Faci’m oblidar el bosc

Sònia Moll, autora de la secció de Catorze La vida té vida pròpia, ha publicat un nou poemari. Porta per títol Faci’m oblidar el bosc i és la crònica d’un viatge als inferns del dolor, la malaltia, els medicaments i les teràpies per anestesiar-se de les ferides que causa la ferocitat de viure. Una recerca no sempre esperançada d’un aixopluc espiritual, material, humà. La veu poètica arriba al centre exacte esmolat del dol i la devastació, i des d’allà emprèn el retorn (amb escepticisme i un punt d’ironia) en direcció a un lloc des d’on sigui possible, potser, rescatar el desig. Us n’oferim un poema, i l’escoltem recitat per ella al Centre d’Art i Natura de Farrera.

Lloc

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
La llitera de dalt al dormitori del fons
al costat del lavabo.
La cadira
a taula
davant de la del pare
per escoltar-ne els versos i aprendre’ls de memòria
per si així se li feia més fàcil estimar-me.
El tamboret d’un piano de tecles marronoses
que mai no vaig aprendre de tocar
i el llindar d’una cuina des d’on mirava feinejar la mare
i li contava coses.

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
El capçal moribund d’aquell avi xilè
que es va deixar un pulmó dins les calderes
d’un balener tronat
—quan era un cabro chico
a Chiloé només hi havia papas per menjar
i els germans se li morien de dos en dos
com els brots malalts de podridura.

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
Abans que la mare morís i ens oblidés el nom.
Abans que els germans marxessin
a construir cases pròpies
i tinguessin fills i filles que tindrien
un lloc dins de la família
fins que els seus germans marxessin
a construir cases pròpies
i tinguessin fills i filles que tindrien
un lloc dins la família
fins que els seus germans marxessin
a construir
cases
pròpies

i es despengés un nom
de la branca i de l’arbre

que ja no tindria casa
ni tamboret ni llitera
ni llindar ni cadira
ni capçal
ni mare.