Durant molt de temps la Flavia Company va viure més o menys identificada amb el personatge real que signava els seus llibres. És clar que l’autora no és la persona de carn i ossos sinó l’entitat o instància creada per fer-se públicament càrrec de l’obra que produeix. Per norma general, es fa coincidir el nom de la persona amb l’autoria, però és també possible fer servir pseudònims, que amaguen la persona, o heterònims, que no l’amaguen però que la diferencien.
La instància Flavia Company va signar els llibres escrits per la persona Flavia Company durant quaranta anys –des que la persona tenia disset anys fins que va fer els cinquanta-set. La Flavia Company autora, per ser fidel a la persona, sempre havia perseguit dos objectius, segons sostenia un cop i un altre a les entrevistes que li feien: d’una banda, escriure sobre els temes essencials amb total senzillesa, com si els llibres s’escrivissin per ells mateixos, fent invisible la individualitat de qui signava. “Eliminar l’estil personal és el més difícil dels estils”, havia dit en alguna ocasió. D’altra banda, fondre’s amb la literatura, traspassar a l’altra banda del mirall, convertir-se’n, fer-se ficció. Tots dos objectius són sens dubte un camí de despreniment en tots els sentits. I els dos modifiquen pas a pas l’obra, sí, però també la vida que l’ha de fer possible. Per caminar cap a aquests objectius, la Flavia Company deia que estava escrivint un sol llibre, un llibre llarg, de molts títols, tots lligats i relacionats entre ells, creant diverses intertextualitats no només de temes sinó també i fins i tot de fragments, capítols manllevats, històries.
La seva obra comença amb una nouvelle epistolar, Querida Nélida, i la dona per acabada amb una altra nouvelle epistolar, Magôkoro. Arribada aquí, després de quaranta anys d’escriptura i més de quaranta llibres –novel·les, relats, poesia, infantils–, sap que ha acabat la seva obra. N’és conscient durant una seva volta al món que just està fent abans que arribi la pandèmia. Per això, el llibre que surt un cop feta la volta al món, Ja no necessito ser real, la signa un personatge seu, la Haru, un personatge del qual la Company n’havia escrit la vida, la història, i que ara es farà càrrec de convertir la Flavia en personatge –que ja no necessita ser real. La Haru com a autora podria considerar-se la frontissa. Després d’ella, la Flavia ja ha desaparegut, ja no signarà cap llibre més, i deixarà el protagonisme a un altre personatge seu, l’Andrea Mayo, que havia nascut a un relat signat per la Flavia molts anys enrere, La carta perdida de Andrea Mayo. L’Andrea Mayo es converteix doncs en autora i signa una primera novel·la, La planta carnívora, on diu que a partir d’ara explicarà tota la veritat i que tot el que expliqui serà veritat.
L’Andrea Mayo i la Flavia Company han tingut una conversa que reflecteix aquesta particular relació entre el personatge que es converteix en autora i l’autora prèviament convertida en personatge per la Haru. Aquí la reproduïm.
Foto: Àlvaro García Isidro / Tomás Arreche.
Andrea Mayo: Ja ho has pensat, que això és una bogeria?
[La Flavia riu. La diverteix l’equívoc.]
Flavia Company: Ja m’han dit que semblo el Quixot. Tanta literatura… oi? Però tu te n’adones de com és de fascinant que puguem tenir aquesta conversa?
Diguem que a mi no em fascina pas tant com a tu. Jo soc creació teva, però tu no n’ets meva.
Això es podria discutir.
Els teus editors no m’estimen tant com a tu.
[L’Andrea riu.]
No és cert. Dona’ls temps.
Ara jo soc real i tu no?
D’alguna manera és així. Signes articles i ets autora de titulars de premsa. I de llibres. Crees discurs. Tens un ideari. I un nom. I una història.
Una història creada per tu.
Fins a cert punt, només. Ara ets dels qui et llegeixen. Seràs molt més i molt menys del que jo vaig pensar. En qualsevol cas, ets el meu alleujament, el meu premi.
