A la revista El Món d’Ahir hi trobem bons narradors que escriuen sobre el passat. L’objectiu principal no és analitzar la història, sinó fer-la reviure a través d’escriptors que hi apropen la lupa. Amb un títol que ret homenatge a Stefan Zweig, cada trimestre se’n publica un número articulat per un tema: La infància, L’atzar, El cosmos, La mentida, o el darrer, Feliços vint.
“Els cronistes actuals han rescatat aquesta denominació per jugar al contrast amb els nostres anys vint, els del present, que de moment no fan tan bona cara: van començar amb la pandèmia, han continuat amb la invasió d’Ucraïna, de difícil pronòstic i conseqüències que poden ser de llarg abast, i s’hi albiren amenaces tan reals com el canvi climàtic, els problemes de la globalització, l’auge dels populismes i fins i tot un amenaçador rebrot de l’extrema dreta. Tot plegat ens fa mirar les imatges de les despreocupades flappers ballant xarleston amb certa nostàlgia. Ara sabem que rere aquell gran decorat s’hi congriava el desastre. Tant de bo els nostres anys vint no tinguin un epíleg tan sinistre”, escriu Toni Soler, director d’El Món d’Ahir.
Us oferim un fragment de l’article en què Míriam Cano explica com l’escultora Anna Coleman Watts va fer màscares per als soldats que, després de lluitar a la Primera Guerra Mundial, van tornar a casa amb la cara desfigurada. She Means Beauty va escriure un article sobre aquest tema al seu lloc. I sortegem dos exemplars d’aquest número: per participar-hi podeu comentar el post que n’hem fet a Instagram o enviar un mail amb el vostre nom i cognoms i amb el títol El Món d’Ahir a [email protected] *. N’anunciarem els guanyadors el 16 de novembre.
La cara partida, l’ànima trencada
El procés, des del camp de batalla fins a la màscara final, era molt llarg. Abans de la «reconstrucció», els soldats havien de ser intervinguts per tancar les ferides i recuperar al màxim les funcions musculars i respiratòries i la visió. La convalescència era molt lenta i els ingressos llargs. Un cop les ferides havien cicatritzat, podien anar a l’estudi, on se’ls feia el primer motlle de guix, damunt el rostre desfigurat. Coleman Ladd volia que els seus clients recuperessin, amb la major fidelitat possible, el rostre que li mostraven a les fotos d’abans de la guerra i que sovint havien estat la penyora que havien deixat a les seves dones o promeses. Si no tenia cap retrat, mirava d’ajustar els trets facials perquè fossin el més harmònics possibles amb la resta de la cara. Cada màscara costava divuit dòlars, un preu prou assequible perquè tothom que la necessités se la pogués permetre. L’artista no va cobrar mai per la seva feina.
Alguns d’ells, quan anaven a veure l’escultora, no havien estat capaços de tornar a casa per si les seves famílies els repudiaven. La feina de l’artista no era només mecànica: durant el procés mantenia llargues converses amb els clients per mirar de copsar-ne el caràcter i traslladar-lo a la màscara. En alguns casos, la màscara cobria tota la cara, en d’altres, els més difícils, només la part mutilada. Un cop la làmina de coure tenia la forma definitiva, demanava als veterans que se la posessin per pintar-la amb un to que s’assemblés al de la seva pell. Sempre modelava llavis oberts perquè els homes poguessin fumar o parlar sense haver de treure’s la pròtesi, hi afegia bigotis i celles de cabell natural, ulleres i, si era necessari, ulls de vidre. En un article de The American Magazine of Art, del 1919, que Coleman Ladd conserva als seus àlbums de retalls custodiats per l’Smithsonian Museum, l’escultora explica que va rebre una carta de la promesa d’un dels soldats en què li explicava que el seu promès tenia uns «ulls marrons i foscos que li encantaven» i li demanava si podia substituir els que havia posat a la màscara, de color blau clar, per uns que s’assemblessin a aquells que tant li agradaven. Coleman, esclar, ho va fer.
Podeu llegir l’article sencer comprant la revista aquí i us n’enviaran l’exemplar a casa, o, si ho preferiu, us hi podeu subscriure aquí.
Hi trobareu articles de Toni Soler, Empar Moliner, Antonio Baños, Ada Klein, Joan Fontcuberta, Míriam Cano, Xavier Antich, Sílvia Rosés, Carolina Velasco, Manel Ollé, Xavier Theros, Lucien Febvre, Xavier Albertí, Joan Esculies, Toni Padilla, Pilar Vélez, Sílvia Rosés Castellsaguer, Marina Espasa, Antonio Scurati, Imma Merino i María Belmonte.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
