Foto: Tony Aubry
Mil nou-cents seixanta-dos.
Avui, primer de gener,
em prometo l’any ben teu.
Com te’l promets tu, amor?
Un any de dies i nits:
àmbits amples pels minuts,
no pocs, que podré entrar en tu
i tu emparar-te de mi.
No vull que en perdem ni un.
Que el goig no es trobi captant
per un carrer sense llar.
Tinguem els cossos astuts.
Que coneguin un camí
doble, cara així convé:
dues portes pel recer
del secret i de l’avís.
Policia que ens segueix
i una mala por que els puny.
Tots ells plegats, un garbuix,
teranyina que esquincem.
Cèl·lula nosaltres dos
d’un PC no compromès
a pagar deutes de fe
per cap règim redemptor.
No ens deixarem redimir.
Conspirarem l’actual
règim de felicitat:
un any de dies i nits.
Jo sé que no em trairàs
i com et trairé jo?
Aquest nostre doble cos
veus que no vol morir enguany.
Poema dedicat a Helena Valentí el 1962. La censura en va impedir la publicació a Les dones i els dies, però ja s’havia publicat a la revista Iracaba (1965).
Helena Valentí i Gabriel Ferrater a Londres el 1963.
