se sentia dona. Les artistes d’El Palomar han elaborat “una reescriptura” de la vida de Schreber “des de l’experiència LGTBI”. “A Schreber avui en dia segurament se li permetria ser el que volgués”, asseguren. Aquesta obra va participar l’any passat en la Biennal d’Art Contemporani de Berlín.
En el passadís de l’exposició, a la segona planta del museu, unes teles de colors pengen de les columnes del museu a la manera de les veles d’un vaixell. Aquesta bella instal·lació és una obra de Rosa Tharrats que pretén cridar l’atenció sobre la vulnerabilitat dels oceans. I en una de les sales una columna “falsa” del museu penja del sostre en l’obra La perla d’Eulàlia Rovira.
Ecologia, temes queer o les migracions i la identitat són temes que van apareixent en el recorregut. Per exemple, l’artista francès d’origen alemany resident a Barcelona Adrien Schindler posa el dit a la nafra amb la trilogia audiovisual Tetuan, Tetuan sobre la relació entre el Marroc i l’Estat espanyol. En la mostra es presenta la primera part de la peça, rodada a Barcelona, i està pendent de rodar una segona part a Madrid i la tercera a Tetuan. L’iranià resident a Barcelona Arash Fayez mostra una autèntica odissea burocràtica, amb 310 documents, per legalitzar la seva condició d’emigrant als Estats Units i a Europa, i Laia Estruch, amb so inclòs, ha instal·lat una gran xarxa que acabarà sent l’escenari per a unes performances sobre les aus migratòries.
L’exposició proposa obres més narratives com la sèrie de fotografies d’Aleix Plademunt, una mena de particular història del món, i altres de col·laboratives com el projecte de nyamnyam i Pedro Pineda al voltant d’uns troncs d’arbres d’una iniciativa forestal sostenible que es transformen en mobiliari. Stella Rahola Matutes exposa una sensual instal·lació escultòrica amb filferros, cabells artificials i peces de vidre bufat, mentre que Clàudia Pagès barreja text, imatge i dansa en una instal·lació de vídeo de 360º sobre les rutes marítimes globals, rodat a llocs emblemàtics del port de Barcelona.
Apunts per a un incendi dels ulls. Panorama 21
Del 22 d’octubre de 2021 al 27 de febrer de 2022 al Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
La primera exposició de Panorama, una nova sèrie de projectes transdisciplinaris que explora les estètiques i les pràctiques artístiques contemporànies a Barcelona i al seu voltant.
