L’alegria canta, la tristesa escriu

Us oferim un tastet del llibre 'El rastre blau de les formigues', del poeta menorquí

Un és d’on neix, però també de tots els llocs que estima. L’única pàtria és la vida.
 
L’austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida.

Tres somnis de poeta són: viure en una illa literària, tenir una cabana al camp, fer l’amor amb les muses.

Les gallines no poden volar perquè tenen les ales massa curtes. Certs poetes també.

Amb els anys un aprèn a veure quines són les poques coses necessàries i descobreix sobretot quins són els grans poetes essencials.

Fascinat per novel·les com Fam o Benedicció de la terra, he llegit una documentada biografia de Knut Hamsun i la meva admiració per ell s’ha esfondrat. Té raó Molière quan insinua: “Es pot ser bona persona i fer els versos malament”, però també es poden fer grans obres i ser humanament un miserable.

¿I si fóssim només els personatges d’una mala novel·la?

Som allò que creiem i hi ha persones que no creuen en res.

En cotxe el paisatge es veu. A peu o en bicicleta es viu.

Qualitat de vida: poder adormir-te llegint i començar el dia escrivint.

Morir-se de no escriure.

Més que de la tradició, sóc fill de la traducció.

Sé callar en totes les llengües, però el meu silenci més profund, natural, autèntic, és en menorquí.

L’alegria canta, la tristesa escriu.

He sembrat un magraner. Jo el veuré créixer, ell em veurà morir.

Tot allò que he viscut ja era en els llibres.

La pàtria és un sentiment; l’estat, una frontera.

Els enemics (quina paraula més lletja!) són un encant. No et fallen mai.
 

© 2014, Ponç Pons 

Editat per Quaderns Crema. A la venda a partir del 21 de maig.

Nou comentari

Laura
I si l’atzar et porta lluny,/ que els déus et guardin el camí
Més entrades...