Sovint s’ha dit que la felicitat mai és plena, sinó més aviat relativa, sobtada i fugissera: es pot trobar en el repicar dels talons d’una dona esvelta un diumenge de bon matí, en totes aquelles persones que no són maques però que t’ho semblen quan les coneixes, en aquella cançó d’aquell concert que creies que parlava de tu, o en aquella ampolla de vi que vas dur a un sopar i que, mesos més tard i després de veure mig món, va tornar a aparèixer a casa teva. Moments d’inadvertida felicitat, el llibre de Francesco Piccolo que va esdevenir tot un èxit a Itàlia quan es va publicar el 2010, és un compendi personalíssim de les petites casualitats i coincidències que puntegen de llum les nostres vides. Publicat en català per Univers en la traducció d’Oriol Vaqué, us convidem a tastar-ne catorze petites felicitats.
Foto: Catorze
1. Reservo el bitllet de tren, a temps. Quan arribo a l’estació, no pujo al tren de seguida. Espero. Miro totes les revistes exposades al quiosc, compro una ampolla d’aigua a la màquina expenedora. Llavors, una mica abans que surti el tren, dos o tres minuts abans, pujo al meu vagó. I m’acosto al meu seient esperançat. Sovint el veig de lluny. Si està lliure, poso la maleta a l’altell i m’assec.
Decebut.
Perquè m’agrada molt trobar algú assegut al meu lloc, esperant que jo no arribi.
Sé que ha mirat el rellotge un munt de vegades, sé que cada vegada que se li acostava algú temia que fos qui li reclamés el lloc; sé que cada vegada ha deixat anar un sospir ple d’esperança. I sé que ara, dos minuts abans de sortir, creu que ho ha aconseguit.
En aquest moment, arribo jo.
Amb el meu dret inalienable de fer-lo aixecar. Jo, que fins fa uns anys temia trobar algú assegut al meu lloc perquè em feia vergonya fer-lo aixecar, no m’agradava. Ara m’he tornat un malparit i m’agrada.
–Perdoni, però aquest seient en principi està ocupat.
I ensenyo el bitllet. Dic «en principi» per donar-li la possibilitat de confiar encara que li digui: però no hi fa res.
En canvi no em moc. I ell, humiliat, se’n va, gairebé fuig, a la cerca d’un altre seient.
2. La satisfacció de ficar el braç al fons de la nevera del supermercat i treure’n l’ampolla de llet amb la caducitat més allunyada, que algú ha tapat voluntàriament per fer-me comprar l’ampolla amb la data de caducitat més recent.
3. Si estic dormint i sona el telèfon, vaig a agafar-lo, i si em pregunten «que dormies?», dic sempre «no».
No sé per què, però ho faig sempre.
Despenjo i dic «digui» amb la veu més normal possible. A l’altra banda, el primer que diu qui ha trucat és «que dormies?».
«No,no. I ara!»
I soc capaç de mentir sense cap pudor amb frases absurdes com «no, estava treballant», o «ja he sortit un parell de vegades». I si no em veig amb cor d’exagerar, dic que encara era al llit, sí, però estava rumiant. Hi insisteixen. «I com és que encara fas la veu pastosa?, digues la veritat, estaves dormint, per què menteixes?», i jo que juro per alguna cosa que aprecio molt que no, que no és veritat, que fa un munt d’hores que estic despert, que faig aquesta veu perquè encara no he parlat amb ningú aquest matí, i d’altra banda per què hauria de mentir, quin motiu hi hauria. I aquest és el punt crucial de la qüestió: per què menteixo? Quina raó hi ha? No hi ha cap raó: m’agrada.
4. Els missatges de mòbil després de les onze de la nit que diuen: «on ets?», que volen dir molt més del que diuen.
5. Quan les persones que t’estan ensenyant fotos tot d’una se n’adonen i diuen: «i les altres són totes iguals» i ho deixen córrer.
6. Els dilluns.
De fet, el moment en què acaba el diumenge, que és un instat precís i fugisser entre el primer plat i el segon del dinar, en què se sent i tothom al voltant sent que el diumenge ha acabat, abans que comenci una altra mitja jornada. Llavors es fingeix dir que el diumenge s’ha acabat quan comença a fer-se fosc, però es fa per convenció, perquè ha acabat molt abans.
