Caminar (filosofia de vida, ànsia, deliri)

Werner Herzog, el director de cinema que va fer pujar un vaixell de vapor al capdamunt d’una muntanya, també hauria de sortir al llibre que ens ocupa. I no per la bogeria del vaixell, sinó perquè per a l’alemany caminar també és un misticisme. Parlem d’algú que va anar a peu tot sol de Munic a París, en ple hivern, creient que fent-ho salvaria una amiga malalta. Algú que diu que no somia mai de nit, sinó caminant. Algú que era íntim de l’aventurer Bruce Chatwin, l’única persona amb qui podia parlar de tu a tu sobre “l’aspecte sacramental de caminar”.

Herzog sortiria al llibre de Frédéric Gros Caminar, una filosofia (Cossetània, 2021; traduït ara al català per Francesc Roma), si no fos que Gros només hi invoca personatges morts ja fa temps, filòsofs, poetes i escriptors, com ara Nietzsche, Rimbaud, Rousseau, Thoreau, Nerval, Kant, Kerouac, Benjamin, Baudelaire, Hölderlin, Wordsworth, Sòcrates (l’excepció és Gary Snyder, que, fort com un puma, als seus 91 anys encara trisca). Tota aquesta marrada per dir que el llibre de Gros detalla i exalta una filosofia de vida: la dels que creuen que caminant només importa “la intensitat del cel, l’esclat dels paisatges” i que no cal anar gaire lluny, que el sentit de caminar és la llibertat i l’autoconeixement, i situar-se al marge de la civilització.

Gros és professor a la Universitat de París, filòsof i assagista, expert en Michel Foucault, i un gran caminador: aquest llibre no es podia escriure des del sofà. Jo n’havia llegit i subratllat follament l’edició castellana de Taurus (2014); ara per fi ens arriba en català. Stevenson: “Una caminada s’ha de fer en solitari, perquè la llibertat és essencial”. Rousseau: “Mai no he pensat tant, existit tant, viscut tant, estat tant jo mateix, si puc dir-ho així, com en els viatges que vaig fer tot sol i a peu”. Nietzsche: “Camino molt, a través dels boscos, i tinc remarcables xerrades amb mi mateix”.

O el tràgic Rimbaud: “Fugir de la vil estupidesa dels asseguts”. L’etern adolescent de qui Gros sosté que en només cinc anys va transformar la literatura per, tot seguit, deixar d’escriure per sempre. El que no va deixar de fer mai va ser caminar, obstinadament. Hi ha una ànsia interior, en Rimbaud i en d’altres, que els empeny a marxar, diu Gros, i no és la crida dels grans espais, ni la dèria de trobar tresors o veritats, sinó el dolor d’estar-se aquí, la impossibilitat de quedar-se quiet, no voler de cap manera enterrar-se viu. “Caminar, com una decisió contínua del deliri”, diu, de Nerval.

Kerouac i els pòtols místics dels camins (“rodamons celestials que refusen l’obligació de consumir”). Benjamin i els flâneurs de les ciutats (en el seu cas “la subversió no consisteix a oposar-se, sinó a esquivar”). Kant i les seves passejades diàries, sempre les mateixes passes i sempre a la mateixa hora. Triscadors de cinc o sis hores diàries, com Thoreau i Nietzsche, incapaços de pensar res tancats en una habitació; com Rousseau: “No faig mai res si no és caminant, el camp és el meu gabinet”. Les marxes de Gandhi. El vagabundejar melancòlic de Nerval. O el cas del Camí de Sant Jaume, en què el mateix camí va acabar sent tan sagrat com el santuari. I més exemples.

És escandalós, com n’arriba a estar de farcit, aquest llibre, i el millor de tot és que Gros escriu molt bé: sap ser èpic sense enfarfegar, sap estar a l’altura dels gegants que retrata. Caminar, una filosofia és molt fàcil de recomanar. Si mai heu sentit que tot us engavanyava i necessitàveu sortir a caminar, deixant-ho tot enrere, i que només importessin el que dúieu a la motxilla i tot l’espai que s’obria davant vostre; si mai heu sentit, o fins i tot heu comprovat, que podríeu estar en camí no ja uns quants dies, sinó setmanes o mesos; si mai heu cridat com una persona feliç, o com un animal feliç, mentre caminàveu lliures pel bosc: amb aquest llibre comprovareu que no esteu sols. Que ens precedeixen els exemples. I que “caminar no és cap esport”. És una filosofia de vida, una ànsia, un deliri, i un acte suprem de llibertat.