Alleujament? Premi? Si no m’ho expliques…
La teva existència m’allibera. He acabat la meva obra. Imagines quina satisfacció? La meva literatura està completa. L’he vista acabada en vida. No hi pot haver res pòstum, ha, ha, ha. Pobres nebots, que no podran treure res dels calaixos, ha, ha, ha. Finita, ho veus? Fins aquí l’obra reconeguda i autoritzada. Punt final. Això, pel que fa a l’alleujament, el fet de tenir la feina feta. I el premi… la teva existència fa realitat la meva ficció. Et sembla poc?
Dit així, el joc de miralls és inqüestionable. Com deia el meu avi, oi?, tots som el relat que fem de la nostra vida. Deia: “La vida és allò que relatem que és la vida, és el que la gent explica, la manera en què ho organitza amb les paraules i la imaginació; la vida per ella mateixa no és res. La realitat és la ficció que cadascú escull, Andrea, i per això s’han d’escollir molt bé les mentides que ens expliquem i expliquem als altres i és important que coincideixin tant com sigui possible, m’entens?”. Això li vas fer dir al meu avi al teu llibre de relats Por mis muertos, ho recordes?
Oi tant, sí, ja saps que l’estudi dels límits entre el que és i no és m’ha ocupat des del començament. Als teus llibres, Andrea, la ficció està a la coberta i la realitat a dins.
No és un joc de paraules?
No és la literatura un joc de paraules que s’assembla vertiginosament a la vida?
No creus que despistes els teus lectors i lectores?
Primer de tot, els meus lectors i lectores i jo ens assemblem, per això la vida ens ha reunit. Busquen, com jo. I troben, de vegades. Despistar? En absolut. Tenen més de quaranta llibres signats per mi. Ara, si així ho volen, poden llegir el que escriuen els meus personatges. Són diferents de mi. Per exemple tu, Andrea, ets més jove, més desacomplexada. Més agosarada? No ho sé. Ja veurem què fas després de La planta carnívora.
T’ha agradat?
He de confessar que m’has sorprès. L’estructura literària, aquella fragmentació, el to. Sí, m’ha agradat.
Ho celebro. La teva opinió era important.
[L’Andrea riu, la Flavia la segueix.]
I el mercat? Et castigarà. No és pas comercial abandonar una “marca” ja creada.
Les etiquetes em semblen una frontera. No hi crec. No necessito delimitar res. I el mercat és anecdòtic. Jo no escric per al mercat.
I jo?
Tu tampoc.
Quina alegria! I doncs, què pretenem amb tot plegat?
No res, Andrea. És el que ha de ser. No hem traçat un pla, no és una estratègia, era el que havia de passar i ha passat. Ens hem transmutat en ficció i, des de la ficció, crearem realitat. La quadratura del nostre petit cercle de vida. Digue’m, Andrea, qui és més real, el Quixot o Cervantes?
Tu m’ho diràs.
És més real el que no necessita morir, Andrea. El que no necessita sobreviure.
De tota manera, a aquestes altures, a qui li importa la realitat, oi? Al món en queda ben poca. Potser els sentiments? M’agradaria tenir-ne alguns. Enyoro ser humana.
N’ets.
Hauria d’estar viva.
Oh, això! És una condició efímera. Què senties quan escrivies La planta carnívora?
Ofec. I horror.
Empatia, ja és això.
Necessito que tu estiguis viva per seguir escrivint.
No creguis. Algú podria rescatar-te, després de mi. Rescatar-te de la meva mort. Com un relleu, una cursa de relleus, m’entens?
I la Haru?
Igual. Només caldria algú que hi cregués. En vosaltres, vull dir.
Hi ha una part del que dius que em resulta críptica.
I a mi també. I és que hi ha una part de la creació que és fe. Intuïció. No es pot explicar tot. Vas a cegues. Aprendre a saber el que no existia requereix temps.
Així jo no formo part de l’obra de la Flavia?
Andrea, has sentit parlar de l’ou o la gallina?
[Riuen. Hi ha una complicitat envejable entre les dues. Tanta, que no se sap qui és qui.]
1
0