7. No se sap mai per què, però, quan vomites, hi ha d’haver algú que t’aguanti el cap, et posi el palmell de la mà al front i assisteixi a una escena fastigosa. S’ha convertit en un costum tan acceptat que, quan tens ganes de vomitar, el primer gest instintiu és mirar qui tens a la vora i fer-li una mirada implorant, que vol dir «si et plau, aguanta’m el cap». I en qualsevol cas qui sigui que tinguis al costat, quan et veu vomitar, instintivament corre cap a tu i et diu: «espera que t’aguanto el cap».
Estic profundament agraït a tots els que m’han aguantat el cap i m’aguantaran el cap quan tingui ganes de vomitar.
8. Tots els amics que no em demanen que m’allunyi si han de marcar el número secret.
No, perquè hi ha alguns amics amb qui estàs segur que envelliràs, amb qui has compartit tot des de petit, que conserven els teus secrets més valuosos, i ara, si passegeu pel carrer i s’han d’aturar a un caixer, et miren incòmodes mentre introdueixen la targeta i llavors et demanen que t’allunyis un moment si et plau perquè han de marcar el número secret. Segons ells, jo podria retenir el número secret, memoritzar-lo, robar-los la targeta i anar a correcuita al caixer i treure el màxim de diners que es pugui? Ells pensen que soc capaç de fer tot això i es consideren amics meus?
9. Quan el cambrer torna a la taula amb l’ampolla de vi que hem triat, destapa l’ampolla, ensuma el tap, i llavors mira tots els presents per saber qui ha de tastar el vi. I no em tria a mi.
10. Quan s’aixeca la barrera del Via T, que tinc por que aquest cop no s’aixequi.
11. Aquells que t’acompanyen amb el cotxe, i no et deixen a qualsevol lloc: a la cantonada; a prop del metro; a la parada del taxi. T’acompanyen fins a casa.
12. Aquelles vegades en què m’he despertat a mitja nit, i he mirat qui dorm sempre al meu costat, amb la complicitat de les hores fosques, que projecten en les arrugues tots els sentiments i els neguits, les pors, les angoixes i el sentit profund de la vida. I m’he preguntat, mentre observava el tòrax inflar-se i desinflar-se amb regularitat: qui és aquest ésser humà a qui li estic concedint el meu amor, els meus dies, tots aquests anys i també el meu futur? És l’ésser especial que em sembla haver intuït, o és un monstre que em sembla témer?
I llavors m’he tombat cap a l’altra banda i m’he tornat a dormir, alleujat.
13. El moment exacte en què de nit els semàfors comencen a pampalluguejar, que vol dir que ja hi ha pocs cotxes i quasi tots tornen a casa. Dos que estaven a punt de deixar-se i finalment no es deixen i s’abracen una bona estona, sense adornar-se que la gent s’ha aturat a mirar-los. Un petit accident i el noi de la moto s’aixeca de seguida perquè no s’ha fet res. Totes les àvies que porten al parc els nets i els seus somriures angoixats quan els veuen córrer. Les persones que han de començar a parlar per dir una cosa important. Cada edifici que alberga oficines plenes d’activitat i totes les vides que hi ha rere els que seuen a les taules. El so prolongat i familiar de timbres d’escola, i el soroll de la mainada baixant escales que s’estén per molts barris, soroll de nens, nois i adolescents, que creen durant uns segons una situació de gran tensió, allà fora, una escenografia de l’espera d’uns segons; i llavors tota aquesta canalla que surt expulsada quasi alhora, les escoles es buiden i la ciutat s’omple de nou, als guàrdies urbans se’ls gira feina, les mares i els pares tornen a fer de mares i pares, els dinars són quasi a punt, l’organització de la tarda és complicada.
14. La certesa que no tornaré a tenir setze anys.
Moments d’inadvertida felicitat
Títol original italià: Momenti di trascurabile felicità.
Primera edició d’aquest llibre per Giulio Einaudi editore S.p.a
Torí, Italia.
© 2020, Francesco Piccolo (text).
© 2020, Oriol Vaqué i Sánchez (traducció).
© 2020 Univers (d’aquesta edició).
0
0
