El dit de l’àngel

El 31 d’octubre de 1517, Martí Luter va penjar les seves 95 tesis a les portes de l’església de Wittenberg marcant un dels punts d’inici de la Reforma Protestant. Per commemorar la fita, 500 anys després, a Catorze pengem el primer capítol d’El dit de l’àngel, la primera novel·la d’Ada Castells, on explica els seus orígens protestants en to humorístic.

Foto: Tatiana Johnson

Soc la típica que aconsegueixo foradar el mur de Berlín amb una cullera i l’endemà es declara la reunificació d’Alemanya. Em trobareu en el lloc inadequat en el moment oportú. Si no hi soc, cerqueu-me a l’adequat quan no toca. Tot m’arriba massa tard o massa d’hora. Aquest vespre, sense anar més lluny, m’han encarregat de fer una novel·la. Mai no m’ho havia plantejat, però un agent literari s’ha passat bona part del sopar insistint que ho havia d’intentar. No és el meu moment. Jo ho sé. Ell, no. I continuarà, espero, molt de temps en la ignorància.

Us el descric: l’agent és un home de quaranta anys. N’hi posaries cinquanta o més, segons la il·luminació, però mai no diries que té els que té, ni a les fosques. Sense ser gras, li pesa el cos, va encarcarat. La cara li surt de l’americana, independent del tors. Quan somriu, que és gairebé sempre, fa una ganyota, involuntària, suposo. Mostra unes dents desproporcionades i perfectes que anirien bé en una altra cara. Tinc la mala sort de mesurar el mateix que ell i, quan estem encarats, la meva mirada va a topar directament amb dues protuberàncies: els seus ulls, sortits i blaus, sense ulleres.

L’he conegut aquesta nit en un sopar de feina. Soc la xef de cuina d’un hotel selecte. En principi, és difícil que xefs i agents literaris mantinguin relacions laborals. Totes dues espècies s’ignoren. Però avui ha passat: una xef, servidora, i un agent literari, l’abans descrit, s’han trobat. Us diré més: hem acabat al llit. Bé, no exactament, diguem que les nostres relacions no s’han limitat al restringit món del treball.

Per començar, si m’he assegut a taula amb un espècimen tan rar és perquè ha triat l’hotel on treballo per organitzar-hi una trobada d’escriptors. L’agent ho ha volgut controlar tot: la decoració de les habitacions, l’ambientació cli­màtica, el grau d’amabilitat del personal, la netedat i, aquí entro jo, què s’hi cou, als fogons. Li hem organitzat un sopar amb l’objectiu que conegui tot el que ha de conèixer, i prou. A taula ens hem aplegat el director de l’hotel, el relacions públiques, la cap de personal, un crític de gastronomia amic de l’agent, un parell d’editors que també organitzen la trobada, no sé si amics de ­l’agent, el fill de l’agent, tampoc no tinc ni idea de si manté un tracte d’amistat amb el pare, l’agent en qüestió, amic d’ell mateix o potser no, depèn de l’autoestima, i jo, la seva amiga per una nit, amb totes les connotacions negatives del terme. Per a l’ocasió he fet preparar una amanida de salmó macerat amb vinagre d’anís, filet de bou amb foie i mousse de menta amb encenalls de xocolata negra.

Bé. Continuo.

En el moment en què l’agent elogiava la frescor de les postres jo he pensat que havia de renyar el cuiner perquè hi havia posat massa sucre, però això ara és igual; en aquell precís moment, deia, i aquí ve el que interessa, el director de l’hotel ha pronunciat la frase fatídica: «La nostra xef escriu». Fem un ràpid repàs de les reaccions que ha generat: el relacions públiques i la cap de personal han assentit, ho hem d’interpretar com un acte reflex davant les paraules de l’amo. El crític de gastronomia ha patit un atac d’escepticisme: aixecada de cella dreta per sobre el marc de les ulleres, repassada de dalt a baix de la part del meu cos que pot veure i empenta de la llengua al respectiu paladar per emetre un so que vol dir: una-altra-doneta-que-es-dedica-a-fer-versos. L’home s’estava equivocant. No sabia que el director, quan diu que escric, es refereix a la meva col·laboració setmanal en una revista de cuina.

