Catorze
A l’ombra de Chanel: dones sense patrons

Foto: Catorze


A la revista El Món d’Ahir hi trobem bons narradors que escriuen sobre el passat. L’objectiu principal no és analitzar la història, sinó fer-la reviure a través d’escriptors que hi apropen la lupa. Amb un títol que ret homenatge a Stefan Zweig, cada trimestre se’n publica un número articulat per un tema: La infància, L’atzar, El cosmos, La mentida, o el darrer, Feliços vint.

A Catorze us en vam oferir un primer tast, La cara partida, en què Míriam Cano explicava com l’escultora Anna Coleman Watts va fer màscares per als soldats que, després de lluitar a la Primera Guerra Mundial, van tornar a casa amb la cara desfigurada. I ara us fem un altre regal: us convidem a llegir un fragment de l’article en què la historiadora de la moda Sílvia Rosés Castellsaguer explica quan i com va ser que la vestimenta de les dones va començar a desencotillar-se. I, durant aquestes festes, us animem a regalar aquesta revista als amants de la història ben explicada.

Foto: Justin Alexander Bartels.

Coco Chanel va ser la inventora no només de la moda moderna, sinó també de la dona moderna. Aquesta afirmació la podem trobar de manera recurrent en articles periodístics i tertúlies sobre moda. És a dir, que aquesta fita tan colossal la va fer ella tota soleta, i sense l’ajut de ningú, per generació espontània. Però ¿en què consisteix aquest repte d’inventar la moda moderna? Dit així, semblaria el resultat d’un procés de laboratori en el qual un dia concret exclames «Eureka!» quan decideixes escurçar una faldilla o posar muscleres a les espatlles. ¿I la dona moderna? ¿Què vol dir, aquesta idea? ¿Que també és «inventable»? A més, de l’afirmació també es desprèn que, si Chanel no hagués existit, les dones actuals potser encara vestiríem polissons i estaríem regides per una mentalitat decimonònica perquè, pobres de nosaltres, encara no ens hauria «inventat» ningú. Si el món de la ciència, especialment per obra de Pasteur a mitjans del segle XIX, ja va refutar la teoria de la generació espontània, en aquest cas també hem de considerar la possibilitat que hi hagi més agents implicats en l’origen de les tendències de la moda en general –i de la dels anys vint en concret– i que probablement haguem de retrocedir temporalment per trobar-ne els orígens i ampliar la mirada per comprendre’n els factors.

Prèviament, però, a aquesta cerca en el temps, és important constatar que la indumentària, malgrat que sovint ha estat considerada una matèria superficial i prescindible, és un fenomen determinant i irrenunciable en l’àmbit relacional de les persones i en la configuració de les societats. I lluny de ser el resultat d’una mera elecció (o «invenció», com pressuposava la frase inicial) individual i aparentment lliure, la roba que portem i la deriva de les tendències que s’imposen estan fortament determinades per un complex entramat de condicionants, que es conjuguen en cada moment i que modelen el nostre gust, com són l’economia, els mercats, la política, les relacions de gènere, els sistemes de poder o l’estratificació social, entre molts altres. És per això que, en primer lloc, cal comprendre la moda com un mirall perfecte de la història, a través del qual podem llegir i entendre el món. Però la moda no només dona visibilitat al món, sinó que també ha sigut determinant en la seva construcció, i és una potent arma que, a vegades, s’ha erigit com a ferma aliada del sistema però que, en altres moments, ha operat des de la dissidència i n’ha fet trontollar els fonaments més arrelats. Un fet que es fa palès en un moment especialment convuls per a la moda i per al món occidental com va ser el primer quart del segle XX.

Si observem l’ideal de feminitat imperant durant l’època victoriana i eduardiana, és ben fàcil constatar l’alt grau de subjugació que patia la dona respecte de l’home. Sota la moda de la silueta en S de finals del segle XIX, una denominació que remarcava el fet que el disseny potenciava la sinuositat de la silueta, la dona quedava engarjolada entre elements disciplinaris del cos com la cotilla, el mirinyac, els enagos o el polissó, unes peces que dificultaven accions tan quotidianes i elementals com seure, fer la digestió, córrer o, simplement, respirar i que fins i tot podien causar problemes importants durant l’embaràs. A més a més, la gran quantitat de motius ornamentals que la dona havia de suportar forçaven la seva cosificació i l’allunyaven de la seva condició de subjecte. En conseqüència, es potenciava la seva funció com a element de significació social d’ostentació de classe, gestionat primer en benefici del pare i posteriorment del marit. Aquesta indumentària, com hem dit, estava totalment en consonància amb l’ideal burgès de feminitat forjat durant el segle XIX, pel qual la dona quedava relegada a les tasques domèstiques, la cura de la família i l’educació dels fills.

Paral·lelament a aquest estereotip més normatiu i esclavitzant, sorgiran les dissidències, que cercaran una manera de vestir que permeti a la dona una major llibertat de moviment, conscients que està íntimament vinculada a la llibertat d’acció i de pensament. Una de les dissidències més notòries en moda durant el segle XIX serà la protagonitzada per la periodista nord-americana Amelia Bloomer. Aquesta activista feminista proposarà a mitjans de segle una nova moda per a la dona, que consistia en uns pantalons bombatxos fins als turmells, als quals s’afegia una faldilla sobreposada, més curta que la que es duia habitualment. La proposta de Bloomer, que va desfermar un gran escàndol, va ser criticada i mediàticament ridiculitzada. Però, ¿quin era l’escàndol de la seva proposta si, en definitiva, no ensenyava més superfície de pell que amb la indumentària normativa? El veritable escàndol era, precisament, el fet d’apropiar-se d’una peça de roba, els pantalons, que sempre havia estat propietat de l’home, per tradició i, fins i tot, per llei; manllevar una peça amb una càrrega simbòlica tan forta sobre la masculinitat i el seu poder (tan sols hem de pensar en l’expressió «qui porta els pantalons» per assenyalar qui mana) i pretendre equiparar-se a l’home en drets i llibertats. Aquest era l’escàndol.


Podeu llegir l’article sencer comprant la revista aquí i us n’enviaran l’exemplar a casa, o, si ho preferiu, us hi podeu subscriure aquí.

Foto: Justin Alexander Bartels.


El Món d’Ahir

Hi trobareu articles de Toni Soler, Empar Moliner, Antonio Baños, Ada Klein, Joan Fontcuberta, Míriam Cano, Xavier Antich, Sílvia Rosés, Carolina Velasco, Manel Ollé, Xavier Theros, Lucien Febvre, Xavier Albertí, Joan Esculies, Toni Padilla, Pilar Vélez, Sílvia Rosés Castellsaguer, Marina Espasa, Antonio Scurati, Imma Merino i María Belmonte.

Més notícies

La cara partida

Comparteix
Sortegem dos exemplars del número d'«El Món d'Ahir» dedicat als feliços anys vint
:  - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa