Sempre m'ha fascinat que al cos humà s'hi trobin petits mapes que contenen el cos sencer: punts amb terminacions nervioses de cada òrgan a les plantes dels peus i als palmells de les mans. Fins i tot diuen que també es pot llegir i interpretar l'iris de cada ull, amb el seu patró irrepetible, ben bé com l'estructura única dels flocs de neu. Contemplar l'obra del pintor i escultor alemany Anselm Kiefer (1945) a la Fundació Catalunya La Pedrera és deixar-se meravellar per un joc de correlacions semblant. És advertir les correspondències subtils entre allò més petit i allò més universal, ja sigui el pes de la història, els mites i llegendes, la natura o el cosmos.
És la primera vegada que es dedica a Barcelona una exposició monogràfica a un dels artistes contemporanis més consagrats d'Europa. La mostra, comissariada per Walter Smerling, es podrà visitar fins al 24 de gener i el títol, La vida secreta de les plantes, és un homenatge de Kiefer al filòsof britànic Robert Fludd, pertanyent a la tradició hermètica i cabalística del Renaixement, per a qui no existia cap planta que no tingués la seva estrella corresponent al cel. Partint d'aquesta idea, Kiefer va crear una sèrie de catorze obres de gran format que són paisatges estel·lars, cels nocturns amb alineacions matemàtiques i incrustacions matèriques: la gran majoria amb branques que poden ser alhora llamps, espines, arrels o vèrtebres; i un –el que més m'ha colpit de la sèrie– amb petits retalls de tela, innocents, un firmament de vestidets que podria representar el cel dels nonats. A cadascun dels quadres d’aquesta cosmogonia, les estrelles porten inscripcions numèriques que corresponen a la catalogació astronòmica de la NASA, però podrien ser també una evocació simbòlica dels tatuatges de les víctimes de l'Holocaust. Al costat, una peça escultòrica anomenada Sternenfall [«Caiguda d'estrelles», 2015] presenta un gran vestit brut i esparracat que sembla el sudari d'un cos i una ànima ja esvaïts i del que cauen tot de vidres petits amb més números d'identificació estel·lar. No se'm fa difícil d'imaginar que si tots els estels caiguessin a terra, sonaria l'estrèpit d'una trencadissa de vidres com aquests.
Gran part de l'obra d'Anselm Kiefer és una indagació crítica en la història recent d'Alemanya. Nascut el 1945, l'artista no pot tenir records personals del nazisme, però es reapropia i reinterpreta objectes, textos, imatges i gestos per escrutar la memòria col·lectiva del feixisme i denunciar-ne els silencis i oblits acomodaticis. Quan era més jove, tanta audàcia li va valer la incomprensió dels seus compatriotes, sobretot arran de la performance «Ocupacions» de finals dels anys seixanta, en què es fotografiava a ell mateix fent la salutació nazi davant del mar, d'arbres o de paisatges desolats –se'n pot veure una fotografia en un dels llibres de l'artista exposats. Es tractava evidentment d'una denúncia a la generació anterior a la seva, que havia estat majoritàriament còmplice del nazisme, però alhora era també l'escenificació d'un dubte, d'una interrogació cap a ell mateix: «Qui hauria estat jo, què hauria fet jo el 1930 o el 1939?». S'ho demanava, lúcid, al documental Anselm (2023), que Wim Wenders li va dedicar.
A La Pedrera podem admirar aquest diàleg crític amb la història del seu país i l'intent d'alliberar referents propis de la cultura alemanya de la instrumentalització que en va fer el nazisme amb peces com Les Valquíries (2014) i d'altres que fan referència a la genealogia nacional germànica. És el primer cop que s'exposen a l'Estat les vitrines de la sèrie Opus Magnum (2014-2016), amb vint-i-una peces escultòriques engabiades en vitrines un xic justes, que donen la sensació que la matèria encapsulada a dins és viva i malda per alliberar-se del marc de vidre.
Com en la seva pintura, el Kiefer escultor entrecreua referències científiques, religioses –tant al cristianisme com al judaisme–, històriques, mítiques i alquímiques. Hi ha també peces que són dedicatòries: «Per a Ingeborg Bachmann, el vaixell solar» (2015) i dues més en què ret homenatge a Paul Celan. No cal haver-los llegit, Kiefer afirma que no il·lustra poemes d'aquests autors. Llegir-los el commociona i posa en marxa una cerca plàstica cap allò que és incert. Una de les peces més impactants de la mostra porta el mateix títol que el cèlebre poemari de Paul Celan aparegut el 1952, Mohn und Gedächtnis (2014) [Cascall i memòria]. Es tracta d'una feixuga caixa d'impremta amb els calaixos mig oberts, com un gran cos amb els dintres esberlats. Celan, fill de jueus romanesos exterminats a l'Holocaust, havia destruït un seu poemari anterior pels errors tipogràfics que contenia. Kiefer no només fa referència a aquesta anècdota, sinó que empatitza amb la tortura que devia de suposar per al poeta haver d'escriure en alemany, la llengua dels botxins dels seus pares, i alhora enalteix la cultura europea de la primera meitat del segle XX, amb tot el damunt de la caixa sembrat de roselles que s'enfilen cap al cel.
Però la planta que més brota a l'obra d'aquest artista amb nom d'arbre –Kiefer vol dir «pi» en alemany– és el gira-sol. Si bé ha reivindicat la influència de Van Gogh en la seva joventut, quan amb divuit anys rebé una beca per estudiar-lo als Països Baixos, els seus gira-sols presenten tiges gegants, són totalment negres, cremats, i solen mirar cap avall. És per a ell la planta més còsmica i no només perquè segueix el sol, sinó perquè hi veu el revers de la correspondència que Robert Fludd establia entre plantes i estrelles: «quan observo gira-sols madurs que s'inclinen cap a terra, amb les llavors ennegrides enmig de la corol·la, veig el firmament i les estrelles».
L'exposició es completa amb llibres de l'artista, que Kiefer considera obres plàstiques de ple dret. En destaca un d'enorme, semblant a un còdex medieval, en què hi ha escrita la genealogia de les reines de França. Hi ha també dues escultures de la sèrie Frauen der Antike (2002-2006) [Dones de l’Antiguitat]. Són vestits de núvia fets de guix que aguanten amb gràcia i aparent lleugeresa el pes colossal de llibres i gira-sols gegants de plom. L'artista honora així les grans dones oblidades en la història de la humanitat. És el Kiefer més feminista, a qui fascina també la figura de Lilith, la primera dona d'Adam, que no va voler sotmetre-s'hi.
La vida secreta de les plantes. Anselm Kiefer a la Col·lecció Grothe és un recorregut excel·lent i necessari per endinsar-se en aquest artista que s'autodenomina arqueòleg de la memòria i alquimista. I és que els seus procediments artístics són, com els de l'alquímia, perillosos perquè acceleren els processos dels elements naturals. Kiefer treballa amb colades de plom, amb la cendra que s'enganxa i la que s'espolsa després d'haver cremat i ruixat la superfície dels seus quadres. Metamorfosi és un dels termes claus del seu vocabulari plàstic, vegeu, si no, la seva reinterpretació del mite de Dafne (2016), que ara m'adono que tan bé hauria dialogat amb altres peces a l'exposició Rodoreda, un bosc. Fins al 24 de gener hi ha temps per meravellar-se amb l'alquímia de Kiefer, que és la de retornar a l'art la capacitat de transformar història i mite en coneixement i consciència.