Pel que fa a la resta de la taula, els dos editors han dit: «¿Ah sí?» i «Està bé» i, sense més pausa, han continuat parlant entre ells, aliens al món exterior. El fill de l’agent no ha sentit la frase del director, ni cap altra frase en tot el sopar: estava massa distret devorant les meravelles que li posaven al davant i, mal m’està dir-ho, sospito que s’hauria menjat amb el mateix delit un número 3: amanida russa i calamars a la romana. Per contra, l’agent, que feia estona que m’observava de reüll, ha aprofitat l’ocasió per mirar-me fixament amb les seves pro­tuberàncies. Jo he somrigut amb timidesa, com si ­m’haguessin descobert robant una ampolla de vi del rebost. No és una suposició, sé quina cara faig quan m’enxampen: galtes vermelles, celles en pendent, somriure de boca tancada i petits solcs al front. Ho ha pogut comprovar l’agent, que tot seguit m’ha sorprès amb un: «Jo t’he llegit» per començar a elogiar el meu estil amb tanta èmfasi com uns segons abans havia admirat la mousse de menta, objectivament massa dolça per ser refrescant.

A mesura que ha anat donant detalls sobre la meva manera d’escriure, més m’he convençut que no ha llegit una línia escrita per mi en sa vida. Improvisava. Amb habilitat, val a dir-ho. Se li notava la pràctica de molts anys en el món literari. Mentint amb gràcia, diguéssim. ¿Amb quin objectiu? ¿Tirar-se’m, potser? No ho dic perquè sí. L’elogi és un primer pas, potser el més útil, per acabar al llit amb algú. ¿I per què no amb mi? Tinc un aire de nena-dona que agrada als qui són massa grans per fer de pares i massa joves per ser avis. El meu atractiu augmenta si l’interlocutor que tinc al davant ja va per la tercera copa. L’agent, aquesta nit, tenia tots els punts per mostrar-se atret per mi. Ha repetit de mousse de menta, s’ha pres cinc gots de vi i un conyac i es nota que porta cada cop pitjor això de fer-se gran: es te­nyeix els cabells blancs, du camises de coll Mao i fa servir expressions juvenils. Tots els elements combinats han donat un resultat insòlit: m’ha encarregat una novel·la.

Reconec que és difícil de creure, però anem a pams.

Fa uns minuts que he confirmat l’interès que té l’agent per mi. Estic despullada en un pis del carrer Mallorca, el seu. Per ser exactes, estic com un gosset, de quatre grapes, sobre un mosaic de formes geomètriques força ben conservat. ¿Com s’ho haurà fet per resistir la invasió del parquet? No és important. El cas és que em trobo en l’única postura possible per no veure com els seus ulls sortits estan a punt de caure’m al damunt. La cara enfocada al terra i el cul, cap al cel. Mentre ell es va movent rítmicament, entrant, ara sí ara no, dins el meu cos, jo intento aprofitar el temps en alguna cosa més útil que comptar el nombre de pedretes que conformen una rajola.

¿Com?

Aprofitar el temps, d’ençà que l’agent m’ha incitat a escriure, vol dir fer alguna cosa relacionada amb el meu futur llibre. Sí, faré una novel·la. Una sobre mi. ¿Que no és fàcil? Ja ho sé, però segur que no soc el primer xef de cuina que ho intenta. N’hi deuen haver més que tiren per la banda poètica que per la nar­rativa, però aquest és un altre dels molts temes que no ens preocupen. Bé. El primer pas que he de fer per ser una narradora és el de la mentalització. És a dir, creure-m’ho. Opto per un exercici d’autoestima que combina el calvinisme amb l’american dream. Repetir quinze vegades: Qui-vol-pot, qui-vol-pot, qui-vol-pot… Encara que el faig en veu baixa, l’agent em sent. Noto com em penetra al ritme de la consigna i l’accelero perquè acabi més de pressa. No funciona. El següent pas que he d’adoptar és el de la constància. Em prohibeixo recórrer a l’excusa del Decameró que un dia vaig llegir en un calendari, i que diu: «¿Per què realitzar una obra si és tan bonic somiar-la i prou?» De bonic, res. Per ara, és molt molest. Les juntures de les rajoles se’m claven als genolls i tinc la sensació que el ter­ra no és prou net. Bé.

¿Quin és el tercer pas?

Un d’inevitable. Posar-me davant l’ordinador. De moment me n’estic per incompatibilitats evidents. Fa lleig que mentre et penetren et dediquis a teclejar una màquina, encara que estiguis amb algú de molta confiança, que no és el cas. Hi ha normes d’urbanitat que s’han de seguir i un mínim és fer veure que t’ho estàs passant bé. Per això tampoc no estaria ben vist que ara em posés a consultar documentació dels meus avantpassats o que m’entretingués a entrevistar algun membre de la família. La situació ja és prou incòmoda per afegir-hi observadors, a més.

L’agent i jo no devem donar gaire bona imatge en aquests moments. El rostre, diuen, és el reflex de l’ànima i sospito que la meva ànima fa cara de fàstic. Ell ha decidit posar-me la llengua dins l’orella i jo no paro de preguntar-me si hi haurà restes de cera. Bé. Hauré d’aprofitar el temps pensant com construir la història que fa tot just una horeta l’home que tinc al darrere m’ha encarregat. És una activitat compatible amb la sexual. Fins i tot és recomanable per evadir-te si t’ho estàs fent amb un agent literari a qui li fan pudor els peus o, si més no, els mitjons. Tampoc estic ara per comprovar detalls d’aquesta mena. Amb tot, hi ha un punt al meu favor: diuen que escriure és despullar-se. Aquest pas jo ja l’he fet.

Començo.

Abans de res, vull anunciar, i he de trobar la manera elegant de fer-ho, que vaig néixer el 13 de maig del 1969 en el si d’una família protestant. Aquesta particularitat que a vosaltres us pot semblar curiosa, l’agent l’ha trobada d’allò més exòtica i l’ha influenciat molt a l’hora d’apostar pel meu projecte narratiu. Ha pensat que amb l’estil periodístic adquirit a la revista gastronòmica i la religió com a tema principal, ja només faltava que m’hi posés. És el que estic fent sense més demora. Us deia, doncs, que soc protestant, o evangèlica si ho preferiu.

Vinc d’una confessió cristiana amb tendència a fragmentar-se per, diuen, manca de jerarquia. En el protestantisme no hi ha dirigents destacats com papes, cardenals i arquebisbes, qualsevol autoritat religiosa, ter­renal s’entén, és relativa i la Bíblia és l’únic referent vàlid. Un altre tret bàsic és la llibertat de consciència, tothom té dret a interpretar el missatge de Crist a la seva manera i cadascú se les entén amb Déu com pot. No hi ha fórmules establertes, ni rosaris ni avemaries. A més, les esglésies es regeixen per un sistema assembleari, un fidel un vot. Una desavinença greu en el si d’una comunitat pot provocar l’aparició d’una de nova. En els casos més greus, fins i tot, fa sorgir una altra denominació. Un evangèlic pot ser baptista, germà, metodista, presbiterià, pentecostal normal, pentecostal carismàtic, etcètera. Jo he arribat a fraccionar-la tant que la meva església només soc jo, o una part de mi, la que de tant en tant s’adona, culpable, que no fa res per aquella difusa entitat anomenada Els Altres.

Us he de confessar que en un moment de la conversa prèvia a l’acte, l’agent m’ha semblat de debò interessat pel protestantisme a Catalunya. Jo m’he trobat una mica cohibida, la veritat, però ell ha insistit perquè li expliqués la trajectòria dels evangèlics al nostre país. Els altres comensals no s’han mostrat en absolut atrets per la qüestió. El director, el relacions públiques i la cap de personal feia estona que s’havien molestat pel protagonisme que estava agafant jo en la conversa i havien començat a parlar de les novetats de l’empresa. Pel que fa als dos editors, continuaven a la seva. I el fill de l’agent, a aquestes altures de la nit, ja s’havia quedat ben tip i havia decidit marxar amb una excusa maldestra: «He quedat per una entrevista de treball.» Era la una de la matinada. Si parlar de religions minoritàries ha estat una estratègia de l’agent per aïllar-nos del grup, ho ha aconseguit.

Al final del sopar m’ha convidat a exposar amb detall la meva experiència com a presbiteriana. M’ha anat esperonant amb preguntes pronunciades amb un fil de veu i amb una cantarella que pretenia ser seductora: «¿Prefereixes que et digui protestant o evangèlica?» I jo m’he vist en l’obligació moral de donar lliçons que recordava difusament del meu avi, un home molt religiós. «Evangèlica i protestant és gairebé el mateix —li he contestat—, que no vol dir ser evangelista, amb això sempre hi ha confusió. Els evangelistes, a part dels quatre famosos, són tots els qui prediquen la Bona Nova, ja sigui per megàfon, escrivint, per correu o a la tele, que en aquest món, mentre no es demostri el contrari, hi ha gent per a tot.» I l’agent s’ha anat fixant en els meus llavis i en l’escot, alternativament.

Ara que soc al seu pis, ni tan sols recordo què li he explicat fa una estona encara a l’hotel. Ell continua convençut que el protestantisme a Catalunya pot interessar d’allò més «als meus lectors potencials». M’ho ha repetit, ja al rebedor de casa seva, mentre s’esforçava a augmentar la seva potència. Recorria a un mètode poc original. Carícia al lòbul de l’orella, que deu haver tret d’algun manual, petó amb llengua que, és d’agrair, ha fet durar poc, i passada de mà pels pits, ara l’un, ara l’altre, com si fossin dos bessons a qui s’ha de tractar igual per evitar gelosies. Aquesta dar­rera acció, no us sorprendrà, l’ha duta a terme amb ben poca traça. Estil pastisser. I davant el risc que acabés convertint els meus flams en una fina pâte brisée, he decidit girar-me.

¿I ara què?

Us podeu imaginar com estic. No vull dir físicament, que ja us ho he explicat, sinó psíquicament. Cada vegada que penso en la feinada que em queda per fer, m’agafen tots els mals. El primer problema que tinc és el de trobar el to escaient del relat perquè no quedi massa didàctic ni pallissa. No sé com explicar de manera entenedora i amena, així ho vol l’agent, com és que es pot ser seguidor de la tradició reformada europea en un país tan catòlic com aquest. Abans de posar-m’hi, però, he de trucar al pastor. Vull que em confirmi que els presbiterians, els metodistes, alguns congregacionalistes i alguns luterans són els que integren la Iglesia Evangélica Española, els meus. Li ho hauré de preguntar perquè, com sempre passa en les religions, els matisos són importants. No voldria equivocar-me i ferir susceptibilitats. Ara no sé si en tinc el telèfon, ho hauria de mirar…

—Merda —exclamo (ja heu vist que de sobte).

—¿Què dius? —pregunta l’agent literari (sembla que sobtat).

—Tinc l’agenda a la bossa.

El meu amant circumstancial, espero, continua gemegant allà al darrere com si res. Ni tan sols m’ha sentit però jo ara no podré estar tranquil·la, si és que ho estava, sense tenir la seguretat que a l’agenda hi ha el telèfon del pastor. La situació demana un pla estratègic ben elaborat. Si alço el cap amb gest forçat, puc perfilar en un contrapicat la meva bossa sobre un estilitzat pedestal modernista. L’agenda, amb o sense el telèfon del pastor, és dins. Calculo que a unes cinc passes d’on em trobo. De quatre grapes, que és com estic ara, la distància es venç amb tres avançades. Si compto bé els intervals de temps que em deixa l’agent entre entrada i sortida, podria anar avançant sense que ell ho notés. No em vull precipitar. He de gatejar fins al pedestal i, una vegada situada davant el moble auxiliar, donar-li cops amb el cap amb l’objectiu de sacsejar-lo fins a fer caure la bossa. Mantenir l’equilibri amb una sola mà i amb l’altra remenar-ne l’interior a la recerca de l’agenda. Buscar la P i veure si hi tinc el telèfon del pastor. Inconvenients: alt risc de ser descoberta, amb successiu interrogatori del tipus: «¿Què fas?» I en menor grau, risc de fractura cranial i torsió del canell. Precaucions: actuar amb determinació i anar fent ais de plaer per despistar.

He seguit el pla amb precisió. Resultat: la bossa ha caigut per l’altra banda del pedestal i l’agenda ha anat a parar sota una sòlida calaixera, inamovible. L’o­peració ha estat més estrepitosa del que havia previst. Ho he resolt movent-me a batzegades i respirant profundament, com si hagués arribat a l’orgasme. Res més lluny de la realitat. Per ara no sé si podré comptar amb les precisions del pastor. M’hauré de conformar a seguir les directrius que m’ha donat l’agent quan encara estàvem amb els preliminars. Mentre ell passava la mà suada cap a l’altra zona clau del meu cos, segurament empès per la impossibilitat de continuar amassant-me els pits, m’ha comentat que hauria d’explicar la infantesa del personatge principal, és a dir, jo. «Un toc de tendresa l’humanitzarà», han estat les seves paraules exactes. Ho ha dit amb la veu estovada per la salivera que estava produint en aquells moments. Jo m’he centrat molt en les instruccions precises per aïllar-me del context, fins i tot he repetit la seva frase per recordar-la quan em toqui seure davant l’ordinador. I per cercar tendresa en la meva vida, he evocat les imatges de l’àlbum de fotos que conservo de quan era petita:

Faig set quilos dos-cents grams. Tinc sis mesos. A l’església, situada al carrer Saragossa, m’hi bategen amb un vestit blanc. Ja l’havia portat el meu pare el dia del seu bateig, si més no això m’han dit sempre. Tinc una foto amb els padrins ensenyant les dents. Una altra amb la feinera de torn, una morenassa amb nòvio guàrdia civil, i no m’ho invento (i si m’ho invento, ¿què?). I una on surto agafada de l’avi, orgullós, elegant, distingit. Rere totes les imatges, hi ha els murs d’obra vista del temple. Un temple humil, dels pocs que es van construir ja com a església evangèlica. Té l’honor de no ser un garatge, una nau industrial o un magatzem reconvertits al cristianisme. Una de les fotografies va fixar els himnes que estaven anunciats a la paret per cantar el dia del meu bateig. El 354, que fa: «Los que somos bautizados, con el Salvador Jesús, Al pecado somos muertos, Para caminar en luz», i la doxologia 55: «Gloria al Padre y al Hijo. Y gloria al Santo Espíritu. Raudal de todo bien». Amb set quilos dos-cents de pes i sis mesos d’edat vaig poder intuir què m’esperava. No es pot dir que no m’avisessin. La meva perplexitat davant els himnes, iniciada fa vint-i-set anys, encara continua i és que em vaig passar la infantesa tot lloant el Cordero Santo, el Trino Dios, el Indecible, el Hijo Sempiterno, el Nombre Augusto i el Pastor de nuestra grey.

