Buhos
De petit volia jugar tot el dia,
el carrer va ser per mi la meva guarderia.
Vam caure jugant a la plaça,
vam teixir una cuirassa
que avui ens protegeix d'aquest desastre.
Als vuitanta les tardes eren llargues i dures,
érem els amos de les nostres aventures.
I cada vespre sortien milers d'espurnes,
no com ara que els fem créixer dintre les urnes.
Vaig sortir amb un nus a la gola
el dia que em van fer fora de l'escola,
vam profanar les seves "capillas":
"Señor Solé, siga de rodillas".
De nens pintàvem un estel a la paret
i ens escalfàvem a les nits quan feia fred.
A l'any 2.000 ser independentista
era passar-se el joc de l'optimista.
Em van trencar el cor a la primera,
els vaig veure abraçats tan a prop de l'era,
plorava i no entenia que passava,
sabia que l'estimava.
Escriure històries em salvava,
rimava cada nit mentre fumava,
vaig descobrir l'hivernacle,
serè la rimo, però fumat faig espectacle.
Mai podré oblidar el dia
que vaig veure la primera ecografia,
o quan la mare dels meus fills
em mirava somrient,
vam sentir com el seu cor bategava lentament.
La Carmeta va marxar al vespre
i vaig aprendre que els avis són per sempre.
Ser ric no és acumular el capital,
és tenir els avis al dinar de Nadal.
Nedant he tornat d'una illa
per veure la meva filla,
el nano m'influencia,
aprenem junts cada dia.
I ara sé que vull guanyar la batalla,
i tancar-li la pantalla.
Vaig veure el millor equip del món,
em vaig creure que tornava Puigdemont,
vaig creure que tindríem un país:
L'1 d'octubre vaig ser tan i tan feliç.
Amb el pare comentem
tots i cada un dels partits.
I si acaba a mitjanit
ho comentem des del llit.
M'agradaria poder marxar abans,
no m'imagino la vida sense ell.
Persegueixo la meva utopia,
i no deixo d'intentar-ho cada dia,
sempre em penso que serà l'última gira:
serà la pasta o serà l'ego qui m'estira?
Ja no vull que em donin cap més premi,
em torneu més estúpid i bohemi,
i si rebo tres o quatre pals,
escrivint és com curo els meus mals.
Fa vint anys que tinc vint anys,
ja no comparteixo banys amb estranys,
ja fa temps que l'únic que em col·loca
és posar-te rimes a la boca.
Vull tornar al pati de l'escola,
tornar a amagar-nos en aquell altell,
veure jugar el Barça de Guardiola,
i escoltar el català per Calafell.
Tornar els divendres a la pista,
i fumar d'amagat darrere el castell,
escoltar un guitarrista
i acabar cantant una cançó amb ell.
Vull tornar a jugar sense samarreta,
vull descobrir altra vegada el món,
fer un verset i que m'esclati la llibreta,
i anar corrent a beure de la font.
Tornar a anar amb la bicicleta,
portar-li flors als meus enterradors,
vull tornar a ser un poeta,
i vull deixar de ser famós.
Si plores amb una cançó meva,
em poses del tirón a tallar ceba,
els diumenges són una depressió,
si tu em menges, em trobo millor.
No suporto els enterraments,
no porto bé el pas del temps,
em van superar les modes,
però he après a aterrar sense rodes.
I tot el que escric,
tot el que em dic,
tot ho estripo
la mateixa nit.
Si em disparen,
poso el pit.
Tinc l'esperança
de creure't algun dia,
però em cansa molt
la teva hipocresia.
Quan més difícil,
quan més es torça,
disparo el míssil
amb més força.
