“Sigues rar, continua sent rar”, aconsellava sempre a Santi Moix (Barcelona, 1960) el seu amic i galerista Paul Kasmin a Nova York. I, sortosament, l’artista no ha deixat mai de fer-li cas perquè Moix és un artista que mai s’ha deixat emportar per modes fins al punt que en els darrers anys ha esdevingut, entre d’altres coses, un pintor de flors, un gènere clàssic que no és que tingui massa prestigi en les tendències més rabiosament contemporànies de l’art. És clar que les flors que pinta Moix poden amagar, darrere la seva bellesa aparent, misteris inquietants i alguna cosa que potser no ens acaba de quadrar.
Hi ha en tota l’obra de Santi Moix una tensió gens dissimulada entre allò bonic, allò colorista i allò amb aparença de feliç, i el caos i el desordre més absolut. És una suggeridora dicotomia, un joc de contraris artístics, que podeu comprovar a la gran exposició que ocupa totes les sales dels Espais Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, i que es pot veure fins al 16 de juliol. El “rar” Santi Moix presenta així a la seva terra l’exposició més àmplia de tota la seva trajectòria, molt marcada per residir a Nova York des de principis dels anys 90, encara que, cada cop més, assegura, compagina la seva vida entre la ciutat americana i Catalunya. Malgrat que la seva obra no és coneguda aquí pel gran públic, en part, segons diu, pel fet d’estar establert a Nova York des de fa tant de temps, sí que darrerament ha realitzat treballs locals com l’encàrrec de pintar les parets de l’església romànica de Sant Víctor de Saurí, al Pallars Sobirà.
Als Espais Volart, Moix ha reunit una vuitantena d’obres, entre pintures, escultures, dibuixos, gravats, ceràmiques i pintures murals, fetes des del 1998 en endavant, un període de gairebé un quart de segle, des que l’artista va començar a treballar amb el galerista Paul Kasmin, que per desgràcia va morir prematurament el 2020. És la raresa de la que parlava Kasmin la que fa que Santi Moix se senti molt identificat amb el títol de l’exposició, La costa dels mosquits, suggerit pel comissari de la mostra, Enrique Juncosa, i que és una al·lusió directa a la novel·la homònima de Paul Theroux, adaptada al cinema el 1986 per Peter Weir i protagonitzada per Harrison Ford i River Phoenix, i també a la televisió en una sèrie recent. A la novel·la, un inventor excèntric arrossega tota la seva família a establir-se enmig de la selva centro-americana per construir una nova societat utòpica, que acabarà fracassant. Un somni benintencionat que acaba esdevenint un deliri insuportable.
Per sort, malgrat el desordre i el garbuix de molts dels elements que apareixen a les seves obres, l’art de Santi Moix està lluny de fracassar i en certa manera constitueix un exorcisme vital que acaba recol·locant-ho tot. És el mateix poder transformador de l’art que l’artista evoca quan assegura que “les grans obres d’art van sempre de dins cap enfora, en la mateixa direcció que va la naturalesa”. “Si aconsegueixo que les meves obres d’art facin una mica de soroll i que enalteixin l’esperit de la gent, ja em dono per satisfet”, afegeix.
En certa manera, tota l’exposició acaba constituint un gegantesc i continuat autoretrat del seu autor, en què aboca estats emocionals, viatges, lectures… L’obra que inicia el periple expositiu, Desequilibri harmònic (1998), és una mostra de la tensió entre ordre i desordre, amb formes orgàniques que s’amunteguen unes sobre les altres en una intensa i pacífica superfície blava. En la majoria d’obres de Santi Moix es posa de manifest l’absurditat de la divisió entre figuració i abstracció i en elles hi conviuen formes estranyes i gairebé alienígenes amb d’altres totalment reconeixibles com plantes, flors, animals com pops, mosquits i ases. Trobem també paisatges tan rurals com urbans, que es refereixen als seus viatges al Marroc, el Japó o la mateixa ciutat de Nova York, com succeeix a l’extraordinària pintura Traffic I (2008-2009), que evoca les llums nocturnes i l’arquitectura de la Gran Poma amb un cel porpra. A Pantoon Bridge (2007), Moix converteix la visió a la matinada d’un pont flotant a Benarés en una cua de personatges i formes oníriques. Al Japó, Moix va pintar en grans formats els espectaculars festivals de focs d’artifici anomenats Hana Bi (Flors de foc) amb una tècnica de pintura Flashe sobre Tyvek, un material que permet enganxar i desenganxar l’obra a la paret amb facilitat i sense que es faci malbé. Una tècnica que hauria frisat de tenir a l’abast el mateix Miquel Àngel.
Molt interessants són també les pintures de la sèrie relacionada amb el concepte de Rippling, que prové de la psicologia existencial i que es refereix a com tothom crea uns cercles d’influència que ens envolten i que s’estenen com els cercles a l’aigua quan cau alguna cosa. És una influència que continua després de la mort. Moix representa aquest concepte en uns quadres de fons blanc amb una sèrie de cercles entrellaçats, similars a cadenes o garlandes. Una representació d’aquella sentència que diu: “Tot està connectat”.
I és que Moix, a més a més, està convençut que a la vida s’han de seguir els senyals, res és per atzar. Un dia, va veure que un noi al desert del Marroc duia un recipient fet amb pneumàtics, i, fascinat, amb l’ajut d’artesans nadius, es va animar a fer escultures amb restes de pneumàtic de bicicleta. Moix defensa especialment els artesans, amb qui ha realitzat nombroses ceràmiques, també presents a la mostra.
L’altra faceta de Moix és d’il·lustrador: canvia un xic el registre de la seva pintura, i esdevé un dibuixant exquisit i narratiu. És curiós que ell que, des de ben petit, dibuixava a totes hores, confessi ara que va passar molt de temps abans que s’atrevís a mostrar els seus dibuixos perquè li feien vergonya. Gràcies als encàrrecs editorials per il·lustrar grans obres literàries com El Quixot o El nom de la rosa, d’Umberto Eco, va poder demostrar com de bo era. A l’exposició, l’artista presenta una instal·lació efímera: una dibuixada directament a la paret i una altra feta amb la tècnica de Flashe sobre Tyvek. Extraordinària és també la seva visió, aquest cop en aquarel·la, del llibre Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain.
A la sala gran de la planta inferior dels Espais Volart, és on Santi Moix ha desplegat a en una instal·lació a gran escala a les parets, les flors que han acabat sent una obsessió per ell des de que el 2014 l’impressor japonès Jo Watanabe li va demanar una col·laboració en què havia de pintar-les. A partir d’aquí, i recollint tota la tradició de la història de l’art de la representació floral, sigui en bodegons o herbaris, Moix no ha deixat de pintar de flors, moltes de les quals no podem identificar del tot perquè ja sabem que el somni i la fantasia són trets identificadors dels rars.