Tots aquests records els utilitzaré per crear el que l’agent denomina el «jo protagonista». Me n’ha recitat la definició de memòria, sense vacil·lar ni un moment: «El jo protagonista és aquell personatge principal, en primera persona, sobre el qual l’autor fa recaure el pes de la narració». M’ha impressionat i he decidit retenir la frase per impressionar, al meu torn, els periodistes quan em toqui promocionar la novel·la que encara ni tan sols he començat a escriure. Ja em veig vestida de puedo y no quiero, amb una cigarreta a la mà, aparentant calma, el dia de la roda de premsa, amb l’agent al costat, orgullós de la seva aposta pel Sant Jordi de l’any… de l’any que sigui. I aleshores un becari, tampoc no cal fer-se il·usions, per un primer llibre els diaris no hi enviaran el periodista estrella, me l’imagino alt, veu tremolosa, admirat per la meva presència, ignorant que m’he pres dos sumials per evitar la taquicàrdia, em farà la pregunta: «¿Per què ha triat…?» o, millor encara, em parlarà de tu perquè, tot i la diferència d’edat, encara em veu jove: «¿Per què has triat la primera persona?» I jo, amb falsa seguretat, respondré: «De fet he creat un jo protagonista perquè en ell recaigui tot el pes de la narració.»

Bé, no ens precipitem.

Us explicava, doncs, com anava jo creixent, producte dels meus pares, protestants, fills dels meus quatre avis, protestants, i néts dels meus vuit besavis, cinc d’ells protestants. Ja els anireu coneixent tots, encara que potser els emmascaro una mica. M’ho ha aconsellat l’agent quan ja es disposava a treure’m les calces. Resulta que no és convenient que em despulli del tot. «Metafòricament parlant, és clar», s’ha apressat a afegir. Ara entenc que amb això volia dir-me que en la novel·la no cal que expliqui detalls de la meva vida real, sinó que en alguns moments hauré de recór­rer a la ficció per dramatitzar.

Per tant, rectifico perquè per ara tot el que us he dit és veritat. Bé. Esborreu des d’on posa «Vaig néixer el 13 de maig de 1969 en el si d’una família protestant» (pàg. 17) fins a «Pastor de nuestra grey».

La novel·la podria començar amb un:

Vaig néixer a l’Hospital Evangèlic la primavera de l’any 1969 (ho trobo poètic això de dir l’estació i així no em despullo confessant quin dia exacte faig anys). L’avi, un home molt meticulós, comptable de professió, es va dedicar a apuntar, al costat de les fotos de l’àlbum familiar, el meu pes. Va arribar fins al sisè mes. Després, la balança que hi havia per casa, heretada de l’àvia llevadora, es va espatllar. L’agulla va quedar aturada en el 7,2. Uns fulls enllà de l’àlbum, torna a aparèixer la lletra inclinada de l’avi. Hi va anotar la meva primera oració. S’havia fet més vell i les paraules, difícils de llegir, evoquen la mà tremolosa per l’edat, mai per una emoció fora de control. Entre el pes i l’oració no deuria passar res. Si més no, ningú no en va deixar constància. La primera pregària va ser el setembre de 1974 (ara no puc ser poètica perquè no sé si encara era estiu o ja havíem passat a la tardor). Com ja havia fet la meva germana, vaig dir: «Pare Nostre, amén.» L’avi em va felicitar per no demanar res, però el somriure se li va fondre de pressa. Em va mirar seriós, va aixecar el dit, va assenyalar el cel i va sentenciar: «No li has donat les gràcies.» Sempre era així. Una de bona i una de dolenta. Només Déu és Bo, Perfecte, Sant. Soli Deo Gloria. Aquest home menut, recte en tots els sentits, que va morir als cent anys, sense haver blasfemat mai, va ser qui em va ensenyar a caminar per tot just indicar-me amb precisió com havia de caure.

No donar gràcies era un pecat greu. Encara quan em passa alguna cosa bona tinc el reflex condicionat de murmurar la primera oració amb l’afegitó d’agraïment de l’avi. «Pare Nostre, gràcies, amén.» No sé si per això que m’està passant, ara, m’hauria de mostrar agraïda a l’agent literari totpoderós que té la gosadia i la ingenuïtat de violar-me amb el meu beneplàcit.

—Gràcies —se m’escapa dir ara.

