Quan d’aquí tants anys algú vulgui saber com van viure els artistes catalans el confinament del 2020, ho tindran ben fàcil: la Fundació Vila Casas n’ha recollit el testimoni d’un centenar i ara i fins al 24 de gener l’exposa al Museu Can Famis. Això va anar així: quan els museus estaven tancats i tothom es dedicava a fer contingut on-line, Àlex Susanna i Mercè Vila Rigat van tenir la idea de fer una crida, d’estimular i pessigar els artistes, perquè cadascú, des del lloc on estigués tancat, els enviés, plasmat en una foto i en un text, com se sentien. Quan van veure que rebien moltíssimes respostes i que la qualitat i l’interès era superior al que imaginaven, els van proposar un següent pas: exposar-ho, i amb dues possibilitats: mantenint l’obra original, o repensant-la.
Si el món d’avui és imprevisible, aquesta iniciativa, també: hi ha hagut artistes a qui els hi han proposat de formar-ne part, i n’hi ha hagut d’altres que s’han proposat ells mateixos. Alguns tenen vint-i-pocs anys; d’altres, vuitanta-i-tants. Alguns han tingut el coronavirus i fins i tot han estat a punt de morir, d’altres, com que no podien anar al taller, han creat amb el que tenien a casa: capses de fruita, benes, plats, vestits. A uns la situació els ha impactat tant que han canviat tant l’estil que ni se’ls reconeix, i d’altres, s’han vist incapaços de fer res.
“Dins d’aquest context estrany, fragilíssim, tots reaccionaven a cop calent, no hi havia temps per reflexionar, per això moltes obres són com un esbós espontani”, diu Mercè Vila. Àlex Susanna afegeix que “en pocs casos, fins i tot a nivell internacional, tindrem un document com aquest que ens permetrà saber com l’experiència del confinament va impactar en els artistes d’un determinat país”. Us convidem a veure’n catorze i ha descobrir quina història particular hi ha al darrere. Tenint present que, com afirma Susanna: “Moltes d’aquestes obres són embrions d’obres futures. De fet, són obres simptomàtiques, de què? De molts canvis que encara ni ens imaginem”.
1. Eulàlia Valldosera.
Enviat des de Farrera l’1 d’abril.
Va ser la primera a respondre. Ho va fer amb una obra que és el la que afina tota l’exposició. És no-res i a la vegada tot: una selfie del seu ull amb una llàgrima cristal·litzada.
2. Vicenç Vilaplana.
Enviat des de Cànoves l’1 d’abril.
3. Patricio Reig.
Enviat des de Milà el 4 d’abril.
Quan el fotògraf Patricio Reig surt a passejar pel carrers de Milà per primera vegada després del confinament, passa a prop de Sant Pietro in Montorio de Bramante. Els carrers encara són pràcticament desèrtics però veu, al fons, una figura masculina que s’acosta. Treu la càmera que porta penjada a l’espatlla i dispara dues fotografies procurant passar desapercebut i no incomodar un home vestit elegantment i amb la mascareta a sota del nas, que camina amb pas ferm i una carpeta a sota del braç. El sol impacta directament la cara del “no figurant” i les seves mirades es creuen per un moment tot i l’encegament provocat pel sol. El fotògraf sap que, si tot ha sortit com espera, ha fet la fotografia.
4. Salvador Juanpere.
Enviat des de Mira-sol el 4 d’abril.
Quan es va confinar li faltaven la meitat dels materials per treballar d’escultor. Després de molts dies de no fer res, va comprar benes d’escaiola a la farmàcia, un servei de paqueteria li va dur guix Exadur i va entomar un projecte que sempre havia volgut fer i que sempre havia quedat frustrat: reproduir dos cubs, el de Giacometti i la Melancoliah de Dürer. Va propiciar un diàleg inèdit entre dues figures geomètriques icòniques: una renaixentista i l’altra, contemporània. 
5. Ignasi Aballí.
Enviada des de Barcelona el 6 d’abril.
L’obra d’Ignasi Aballí reflexiona sobre els límits entre allò artístic i la seva relació amb la vida quotidiana, d’on extreu bona part dels seus materials. Durant el confinament, Aballí sortia a comprar el diari i retallava els titulars on apareixien citades les diferents fases. L’obra: quatre fulls en blanc on podem anotar mentalment què va suposar per a nosaltres cada fase del confinament.
6. Mario Pasqualotto.
Enviada des de Barcelona el 10 d’abril.