—¿Què dius? —em pregunta com sempre l’agent.

—No res.

Però és evident que m’ha sentit perquè s’estarrufa pensant que és un gran amant. Els meus ais esporàdics hi deuen ajudar. Ja sé que arrisco fent que estigui tan segur de la seva capacitat per donar-me plaer. El més probable és que quan acabi aquesta tortura sexual el primer que digui sigui: «¿Què t’ha semblat?» Una pregunta que odio i que sempre responc amb un: «No ho sé, jo no hi era.» Pot semblar irònic però no ho és. També posaria la mà al foc que abans de separar els nostres cossos es quedarà una bona estona dintre meu. A més, posarà en l’acció una èmfasi romàntica. No hi ha cosa que em provoqui més la sensació de brutícia. Ho definiria amb la mateixa frase que s’utilitza quan un té mal de ventre i torna del lavabo amb aspecte deplorable: «No he acabat de fer net.» Més val que no hi pensi. El que hagi de ser, serà.

Amb tantes interrupcions potser us heu perdut. Estàvem en què vaig néixer una primavera del 1969 en el si d’una família protestant. A l’hospital on em van tenir, evangèlic, naturalment, les missioneres recorrien les habitacions amb llibrets per convertir els malalts, una mena d’instruccions de salvament. Ja se sap que, en moments límit, l’esperit s’obre a la profunditat del misteri amb l’objectiu, clarament interessat, d’anar al Cel. Del meu bressol passaven de llarg. Jo ja era de la quarta generació de protestants. En aquest cas, la sal de la terra i la llum del món, que eren elles, es podien estalviar la visita. A més, jo tenia butlla perquè el pare era pastor, un pastor ben situat. Ara està jubilat i només es dedica a estudiar teologia. Si hagués estat catòlic, hauria arribat a cardenal. Tenir un pare cardenal deu marcar. I tenir-ne un de pastor, també. Si no, mireu Kierkegaard i Van Gogh com van acabar. Les missioneres no podien perdre el temps amb mi mentre hi havia tantes ànimes que anirien a l’infern perquè elles havien perdut el temps. Perdre el temps, com no donar gràcies, és un pecat terrible. No podien aturar-se amb una marreca ploranera que tenia avantpassats que l’avalaven. Una mena de cristià vell en forma de bebè.

Estic segura que el mascle que tinc movent-se sense parar rere meu ni tan sols s’imagina de qui soc filla. Ni de qui soc néta. Del pare ja us en parlaré. De l’avi, us en parlo ara. L’home meticulós de la lletra inclinada era una figura rellevant a l’església i en família va ser el Gran Continuador de la Reforma. Es llevava cada dia a les cinc del matí i feia uns exercicis que ell mateix s’havia inventat. Es posava a la gatzoneta, d’una manera similar a com estic jo ara, i anava pujant per la paret mentre movia els dits de les mans, amb un intent desesperat de convertir-se en ­l’Spiderman. Tot aquest exercici matinal el feia cantant «Castillo fuerte es nuestro Dios», l’himne que va compondre Luter. «Castillo fuerte es nuestro Dios, defensa y buen escudo, con su poder nos librará de este trance agudo.» La lletra és un bon calmant per a situacions de trànsit agut, com la que estic experimentant aquesta nit.

—Castillo fuerte… —taral·lejo ara.

—¿Què dius? —hi torna l’agent.

—Pensava en Luter —dic i ja ho dic fluixet perquè no em senti.

Fins als cinc anys l’avi es va encarregar de la meva educació religiosa, que consistia a donar gràcies abans de cada àpat i a escoltar les lectures de la Paraula abans d’adormir-me. Les necessitats de la vida, menjar i dormir, sempre anaven precedides per les exi­gències de la religió. Mentre altres nens somiaven amb la Caputxeta vermella, i en el pitjor dels casos amb el llop, jo me les tenia amb el rei Salomó i les seves solucions snuff de partir nadons massa desitjats. L’avi també ens recitava, a la meva germana i a mi, el Salm 23. Quan anys més tard —estava convalescent a l’hospital, ja tenia 100 anys i 9 dies— va demanar-nos que li recitéssim el poema de David, només en vam recordar dos versets: «El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua…» ¿I allí torno? ¿Allí acabo? ¿I allí em retorna? Cap de les dues vam saber com continuava. No ens ho hem pogut perdonar. En la nostra religió no hi ha confessors que alleugereixin el pes de la falta. Te les has de tenir tu sola amb el Se­nyor que, per sort, sempre perdona.

Continuo tenint mala memòria i encara ara no sabria recitar el salm sencer. De vegades, però, ser desmemoriada té el seu què. Per exemple, demà no recordaré cap detall d’aquesta trobada amb l’agent. La meva ment no podrà evocar el humm humm de simi que fa l’home que tinc ja fa massa estona al darrere. Trobo que aquest soroll, que no us he estat reproduint per pietat, és l’indicatiu més clar que l’evolució humana ha fet fallida en molts aspectes. Sort que el pensament em va cap a una altra banda i em queda molt per fer per aturar-me en aquestes nimietats.

Quan vaig ser una mica més grandeta, els pares em van enviar a l’Escola Dominical on s’impartia la instrucció religiosa dels nens de la comunitat. A partir d’aleshores, ja no vaig sentir mai més les històries fantàstiques que em llegia l’avi: batalles al desert, ídols d’or, gegants abatuts per pastors, homes que tenien la força en els cabells, etcètera. No les sentia per dues raons: en les classes de l’església se centraven més en el Nou Testament que en l’Antic. Els viatges de Sant Pau, aventures de pescadors a alta mar, morts ressuscitats, coses així, i, a més, jo em negava a escoltar. D’aquesta manera protestava pel canvi que havia sofert la meva educació religiosa. En total vaig estar quatre mesos desconnectada del món. Tenia sis anys. Potser per això ara em confonc entre la v i la b i no sé si un pingüí és una au o un mamífer. No escoltar era la repulsa passiva contra la nova estratègia pedagògica que substituïa l’avi per l’instructor voluntari de l’Escola Dominical, el rei Salomó pel bon samarità. Després, m’avorria tant que vaig tornar a connectar. El consol va ser centrar-me en un nou al·licient. Des de l’aula on es feia la classe de religió dels diumenges, dalt de l’altar, podia sentir els grans com cantaven himnes.

Un petit detall, però, em destorbava mentre m’esforçava a detectar paraules estranyes a través de les parets de la classe. Entre totes les veus sempre en sobresortia una: la de la meva mare. Estrident, cridanera, desentonada. Una veu que he heretat i he intentat fer més dolça, amb un resultat infantil, poc convincent. Tan poc convincent que no sé mai dir NO amb decisió. Mai m’ha sortit allò que en diuen un NO rotund. Fins a l’extrem que ara tinc l’agent literari que no acaba de finalitzar aquesta tortura sexual tan desagradable per haver estat incapaç de dir-li que aquesta nit NO volia parlar de mi, NO volia cap altra copa, i, sobretot, NO volia acompanyar-lo al seu pis a veure el Ràfols-Casamada que té penjat al capçal del llit i treure’m la jaqueta per estar més còmoda. «Que fa calor, dona, estaràs millor», suplicava.

—No —dic ara, però és massa tard.

—¿Què dius? —repeteix per quart cop l’agent.

—No. Res —responc, i la meva ment torna a donar pas al procés de creació del personatge principal, que sóc jo mateixa.

Fins als sis anys vaig creure que tothom era protestant. Els nens de l’escola, naturalment evangèlica, eren el Benjamí, l’Ismael, l’Ezequiel, l’Elisabet, la Ruth i la Sara. Em vaig obrir al món de les Maries Dolors, Maries Assumpcions i Maries dels Remeis un Diumenge de Rams quan una tieta llunyana, catòlica i despistada, em va enviar una mena de fulla de palmera assecada que unes mans destres havien treballat. Jo me la volia quedar però l’avi la va llençar sense que la veiessin els pares. Érem sols a la cuina, amb el cubell de la brossa encara obert:

—És meu! —vaig bramar. Estirada al terra, estava disposada a iniciar una dansa frenètica feta de cops, llàgrimes, saliva i mocs, és a dir, similar a la d’ara però amb diferents fluids.

L’avi va tancar la tapa amb un cop i amb una mà alçada em va fer parar en sec:

—Celebrar la palma és pecat —va cridar amb determinació.

I, des de la meva posició de debilitat evident, em vaig veure obligada a preguntar:

—¿Què és la palma? —ho vaig fer amb un fil de veu que va fer somriure l’avi.

Aleshores, victoriós, delectant-se en la dolçor del triomf malgrat la pudor d’escombraries, inicià el seu discurs irrefutable:

—¿Recordes quan Jesús va tornar a Jerusalem i va ser rebut com un rei? —em va interrogar.

—Sí —m’ho havia explicat un munt de vegades i jo fins aleshores no havia entès per què hi posava tant d’èmfasi. Era un episodi molt menys emocionant que el dels pans i els peixos, el meu preferit, i el que, per altra banda, sempre he cregut que em va encaminar cap a la gastronomia turística.

Bé, doncs, aquell era el moment gloriós de l’avi. Per fi el relat de la tornada de Jesús a Jerusalem prendria sentit:

—No hem d’oblidar que els mateixos que van rebre Jesús amb tanta joia, dies més tard el van crucificar —amb aquestes paraules aproximades, continuava el vell la seva argumentació contra el Diumenge de Rams.