La seva mare estava a càrrec seu, però, com que estaven confinats, només la podia veure un cop a la setmana. A l’angoixa de saber que algú depèn de tu i no hi pots ser, se li va sumar que tampoc podia anar a treballar al seu estudi. Se li va acabar el material de dibuix i, com que tenia la vaixella de noces de la seva mare, cada dia va crear en un dels seus plats. El títol és Casa-niu, i és ple d’espines.
7. Daniel Berdala.
Enviat des de Barcelona l’11 d’abril.
Daniel Verdala és un pintor abstracte que va estar a punt de morir pel coronavirus. Es va recuperar, va tornar a pintar, però tot d’una va veure que no podia fer el que feia abans i va dibuixar una figura d’esquenes, cosa que no és gens habitual en la seva obra. En la primera càpsula havia fet un paisatge abstracte, mentre que en aquesta segona apareix una figura humana, que podria ser algú que torna de la mort després d’haver-la vist de cara.
8. Jose Bonell.
Enviat des de Vilanova i la Geltrú el 20 d’abril.
Per a Jose Bonell, estar confinat és l’estat natural de l’artista. L’escena que veiem ens recorda els escenaris habituals del pintor amb elements repetits dins d’escenaris desolats: taules, unes mitges, unes sabates i la punta de la lluna al fons.
9. Anna Ill.
Enviat des de Londres el 28 d’abril.
L’artista multidisciplinària Anna Ill passa el confinament al seu pis de Londres, on viu des de fa un temps. Davant la impossibilitat de desplaçar-se fins al seu estudi, es veu obligada a treballar amb els materials que, arbitràriament, té a casa, i recupera set vestits que ha col·leccionat els darrers cinc anys, procedents de Venècia, Londres, San Francisco, Ciutat de Mèxic, Barcelona, Hèlsinki i Nova York. Els disposa l’un al costat de l’altre, penjats a l’espera que passi alguna cosa mentre el món sembla haver-se aturat en el temps. El temps d’espera, la memòria amagada rere cada vestit de segona mà, el misteri o la intimitat floten al voltant dels set vestits, un per cada dia.
10. Jordi Mitjà.
Enviat des de Lladó l’1 de maig.
A la primavera una senyora de Girona va mirar el riu d’Onyar, va veure un cap submergit i es va pensar que era un cadàver. Va trucar a la policia, i va resultar ser una escultura. La directora del museu d’art de Girona va dir que semblava una rèplica d’una obra antiga, i, al cap d’uns dies, el Jordi Mitjà va dir: “Fa anys vaig fer una rèplica de la Santa Teresa de Bernini per una discoteca de Girona”, i la pregunta que es feia tothom: “Com pot ser que anés a parar a les aigües d’Onyar?” Mitjà l’havia regalada a un amic, que va dir que feia molts anys que l’havia perdut de vista perquè li havien robat. D’aquesta història en va fer aquesta obra que va titular L’èxtasi del confinament.
11. Stella Rahola Matutes.
Barcelona, 1 de maig.
Va ser la primera artista que van convidar i de les últimes a respondre, i amb motiu: va recollir tot el confinament. Com? Creant un web en què convidava gent de tot el món a treure el mòbil per la finestra, gravar un minut en àudio i el publicar-lo. De manera que podies anar a Londres, on el confinament va arribar més tard i encara se sentia el soroll, o a Barcelona, que ja estava en silenci. Quan li van dir si volia participar a l’exposició, va materialitzar aquesta idea en una mena de trompeta de vidre que, connectada a un Iphone, fa sonar els tres-cents silencis que li van enviar, un rere l’altre, com si fos la sinfonia del confinament. Hi ha uns cabells tallats que mostren que per passar a una nova fase primer ha de morir l’anterior.
12. Març Rabal.
Enviat des de Barcelona el 10 de maig.
Va animar els objectes que tenia a casa: copes, sabates, llibres.
13. Yago Hortal
Enviat des de Barcelona el 7 de juny.
És un pintor que fa esclatar els colors més vius: fúcsies, fluors, verds, blaus, grocs. De sobte presenta un teló fosc, que està als antípodes d’aquella vitalitat.
14. Carlos Pazos.
Enviat des de Trasanquelos l’11 de juny.
L’obra es diu Acaramelémonos o Let’s stick together o El virus del amor. El dia que començava el confinament, Carlos Pazos havia d’inaugurar una exposició a la galeria ADN, on se celebraria el cinquantè aniversari de la seva trajectòria com artista. Com que no la va poder inaugurar, quan li van demanar la càpsula, va partir d’una de les sèries que havia de presentar-hi, on juga amb la idea d’imatges lenticulars. Hi apareix la seva dona, amb qui estava confinat, i amb qui representa una escena de la pel·lícula La dama i el rodamón. La part verda que va conquerint la imatge és el virus de l’amor.
0
0