—Els nens no —vaig apressar-me a interrompre. Quan veia que jo podia sortir mal parada, sempre utilitzava les paraules de Crist: «Deixeu que els nens s’apropin a mi», com a prova de la meva innocència natural. Tenia sis anys i mig, i me n’aprofitava.

—No, els nens són innocents, però la resta del poble sí que ho va fer i nosaltres no repetirem aquesta hipocresia. No celebrarem la palma com uns fariseus —va concloure.

No vaig plorar més. Ell sempre tenia l’habilitat de fer-me sentir diferent dels altres. Més forta. Com si fos l’escollida del poble escollit. Gràcies a l’avi no seria farisea.

Però la cosa no va acabar aquí. Després de dues setmanes de donar-hi voltes, em vaig adonar que si hi havia algú que es prenia la molèstia d’enviar-me un objecte tan fràgil des de tan lluny, si hi havia unes mans que havien fet una feina tan cursi com aquella, volia dir que hi havia gent que no sabia que a Jesús no li agradaven les palmes. En somnis ens veia a l’avi i a mi envoltats de la resta del món, els fariseus. Vaig decidir saber-ne més. D’amagat, o a mi m’ho semblava, mirava la televisió a l’espera, no havia d’esperar mai gaire, que sortissin uns estranys personatges amb vestits negres i coll blanc que parlaven tots amb la mateixa cantarella: els pastors dels catòlics. Em costava concentrar-me en les paraules. Sempre m’hipnotitzava la musicalitat de les frases que finalitzaven amb la mateixa cadència. En fixar-m’hi, em vaig adonar que n’hi havia molts. Arreu. A la primera i a la UHF, fins i tot n’havia vist algun pel carrer. Mesos més tard vaig haver d’acabar reconeixent, després de llargues batalles amb les elisabets, sares i ruths, que no eren ells els diferents sinó que érem nosaltres, les rares. Va ser una troballa poc traumàtica. (Estic segura que, en aquest punt, l’agent voldrà que dramatitzi i que no em limiti a explicar la veritat, però el cert és que no vaig patir gens ni mica quan vaig descobrir que formava part d’una minoria.)

No em va passar com a la meva germana. Durant força temps, fins als 12 anys, ella va creure que si no podia saltar el poltre com les altres nenes era perquè era protestant. Que si portava a ballet un mallot negre i no blanc, era pel mateix, i que si a casa nostra es deia bistec rus en lloc d’hamburguesa, era perquè dir hamburguesa era pecat. Tot el que ella feia diferent de la resta de nenes de l’escola ho atribuïa a la religió. A més, es va passar tot un any negant la Verge. En el protestantisme, Maria de Natzaret és considerada una persona com una altra, sense res fora del comú tret d’haver estat la mare de Jesús. Ni se l’adora ni s’accepta que es vagi apareixent. Aquesta convicció, que ens diferencia dels catòlics, la meva germana la defensava amb una sola frase: «Les verges són pecat.» Ho assegurava amb la seva veu fina de preadolescent, sense despentinar-se mai, amb la faldilla planxada, la brusa neta, l’esquena recta i els peus junts. Escandalitzava. Després de l’experiència de la meva germana, els pares van decidir portar-me a l’escola evangèlica on les classes d’anglès les donaven missioneres vingudes de la gran reserva: els Estats Units.

Jo, l’únic problema que vaig tenir en saber que hi havia catòlics el va ocasionar una pregunta, per sort fugissera: ¿i si són ells els qui tenen raó? El 5 del gener de 1977, als set anys, vaig creure que havia trobat la manera d’obtenir-ne resposta. Vaig decidir recór­rer als Reis d’Orient per resoldre els meus incipients conflictes teològics. Des del balcó de casa, els vaig plantejar el dilema, tot i que ja no els donava gaire credibilitat. Com després vaig poder confirmar, no se la mereixien. Els vaig cridar: «¿Qui són els bons, els catòlics o els protestants?» Com a resposta em van tirar un caramel. Era d’ou. Encara recordo que era groc. No feia olor. En posar-me’l a la boca va desprendre una dolçor inesperada, precisa i forta, ofensiva. Ecs, m’han vingut basques, que és una manera fina de dir que estic a punt de vomitar. No en culparé el record del caramel. L’agent literari, que tinc des de fa massa convulsionant-se al meu darrere, és la causa principal de les meves nàusees. No puc més.

—¿T’escorres o què? —li espetego a la cara.

—¿Què dius? —contesta com sempre, i alhora deixa anar el seu líquid seminal que, sense que ell ho sàpiga, ha engendrat un capítol.

El dit de l’àngel

©1998 Ada Castells Ferrer